dimarts, 18 de setembre de 2007

I quina cara més dura!

En finalitzar la dictadura franquista, el procés democratitzador (la divisió de poders propugnada per Montesquieu) obligà a remoure les persones que havien ocupat llocs als aparells legislatiu i executiu del règim anterior. L’aparell judicial, però, no experimentà cap renovació; els jutges franquistes no foren apartats de la carrera judicial i continuaren exercint la seua influència sobre els mecanismes d’accés a la judicatura (sagues familiars senceres de jutges i fiscals d’ascendència franquista –pares, fills i néts–, per exemple, s’hi van perpetuar de forma endogàmica fins a dates ben recents). Quin ha estat el resultat d’aquesta peculiaritat de la transició democràtica? Que el poder judicial no s’adiu, de cap de les maneres, amb una societat que, com demostren les xifres electorals, és majoritàriament progressista i d’esquerres.

El nombre absolut de vots sumats per tota l’esquerra sol superar, en efecte, l’obtingut pels conservadors, fins i tot quan aquests guanyen les eleccions (la llei electoral, dissenyada per a barrar el pas als comunistes i als nacionalistes, desvirtua sovint la voluntat dels electors). El poder judicial, però, viu totalment al marge de la realitat social. Els òrgans jurisdiccionals i el Consell General del Poder Judicial estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges i magistrats conservadors capaços, si fa al cas (emparant-se en llur condició de membres d’un poder independent de l’Estat) de retòrcer la legalitat per tal d’afavorir els interessos ideològics i partidistes d’una dreta que utilitza sense complexes els serveis de la judicatura per a obtenir de forma fraudulenta, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes.

Els polítics de l’esquerra es veuen obligats a dir, en ares de la correcció política, que s’ha de confiar en la justícia i s’han d’acatar les sentències. Els ciutadans de a peu, però, no confien en ella gens ni mica. Generalment, la imatge que projecten jutges i magistrats és molt negativa: semblen més interessats en la pròpia carrera professional (a obtenir una bona destinació o a pujar graus a l’escalafó) que a prestar de forma efectiva un servei públic de qualitat. L’estament judicial destaca, entre tots els cossos funcionarials de l’Estat, per patir els pitjors símptomes d’hipertròfia corporativista. Els seus membres es postulen com a posseïdors d’uns sabers superiors, que no estan a l’abast dels altres ciutadans (la immensa majoria de jutges es va oposar, per exemple, a la implantació dels jurats populars), i pretenen monopolitzar una funció, la jurisdiccional, que hauria de recolzar de forma més directa a la sobirania popular (al marge d’apel·lacions interessades a la voluntat dels constituents).

Els últims episodis d’aquesta actitud filibustera són la negativa del bloc reaccionari, judicial i polític, a renovar l’òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (que hauria de tenir una composició més equilibrada, hauria de reflectir millor una realitat sociològica caracteritzada, en última instància, per l’empat tècnic entre les grans opcions ideològiques) i la seua oposició a modificar els mecanismes de designació dels magistrats del Tribunal Constitucional (amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com a teló de fons). Els portaveus conservadors afirmen que l’esquerra, en voler controlar tots els poders de l’Estat, mostra el seu afany totalitari (i bé que no ho diuen, deuen pensar, en canvi, que ells, quan governen, poden controlar-ho tot, perquè són més demòcrates que ningú). En conclusió: la dreta es creu l’ama del poder judicial en qualsevol circumstància (es creu l'ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger). I quina cara més dura!