dissabte, 21 de febrer de 2015

Veïns desconeguts

Les primeres onades d’immigrants magrebins arribaren a Xàtiva ja fa anys —a finals dels vuitanta o principis dels noranta, crec recordar. Els nouvinguts eren barons molt joves que buscaven treball. (En aquella època, l’economia valenciana jugava a la Champions League.) Els immigrants viatjaven tots sols —sense pares i sense dones. Només instal·lar-se a casa nostra, van topar amb el racisme. Bé que els autòctons solem negar-ho, el nostre racisme envers el “moro” ve de lluny i està jalonat d’abundants fites: la reconquesta cristiana, les revoltes d’Al-Àzraq, l’expulsió dels moriscs, la neteja de sang, la guàrdia mora de Franco... ¡Jo què sé! Els immigrants arribats no pogueren integrar-se en la nostra societat. Integrar-se significa viure al mateix carrer que altres veïns, a la mateixa escala, acudir als mateixos bars i restaurants... Els magrebins vivien amuntonats en cases pastera de ciutat vella. Hom podia veure’ls tots els capvespres per l’Avinguda de Selgas. Uns grups seien als banquets, altres solien freqüentar un bar situat a la cantonada amb el carrer Santa Anna. Els ulls se’ls anaven darrere de les xiques.

Jo he sentit com moltes adolescents i joves xativines deien: «No puc suportar els moros. Hauries de veure com ens miren.» Efectivament. Jo mateix vaig presenciar al carrer Hostals com un magrebí tocava el cul a una xica que caminava absorta. «¡Idiota!», es va girar enfurismada la jove. Unes dones majors que transitaven per l’indret se sumaren a l’allau d’imprecacions: ¡Cochino, sinvergüenza! L’immigrant s’escapolí Illeta Sant Miquel amunt. El capteniment d’aquells immigrants era perfectament explicable. Tenien l’edat en què la testosterona surt per les orelles. No podien gaudir de companyia femenina. Venien de països on la dona no és gens respectada. Mancaven d’un lloc de socialització, d’uns progenitors o d’uns imams que els marcaren pautes de conducta en un país culturalment distint del seu (en aquells temps, encara no hi havia a la nostra ciutat cap espai de culte per a musulmans). Però els racistes no solen atendre explicacions lògiques ni romanços. Aquells joves procedents del nord d’Àfrica foren triplement rebutjats, per ser pobres, per ser musulmans i per mirar amb desig les nostres joves.

Perquè l’odi a l’estranger té un component sexual evident; la persona racista no suporta que les seues filles o les seues germanes mantinguen relacions sexuals amb negres o moros. (Les relacions d’un fill amb una estrangera són més tolerables, cosa que enllaça el racisme amb el masclisme.) La segona migració africana aportà, però, novetats. Van arribar famílies, parelles amb fills. Començarem a veure pels nostres carrers dones amb hiyab. Els col·legis xativins van matricular els primers xiquets musulmans. Es van obrir llocs de culte islàmic. (N’hi ha un en una planta baixa de la plaça de l’Om, ben a prop de ma casa). Com manquen espais d’integració per als immigrants, la mesquita i el locutori esdevenen llurs únics punts de reunió. ¿Qui controla els oratoris islàmics? Segons diferents fonts d’informació, quasi totes les mesquites espanyoles estan finançades per Aràbia Saudita. Per tant, nombrosos imams pertanyen a la secta rigorista wahhabita, que predica l'observança estricta de l'islam. Total: encara que no siga especialment religiós, el musulmà arribat a la nostra terra acaba entrant en contacte amb el fonamentalisme.


El col·lectiu mahometà xativí (unes cinc-centes persones) ha experimentat transformacions. Ja podem veure pels carrers homes barbuts amb barret de randa i túnica o gel·laba fins a mitja cama. ¿Estarà guanyant adeptes a Xàtiva, el wahhabisme? Els primers immigrants algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns de llurs néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços d’organitzacions radicals que els ofereixen identitat i sentit de pertinença. A casa nostra, no hem après la lliçó; no hem integrat els immigrants. Permetem que visquen aïllats. Els oferim, això sí, caritat (repartiment de roba i aliments a càrrec d’organitzacions assistencials o serveis socials) i cursos impartits per voluntaris. Europa està secularitzada, el món islàmic no. En comptes d’atraure els immigrants musulmans cap als valors democràtics, ens en desentenem. No hauria de sorprendre’ns, per tant, que alguns, els més joves, acaben simpatitzant amb el radicalisme. En definitiva, ¿sabem com pensen els musulmans residents a Xàtiva? Crec que no.

Publicat a Levante-EMV, el 21/02/2015)