We take Berlin

--

«Primero ‘quitaremo’ Manhattan / después ‘conquitaremo’ Berlín», cantava Enrique Morente al seu disc Omega, fent una versió de First we take Manhattan, de Leonard Cohen. Nosaltres, en canvi, decidirem prendre directament Berlín. En arribar, trobarem, però, que ja se’ns havien avançat diverses onades de conquistadors: primer l’havien ocupat les hordes nazis; després se l’havien disputat els “camarades” de l’antiga Unió Soviètica (pel que es veu amb escàs èxit) i els xicots de l’american way of life; finalment s’hi havien establert distintes corporacions transnacionals (Sony Corporation, Daimler-Benz, McDonald’s...) que alçaven llurs tòtems per indrets com el Ku’damm o la Potsdamer Platz (quasi a les mateixes barbes de Marx i Engels). Alguns expedicionaris, aclaparats per l’enormitat de les perspectives i la profusió de fites, vagaren desorientats i taciturns. La resta, fent cas omís de la immensitat, decidírem resseguir minuciosament tots els plecs de la gran urbs: la porta de Brandenburg, l’Avinguda dels Til·lers, el Rotes Rathaus (Ajuntament Roig), el barri de Sant Nicolau, la Berliner Dom (catedral protestant), l’Illa dels Museus (on regna la princesa Nefertiti, encerclada pels braços del riu Spree), el Tiergarten, el Kulturforum, el Charlottenburg... Visitàrem amb unció diferents llocs sagrats: el Memorial de l’Holocaust, el Fòrum de Frederic (on els nazis, un 10 de maig del 1933, cremaren 25.000 llibres), la Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche, la Sinagoga Nova, les restes del mur que havia dividit la ciutat, el Museu Jueu i el Jardí de l’Exili (amb 49 monòlits que recorden l'any de fundació de l'estat d'Israel i provoquen, per la seua inclinació, un gran desassossec)... Ens aturàrem al Charlie Check Point i a la Topografia dels Terrors (solar en què s’alçaven els principals centres repressius del règim hitlerià). També vam contemplar la magnífica arquitectura berlinesa d’avantguarda: la Cancelleria Nova (amb una escultura de Chillida), la Hauptbahnhof (Estació Central), la cúpula del Reichstag (de Norman Foster)... Tinguérem temps d’allargar-nos fins a Potsdam, per tal de visitar el deliciós palau Sans Souci, edificat pel rei Frederic el Gran, i fins a Dessau, ciutat que acollí la Bauhaus (escola d’avantguarda on exerciren la docència personatges com Gropius, Klee, Kandinskij o Mies van der Rohe, que els nazis consideraven artistes degenerats). A Dresde (l’esplendorosa ciutat esdevinguda màrtir la nit del 13 de febrer del 1945), constatàrem la capacitat de superació germànica. A la Thomaskirche de Leipzig, rememoràrem devotament el geni de Johann Sebastian Bach. La vila de Lutherstadt Wittenberg ens reconcilià amb la figura del reformador Martí Luter, revoltat contra el nefast pontificat del papa Lleó X. Poguérem, en fi, gaudir dels magnífics paisatges alemanys passejant pels parcs naturals de Worlïtz i Bastei. El dia de retorn a casa, una viatgera escoltava, amb uns auriculars, The Wall, de Pink Floyd. Els altres expedicionaris es preguntaven, mentre la silueta de la Fernsehturn (el “Furgadents”) s’anava perdent per l’horitzó, com havia pogut caure en les urpes de la bèstia una terra tan meravellosa com la pàtria de Johann Wolfgang Goethe i d’Erich Maria Remarque, el país de la Berliner Philharmoniker i de la Sächsische Staatskapelle Dresden.