A partir del segon període de majoria socialista a l’Ajuntament de Xàtiva, tothom sabia que el nucli dirigent de l’equip de govern municipal tenia un projecte de regeneració de la ciutat que passava substancialment per la recuperació i protecció del seu patrimoni històric. Totes les actuacions, fins i tot l’elaboració del nou Pla d’Ordenació Urbana, estaven subordinades a aquest objectiu primordial. Aquella política tingué encerts indubtables: aturà els desgavells urbanístics de les anteriors corporacions franquistes, permeté la recuperació de nombrosos edificis (així i tot, no s’arribà a temps d’intervenir de forma concloent a l’ermita del Puig o al monestir de Sant Domènec) i millorà les dotacions culturals de la ciutat. També tingué efectes més discutibles, com ara la proliferació dels pastiches i dels falsos històrics. Tothom sap també que aquell equip municipal menyspreava altres aspectes de la gestió municipal, com ara el trànsit, l’embelliment de la via pública o les inversions en determinats serveis. Només al final del seu mandat, quan el grup dirigent incorporava persones distintes, s’escometeren (massa tard en alguns casos) inversions més nombroses en altres camps: sanitat, esport, etc. Evidentment, l’abandó de certs aspectes, per considerar-los menors o d’escassa utilitat per a la regeneració de la ciutat, fou una errada política. L’embelliment de la via pública, per exemple, es podria haver enllestit amb un cost econòmic mínim (sobretot si s’hagués comptat amb ajudes de la Generalitat o la Diputació).
La gent del PSOE hauria d’estar penedida d’aquella errada, ja que la dreta, des que va pujar al govern municipal, centrà la seua atenció precisament en aquests aspectes oblidats per l’anterior equip socialista. El nou alcalde ha anat inaugurant, davant el disgust dels seus adversaris, el pavelló esportiu, l’auditori municipal, la ronda exterior... De més a més, com que hi havia diners a guanyar pels empresaris afins, el govern dels populars encetà de seguida l’única política que de veritat l’interessava: l’autorització de nombrosos plans urbanístics. Aquesta política, per bé que beneficia moltes persones, deixa fora del pastís municipal nombrosos ciutadans. Calia, per tant, estendre, com als teatres de variétés, una cortina ben bonica i enlluernadora que amagués els canvis de decorat. Dit i fet! Alfonso Rus inicià la seua dedicació entusiasta a l’adornament de determinats espais públics (només els més cèntrics) i a la construcció de fonts i rotondes als polígons industrials i als afores de la ciutat. El seu missatge (de reminiscències freudianes) era ben simple: “Xàtiva té unes necessitats i jo vaig a satisfer-les”.
Com que Xàtiva tenia, efectivament, aspectes descurats, l’alcalde anuncià ben aviat els seus plans: la construcció d’un auditori municipal i de diversos aparcaments subterranis (coses que, a més d’enlluernar el veïnat, podien ser útils i, en alguns casos, rendibles econòmicament). Quina fou la reacció de l’esquerra? L’oposició pura i dura! (ja se sap: a l’enemic, ni aigua). Els socialistes s’oposaren a l’auditori perquè l’esplanada dels instituts en què s’anava a bastir era sòl públic destinat a zona verda, perquè era car, perquè era lleig, perquè costava molts diners, perquè traure’l del centre històric degradava la ciutat vella (abans d’abandonar l’Ajuntament, l’esquerra havia encarregat cuita-corrents un projecte alternatiu que s’havia d’emplaçar a Sant Domènec)... Aquesta resposta de l’oposició contravenia, però, una màxima unànimement acceptada pels especialistes en comunicació de masses: els missatges excessivament elaborats o complexes no arriben al destinatari. Els socialistes justificaven llur negativa a l’auditori adduint un conjunt d’explicacions massa embrollades i, en certa mesura, errònies (el Gran Teatre, malgrat els problemes funcionals amb què va nàixer, és una mostra ben estimable d’arquitectura moderna). Lògicament, els ciutadans de Xàtiva només van entendre el missatge de la dreta: per fi hi hauria un auditori.
Alguna cosa semblant s’ha esdevingut a València. Mentre l’esquerra feia campanya en contra dels plans urbanístics al Cabanyal, l’equip de Rita Barberà no s’anava amb embuts; després de segles de viure d’esquenes a la mar, la connexió de València amb la Mediterrània anava a ser, finalment, una realitat. La resposta de l’esquerra fou novament massa complexa: la prolongació de Blasco Ibáñez destruirà el barri, desvirtuarà la seua història, afectarà el tarannà de la seua gent, desfermarà l’especulació... Els resultats de les dues darreres eleccions municipals semblen, però, desmentir la creença que els veïns afectats recolzaven unànimement la campanya “Salvem el Cabanyal!”; Rita Barberà ha obtingut als poblats marítims, les dues vegades, una victòria electoral aclaparadora. Possiblement, els promotors de la campanya han oblidat que qualsevol operació urbanística té components especulatius (el pla de l’eixampla barcelonina, modèlic per tants motius, també fou una operació especulativa), però proporciona beneficis difícils d’obviar, principalment la revaluació de petites propietats que abans valien quatre cèntims. Com que aquests beneficis poden estar molt repartits, com la grossa de Nadal, els electors no perceben la realitat apocalíptica que anuncia l’esquerra. La majoria aprova que València tinga per fi un passeig marítim, que les autoritats expulsen del barri les prostitutes, que la zona s’embellisca... L’esquerra, per tant, hauria de prendre bona nota de tot açò, si vol reeixir a les pròximes conteses electorals.
La gent del PSOE hauria d’estar penedida d’aquella errada, ja que la dreta, des que va pujar al govern municipal, centrà la seua atenció precisament en aquests aspectes oblidats per l’anterior equip socialista. El nou alcalde ha anat inaugurant, davant el disgust dels seus adversaris, el pavelló esportiu, l’auditori municipal, la ronda exterior... De més a més, com que hi havia diners a guanyar pels empresaris afins, el govern dels populars encetà de seguida l’única política que de veritat l’interessava: l’autorització de nombrosos plans urbanístics. Aquesta política, per bé que beneficia moltes persones, deixa fora del pastís municipal nombrosos ciutadans. Calia, per tant, estendre, com als teatres de variétés, una cortina ben bonica i enlluernadora que amagués els canvis de decorat. Dit i fet! Alfonso Rus inicià la seua dedicació entusiasta a l’adornament de determinats espais públics (només els més cèntrics) i a la construcció de fonts i rotondes als polígons industrials i als afores de la ciutat. El seu missatge (de reminiscències freudianes) era ben simple: “Xàtiva té unes necessitats i jo vaig a satisfer-les”.
Com que Xàtiva tenia, efectivament, aspectes descurats, l’alcalde anuncià ben aviat els seus plans: la construcció d’un auditori municipal i de diversos aparcaments subterranis (coses que, a més d’enlluernar el veïnat, podien ser útils i, en alguns casos, rendibles econòmicament). Quina fou la reacció de l’esquerra? L’oposició pura i dura! (ja se sap: a l’enemic, ni aigua). Els socialistes s’oposaren a l’auditori perquè l’esplanada dels instituts en què s’anava a bastir era sòl públic destinat a zona verda, perquè era car, perquè era lleig, perquè costava molts diners, perquè traure’l del centre històric degradava la ciutat vella (abans d’abandonar l’Ajuntament, l’esquerra havia encarregat cuita-corrents un projecte alternatiu que s’havia d’emplaçar a Sant Domènec)... Aquesta resposta de l’oposició contravenia, però, una màxima unànimement acceptada pels especialistes en comunicació de masses: els missatges excessivament elaborats o complexes no arriben al destinatari. Els socialistes justificaven llur negativa a l’auditori adduint un conjunt d’explicacions massa embrollades i, en certa mesura, errònies (el Gran Teatre, malgrat els problemes funcionals amb què va nàixer, és una mostra ben estimable d’arquitectura moderna). Lògicament, els ciutadans de Xàtiva només van entendre el missatge de la dreta: per fi hi hauria un auditori.
Alguna cosa semblant s’ha esdevingut a València. Mentre l’esquerra feia campanya en contra dels plans urbanístics al Cabanyal, l’equip de Rita Barberà no s’anava amb embuts; després de segles de viure d’esquenes a la mar, la connexió de València amb la Mediterrània anava a ser, finalment, una realitat. La resposta de l’esquerra fou novament massa complexa: la prolongació de Blasco Ibáñez destruirà el barri, desvirtuarà la seua història, afectarà el tarannà de la seua gent, desfermarà l’especulació... Els resultats de les dues darreres eleccions municipals semblen, però, desmentir la creença que els veïns afectats recolzaven unànimement la campanya “Salvem el Cabanyal!”; Rita Barberà ha obtingut als poblats marítims, les dues vegades, una victòria electoral aclaparadora. Possiblement, els promotors de la campanya han oblidat que qualsevol operació urbanística té components especulatius (el pla de l’eixampla barcelonina, modèlic per tants motius, també fou una operació especulativa), però proporciona beneficis difícils d’obviar, principalment la revaluació de petites propietats que abans valien quatre cèntims. Com que aquests beneficis poden estar molt repartits, com la grossa de Nadal, els electors no perceben la realitat apocalíptica que anuncia l’esquerra. La majoria aprova que València tinga per fi un passeig marítim, que les autoritats expulsen del barri les prostitutes, que la zona s’embellisca... L’esquerra, per tant, hauria de prendre bona nota de tot açò, si vol reeixir a les pròximes conteses electorals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada