dissabte, 3 de desembre de 2011

El botones Sacarino

Sacarino, protagonista d’un còmic de Francisco Ibáñez inspirat en els personatges francesos Gaston Lagaffe i Spirou, ambdós d'André Franquin, era el grum —en castellà, el botones— d'un diari anomenat El aullido vespertino, que posteriorment passaria a dir-se DDT. El botones Sacarino tenia encomanades múltiples tasques: tenir cura de l’ascensor, netejar i ordenar els despatxos, omplir de tinta les ampolletes, fer encàrrecs, etc. El proppassat dia 20, em vingueren a la memòria les aventures de Sacarino. Un regidor del PP actuava com apoderat al col·legi electoral en què la meua dona presidia una de les taules. Jo també vaig passar molta estona en aqueix col·legi (com que havia d’estar sol tot el dia, vaig atendre la petició d’una coalició minoritària que necessitava apoderats) i vaig tenir ocasió, per tant, d’observar les evolucions dels militants dels diferents partits al llarg de la jornada. D’on traurà el PP la caterva d’interventors i apoderats que exhibia? Ai! «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués», diu el refrany.

En fi, ja coneixia des de fa temps els maneigs que fan servir alguns per tal de pescar fins a l’últim vot en les aigües tèrboles de les cites electorals: enredades al padró, vots per correu manipulats, intents d’embolicar els immigrants i els vells... He vist, en altres conteses, el continu trasbals d’avis, des dels domicilis i les residències on viuen fins als col·legis electorals —en ambulàncies, en cotxes privats conduïts per coneguts militants. Generalment, els iaios porten les paperetes ja introduïdes als sobres respectius. Sovint, llurs acompanyants pretenen traslladar els sobres fins a la mateixa taula, quan els ancians tenen problemes de mobilitat. Sort que no totes les persones es deixen embolicar d’una manera tan barroera! Sense anar massa lluny, una senyora major que conec em contava com hagué de rebutjar dies abans dels anteriors comicis locals els oferiments d’una coneguda militant del partit finalment guanyador: «Si vol, la puc portar al col·legi electoral o la puc ajudar a votar per correu.» La senyora no picà l’ham. «El meu fill m’ajudarà», va dir.

El regidor esmentat més amunt semblava haver-se transmutat el 20 de novembre en ascensorista; com que s’havia emparat de les claus de l’ascensor, tots aquells electors que necessitaven utilitzar la màquina elevadora —gent major, discapacitats, persones accidentades— havien de passar pel seu post de sentinella. I ell, clar, aprofitava l’avinentesa per a garlar amistosament, traure pit i mostrar el logo del partit, preguntar en veu baixa  als usuaris si ja duien preparades les paperetes... Total: l’home no tenia assossec; degué estar tot el dia de guàrdia, al costat de l’ascensor. (A les sis de la vesprada, quan vaig tornar al col·legi, després d’haver descansat una llarga estona a ma casa, l’home continuava exercint de botones, voltat d’una plèiade d’apoderats i apoderades del seu partit.) Quin objecte tindria una dedicació tan abnegada? Si ell ja sabia que anava a guanyar les eleccions! És més: pel que sembla, el desassossec no era privatiu de Xàtiva; en un poble de Galícia, els interventors del PP van exigir, durant l’escrutini, que es considerés vàlida una papereta del seu partit que algú havia introduït al sobre junt amb una tallada de xoriç.

A mi, totes aquestes anècdotes em recorden els diversos personatges de Paco Ibáñez: la parella de Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio, posem per cas, sempre acabava provocant, a causa de la seua ineptitud, esfondraments, inundacions i retrunys a les llars on intervenia; Sacarino solia protagonitzar situacions divertides, malifetes que alteraven el funcionament de l’oficina. Els membres del govern local xativí n’han fet de ben grosses al llarg del passats períodes municipals. Ara bé, com a encarregats de la fontaneria electoral no tenen preu. Els hi va la vida! Els resultats dels dos últims comicis indiquen que la dreta autòctona podria haver tocat sostre. L’enfonsament del PSOE ha dissimulat una dada òbvia: tant a València com a Xàtiva, els populars comencen a perdre vots (Rus ja no suma; resta). I clar, s’ha estès l’alarma entre els càrrecs públics i els afiliats que viuen directa o indirectament de la política —o arrodoneixen llurs ingressos amb dietes i complements pagats per l’erari públic—, i entre els clients que gaudeixen d’alguna prebenda. Estan disposats fins i tot a fer de botones en canvi de conservar la “mamella” indefinidament.

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2012)

2 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Sí, sí. Però el curiós és que els Sacarinos estan en el costat "correcte", si més no, democràticament. Els que no estem en eixe costat, ens en podem riure si vols, però... La marea blava. Recorda, Ximo, la marea blava.

Ximo ha dit...

A alguns —no sé si serà el seu cas— ens passa com als protagonistes de certes novel·les o d’algunes pel·lícules: sempre estem en el costat equivocat. Temps enrere, quan em vaig dedicar efímerament a la política activa, la meua dona m’ho deia: «Alguna vegada podries apostar per cavall guanyador.» (Les dones solen ser més realistes que nosaltres.) Si, semblem perdedors nats. Però sempre ens quedarà, almenys, l’humor àcid. Em consta que les brometes alcen de vegades veritables ampolles en els destinataris. Visca la ironia!