Mónica Oltra ha dimitit. No estic gens convençut que siga culpable dels càrrecs que se li imputen. De fet, el mateix informe de la fiscalia admet que no disposa de proves directes que sustenten les imputacions. L'acusació contra Oltra i altres tretze funcionaris és molt greu. Se'ls inculpa d'haver-se conxorxat per a encobrir els abusos a una menor tutelada realitzats per l'exmarit de Mónica Oltra. Si fos cert, l'encobriment implicaria prevaricació, omissió del deure de perseguir delictes i abandonament de menors. Al nostre ordenament jurídic, la càrrega de la prova durant el procés penal recau íntegrament sobre la part acusadora, que ha de demostrar els fets si no vol veure desestimades les seues pretensions. La fiscal afirma que Oltra ordenà verbalment als seus subordinats que taparen els abusos sexuals a la menor. L'instructor i la fiscal veuen indicis de la concertació dels investigats en la coincidència dels seus informes i els seus testimonis. Un indici no és, però, cap prova. I Mónica Oltra nega haver donat cap ordre verbal. Ni instructor ni fiscal tenen alguna prova —l'ordre enregistrada, posem per cas— que demostre les seues acusacions.
En tot cas, el mal ja estava fet. Acusacions particular i popular —en mans de José Luis Roberto, advocat de l'abusada i cap del grup falangista España 2000, Gobierna-te i Vox— aconseguiren que Mónica Oltra estigués a la diana. Gobierna-te, associació ultra presidida per Cristina Seguí, cofundadora de Vox, està representada en la causa per un advocat que té vincles amb Francisco Camps Ortiz i Alberto de Rosa, gerent de Ribera Salut i germà del magistrat Fernando de Rosa (conseller en època de Camps, vicepresident del CGPJ a proposta del PP i actual president de l'Audiència Provincial de València). José Luis Roberto, el cap d'España 2000, féu el següent comentari aclaridor: Me voy a follar a Oltra sin tocarle un pelo. Quant al Partit Popular, no participa de manera directa a la causa judicial, però el cas li ha subministrat abundant munició parlamentària i mediàtica. Els dirigents peperos encara no han oblidat les samarretes i els discursos de Mónica Oltra quan aquesta encara estava a l'oposició. En públic, molts dirigents del PP demanaven que Oltra dimitís o fos destituïda. En privat, resaven perquè continués sent vicepresidenta i diana de la cacera.
En realitat, la peça de caça major era Compromís, que arribà a ser el grup polític més votat a València ciutat. Si altres feien la feina bruta, el PP no necessita enviscar-s'hi directament. I si s'aconseguia escapçar Compromís, ¡alegria! Cal reconèixer que el dilema que se li presentava a Mónica Oltra era ben complicat; presentar la dimissió podia ser percebut com acceptació de culpa. Ara bé, en política cal remenar totes les cartes. Bé que fos lògic, en vista del sumari, l'arxivament del cas, es pot esperar qualsevol cosa dels tribunals espanyols. Oltra ja no és aforada. Té més possibilitats de sortir exonerada dels jutjats. Una exoneració ocupant els seus càrrecs institucionals suposava un gran reforçament polític de la líder de Compromís que l'establishment no podia pair. Per tant, la causa hauria continuat —i continuarà, si hi ha desfermada una veritable cacera contra ella, una operació de lawfare— i els temps judicials s'haurien solapat amb la precampanya electoral. Queden onze mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques. Allò més assenyat era dimitir, per tal que Compromís tinga temps suficient de preparar una candidatura alternativa.
Les pressions de Ximo Puig —el seu neguit és explicable, sobretot després del batzac andalús— no havien de ser el motiu principal per a prendre una decisió; els socialistes saben perfectament que Compromís és imprescindible per a la continuïtat del govern d'esquerres. Tampoc l'avís d'UP no havia d'imposar. Com més va, més augmenta el declivi de la coalició morada. Yolanda Díaz no recull molts vots malgrat la seua bona imatge. No els recollí a la seua terra, Galícia. I tampoc no ha sumat a les eleccions andaluses. De moment, la plataforma Sumar no suma. Al PCE li passà el mateix en abril de 1977. Inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tanmateix, el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir dinou diputats. A l'hora de decidir sobre el seu futur, Oltra havia de pensar sobretot en els interessos de Compromís i els seus electors, amb independència dels problemes que tinguen els socis. La formació política nacionalista no deu posar en perill la reedició del govern valencià d'esquerres. Sembla que Mónica Oltra ha pres una decisió amarga però encertada.
En tot cas, el mal ja estava fet. Acusacions particular i popular —en mans de José Luis Roberto, advocat de l'abusada i cap del grup falangista España 2000, Gobierna-te i Vox— aconseguiren que Mónica Oltra estigués a la diana. Gobierna-te, associació ultra presidida per Cristina Seguí, cofundadora de Vox, està representada en la causa per un advocat que té vincles amb Francisco Camps Ortiz i Alberto de Rosa, gerent de Ribera Salut i germà del magistrat Fernando de Rosa (conseller en època de Camps, vicepresident del CGPJ a proposta del PP i actual president de l'Audiència Provincial de València). José Luis Roberto, el cap d'España 2000, féu el següent comentari aclaridor: Me voy a follar a Oltra sin tocarle un pelo. Quant al Partit Popular, no participa de manera directa a la causa judicial, però el cas li ha subministrat abundant munició parlamentària i mediàtica. Els dirigents peperos encara no han oblidat les samarretes i els discursos de Mónica Oltra quan aquesta encara estava a l'oposició. En públic, molts dirigents del PP demanaven que Oltra dimitís o fos destituïda. En privat, resaven perquè continués sent vicepresidenta i diana de la cacera.
En realitat, la peça de caça major era Compromís, que arribà a ser el grup polític més votat a València ciutat. Si altres feien la feina bruta, el PP no necessita enviscar-s'hi directament. I si s'aconseguia escapçar Compromís, ¡alegria! Cal reconèixer que el dilema que se li presentava a Mónica Oltra era ben complicat; presentar la dimissió podia ser percebut com acceptació de culpa. Ara bé, en política cal remenar totes les cartes. Bé que fos lògic, en vista del sumari, l'arxivament del cas, es pot esperar qualsevol cosa dels tribunals espanyols. Oltra ja no és aforada. Té més possibilitats de sortir exonerada dels jutjats. Una exoneració ocupant els seus càrrecs institucionals suposava un gran reforçament polític de la líder de Compromís que l'establishment no podia pair. Per tant, la causa hauria continuat —i continuarà, si hi ha desfermada una veritable cacera contra ella, una operació de lawfare— i els temps judicials s'haurien solapat amb la precampanya electoral. Queden onze mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques. Allò més assenyat era dimitir, per tal que Compromís tinga temps suficient de preparar una candidatura alternativa.
Les pressions de Ximo Puig —el seu neguit és explicable, sobretot després del batzac andalús— no havien de ser el motiu principal per a prendre una decisió; els socialistes saben perfectament que Compromís és imprescindible per a la continuïtat del govern d'esquerres. Tampoc l'avís d'UP no havia d'imposar. Com més va, més augmenta el declivi de la coalició morada. Yolanda Díaz no recull molts vots malgrat la seua bona imatge. No els recollí a la seua terra, Galícia. I tampoc no ha sumat a les eleccions andaluses. De moment, la plataforma Sumar no suma. Al PCE li passà el mateix en abril de 1977. Inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tanmateix, el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir dinou diputats. A l'hora de decidir sobre el seu futur, Oltra havia de pensar sobretot en els interessos de Compromís i els seus electors, amb independència dels problemes que tinguen els socis. La formació política nacionalista no deu posar en perill la reedició del govern valencià d'esquerres. Sembla que Mónica Oltra ha pres una decisió amarga però encertada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada