La dreta sol actuar, quan governa, com si s’acomplís l’orde natural de les coses. D’acord amb una tradició molt antiga, ben arrelada a l’inconscient col·lectiu, el conservadorisme sociològic dóna per fet que han de manar els amos, com toca. I clar, com als amos els està permès tot, el votant passa bou per bèstia grossa quan els governs de dretes contravenen el setè manament –no furtaràs–, el vuitè –no diràs fals testimoni ni mentiràs– o el desè –no cobejaràs els béns aliens–. Sembla haver calat entre els ciutadans la idea que els senyors no necessiten robar; simplement disposen d’allò que és seu. Només se’ls expulsa del poder, per tant, si fan una de ben grossa (mentir sobre uns atemptats mortals, per exemple). A l’esquerra, pel contrari, sempre se li demana un plus d’ètica; no se li perdona ni l’engany, ni la prevaricació, ni l’incompliment dels seus compromisos. Els votants filen molt prim amb els representants polítics de l’esquerra. La dreta, que digereix molt malament la pèrdua del poder (deu pensar que els empleats usurpen allò que no els pertany) i coneix perfectament les exigències d’honestedat en què estan atrapats els seus adversaris, utilitza sovint l’estratègia del ventilador (ja se sap, el lladre es pensa que tots roben). Com que els triomfs electorals de l’esquerra solen basar-se en promeses de moralització de la vida pública, aquestes insídies de la dreta (les insinuacions que tota la humanitat és corrupta) cauen en terreny adobat. Si un govern progressista no compleix les seues promeses o alça sospites de corrupció, serà castigat per les urnes de forma inexorable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada