dissabte, 17 de desembre de 2011

Nadal empobrit

Ja s’acosta Nadal, és a dir, el solstici d’hivern, època d’alegria i felicitacions. Ara bé, l’alegria va per barris, com se sol dir. Fa pocs dies, aquestes mateixes planes publicaven unes dades ben esfereïdores: des que va començar 2011, els quatre menjadors socials de Xàtiva han repartit 20.000 menús entre gent necessitada. Pel que es veu, el deteriorament social i la pobresa han augmentat exponencialment a casa nostra. Gent de la Consolació —grup solidari que presidia el recentment traspassat Manuel Casesnoves— ha atès un 40% més de persones que en 2010. Segons aquesta ONG, abans només demanaven menjar els immigrants; ara ho fan també els autòctons. Mentrestant, el nostre ajuntament gasta 220.000 euros anuals en les assistències dels regidors a plens i comissions. (La part del lleó d’aquestes assistències —algunes, de dubtosa legalitat— se les embutxaquen els membres del partit polític que governa la ciutat.)

La causa principal de l’empobriment que experimenta Xàtiva és l’atur. Hi ha moltes famílies xativines amb tots els seus membres aturats. 3186 conveïns nostres no tenen feina. Dit en altres paraules: l’11% de la nostra població busca treball. I aquest percentatge és enganyós; augmenta si es calcula sobre la població activa —només la suma de persones ocupades i gent en edat de treballar que busca ocupació. Al conjunt del País Valencià, la taxa d’atur és del 24,73%, molt per damunt de la mitjana estatal. La situació xativina és reflex de la situació global. Tots els analistes afirmen que els bens produïts per l’economia mundial a penes suposen el 10% de tots els moviments econòmics. Per cada dòlar que es produeix en béns i serveis, circulen als mercats financers entre 20 i 30 fruit de l’especulació. Als mercats globals s’aposta i s’especula amb tot: amb el preu dels aliments i els béns bàsics, amb el deute de països com Grècia, Itàlia o Espanya, o amb els efectes dels desastres naturals —ruïna i fam a les zones més deprimides del planeta.

Vivim immersos en una enorme bombolla especulativa. La major part dels diners és virtual: apunts comptables, pantalles d’ordinador, targes de plàstic. Damunt, l’Estat espanyol té unes especificitats pròpies que redueixen encara més el pes de la seua economia productiva: un sector primari feble (amb pocs recursos miners o energètics); un sector secundari, el dels productes manufacturats, dedicat tradicionalment a activitats en crisi (construcció, fusta, tèxtil, calcer, joguines); siderúrgia, indústria base i producció mecànica, minoritàries o molt supeditades a capitals externs; excessiva dependència del turisme i l'hostaleria; bancs contaminats pel rajol; escassa incidència al PIB de l’apartat I+D; poca inversió en serveis públics (sanitat, educació, atenció a la dependència...); un 25% d’economia submergida...

I clar, amb aquestes dades, es comprèn fàcilment que els governs successius no s’atreviren a punxar la bombolla immobiliària; per a l’economia espanyola, és molt difícil crear ocupació de qualitat. (De fet, bona part dels llocs de treball destruïts per la crisi correspon al sector de la construcció.) Les estadístiques aporten dades ben cridaneres: el 60% de les persones que encara conserven el seu lloc de  treball cobra menys de 1.100 euros bruts mensuals (en Alacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobra menys de 800 euros); d’altra banda, l’espanyola és l’economia europea amb major nombre de treballadors sobretitulats (és a dir, amb una titulació acadèmica superior a la requerida per al lloc de treball que desenvolupen).

El subdirector del Banc d’Espanya i el president de la CEOE han volgut, però, felicitar-nos per Nadal. «Els espanyols cobren massa; haurien de cobrar menys», ha dit el primer. El segon ha proposat la creació de minijobs. En altres paraules: segons aquests capitosts, unes “mesures a la xinesa” (treball inestable i salaris mitjans de 400 euros) millorarien la situació. ¿De veritat creuen que la pobresa salvarà el consum? Si? Aleshores, els dos pròcers —que no han dit, ves per on, quins són els seus ingressos— podrien haver afinat encara més: tornem a l’esclavitud! En fi, volia desitjar-los bones festes, però no sé... Vist el panorama, em fa un poc de vergonya.

(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2011)