Pura ideologia

Dies enrere, veia un documental televisiu en què s’explicaven algunes curiositats sobre els economistes. Fins a la Segona Guerra Mundial, l’economia no era considerada, si vaig entendre bé, una ciència exacta; en realitat, hom la solia incloure entre les denominades ciències socials, junt amb la sociologia, la filosofia... A partir de la segona meitat del segle XX, a uns pocs economistes, més concretament als de l’Escola de Chicago, els vingué, però, la pruïja de presentar les seues prediccions en forma d’equacions matemàtiques —pretensió vana, perquè els economistes són generalment molt bons explicant esdeveniments passats i absolutament incapaços d’endevinar els futurs. Després d’aquest intent de convertir l’economia en una ciència exacta, sorgiren dos corrents teòrics: el primer professa una fe indestructible en els mercats lliures (un dels seus seguidors arribà a dir que, gràcies al funcionament lliure del mercat, milions de persones havien sortit de la pobresa extrema, perquè havien deixat de cobrar només un o dos dòlars al dia); el segon —amb John Maynard Keynes al cap— sosté que les lleis del mercat experimenten les interferències constants dels sentiments i les emocions humanes, de la irracionalitat i de les fallades del mateix sistema. En fi, el primer corrent és partidari de la teoria del comportament econòmic racional dels individus quan, moguts per l’egoisme, vetllen pels seus interessos i prenen decisions relacionades amb els seus diners. Aquests optimistes solen plasmar matemàticament les seues prediccions (fan servir models matemàtics). Què podem dir de les seues prediccions? Que són un veritable desastre. En contra d’allò que els economistes neoliberals solen defendre —que les lleis del mercat acaben solucionant per si mateixes tots els problemes—, la fe cega en el funcionament sense traves del sistema ens ha abocat a l'actual daltabaix. Tot açò ens fa sospitar que algunes teories econòmiques no tenen res a veure amb la ciència; són pura ideologia, afirmacions gratuïtes que no resisteixen la més mínima prova empírica. Això no obstant, assistim perplexes al següent espectacle: els principals dirigents econòmics europeus —molts d’ells antics funcionaris de Goldman Sachs o Lehman Brothers— aconsellen d’aplicar teories “racionals” per a solucionar problemes que ells mateixos han creat: fallida d’empreses, atur, pobresa, desmantellament de l’estat del benestar... És a dir, piròmans com Luis de Guindos es disposen a apagar el foc que prèviament han provocat. Definitivament, hi ha poca racionalitat i molta avarícia al funcionament del mercats capitalistes. Cap novetat sota la capa del cel.