Rocabuix recolza el mentó, amb gest malenconiós, sobre els artells dels dits entrellaçats. Eiximona trasteja per casa. La nit de cap d'any se'ls presenta poc falaguera: no sortiran a sopar, ni celebraran les dotze campanades engolint els tradicionals grans de raïm, ni fruiran d'una festa com cal, amb ball, rialles, bullícia i calces roges. "Pensar que tot això és imprescindible no va enlloc; la necessitat insatisfeta genera molta frustració", filosofa Radaurí. "La genera remar contra corrent", contradiu Rocabuix. "Pensa que aquesta nit és una de tantes i aviat desapareixerà el tedi", insisteix l'amic. "No passa res —intervé Eiximona—. Soparem plegats i rebrem plegats el nou any". Transcorren uns instants de silenci. "No necessite que ningú m'aguante l'espelma", botzina Rocabuix amb cara de pomes agres. Radaurí fa mitja volta, agafa l'abric i surt al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada