dijous, 12 de febrer de 2015

S’ha de canviar el xip

L’organització tradicional dels partits té alguns avantatges. L’ingrés al PSOE, posem per cas, no és automàtic; les sol·licituds d’alta han de comptar amb avals de gent que ja hi estiga afiliada. Aquest sistema permet filtrar l’arribada de persones indesitjables o “submarins” d’altres formacions. La possibilitat que una agrupació local puga actuar d’esquenes a les directrius polítiques del partit, acordades per la majoria, s’evita amb una organització territorial jerarquitzada. Els partits són, finalment, escoles de quadres. Cal gent qualificada per a governar les diverses institucions —estatals, autonòmiques, municipals. Encara que els ciutadans participen en la presa de decisions a través dels corresponents canals de participació, la tasca de governar no es pot encolomar al primer desconegut que entra en un ministeri, una conselleria o un ajuntament. (Això només seria imaginable en un país de ficció habitat exclusivament per gent saberuda o fatxendes àcrates.) En definitiva, gestionar diners i recursos públics —materials i humans—, i prendre decisions complicades o estratègiques requereixen formació i competència.

Tanmateix, malgrat els avantatges que s’acaben d’esmentar, els partits tradicionals travessen per un mal moment. ¿Per què? Perquè s’han burocratitzat, perquè llurs dirigents i quadres tendeixen a perpetuar-se, perquè la maquinària partidista anteposa l’interès propi al col·lectiu —són nombrosos els quadres que mai no han tingut una professió fora del partit. La burocratització ha afavorit el finançament il·lícit i la proliferació dels casos de corrupció política. (I es podria fer una reflexió semblant sobre els sindicats de classe.) Els ciutadans han perdut la confiança en els partits. Podemos ha capitalitzat aquest recel. Proposa un model alternatiu d’organització en què no calen avals per a afiliar-s’hi (només s’ha d’omplir un formulari a través d’Internet), no s’ha de pagar quota obligatòria i s’admet la doble militància (s’aconsella, això sí, comunicar-la al cercle). D’altra banda, l’ús intensiu i extensiu de les eines telemàtiques i socials permet la participació i el debat horitzontals. Altres partits han incorporat la xarxa com un additament d’imatge. Podemos la fa servir exhaustivament (és imprescindible per al seu funcionament).

A hores d’ara, i mentre no canvie el seu model organitzatiu, qualsevol es pot apuntar a la nova formació, tothom pot participar en els processos de debat —online o presencials— i en les votacions per a l’aprovació de documents o l’elecció de dirigents i candidats. Ara bé, la falta de filtres té alguns perills. Podemos encara no pot controlar la seua estructura interna. Per això, no vol presentar la seua marca a les municipals. Res no impediria que una candidatura indesitjable es presentés en qualsevol població i provoqués el descrèdit de tota la formació. Aquesta està abocada, per tant, a implantar un model híbrid entre l’estructura tradicional, de caire piramidal, i l’organització en xarxa. Això és més fàcil de dir que de fer. Altres grups polítics —Compromís, posem per cas— ja ho estan intentant. Les seues primàries han seguit un procés interessant: hi podien participar militants i simpatitzants —aquests sense més requisit que inscriure’s al procés via Internet—; s’havia de votar a través d’un formulari telemàtic (també es podia fer de manera presencial). En resum: els partits polítics han d’anar canviant el xip, si volen reeixir.