A propòsit d’un bicentenari

El nom d’un país i de la llengua pròpia, la bandera, l’himne... són motiu ben sovint de controvèrsia al si d’una comunitat. Els valencians ho sabem molt bé, això; encara més, n’hem estat testimonis –i part implicada– d’una lluita quasi sagnant –per visceral i íntima– a propòsit d’aquests elements identificadors. Tots recordem com durant la Transició espanyola hom va aprofitar per fer tabula rasa a propòsit de la polèmica identitària. La “solució” a què es va arribar, aparentment imparcial, es va decantar per l’accentuació artificiosa de la diferència en relació a Catalunya –sobretot– i les Illes Balears. Ara com ara la senyera del cap i casal s’ha imposat a la tradicional quadribarrada, la llengua és oficialment “valencià”, segons la darrera reforma estatutària de l’any 2006, l’himne continua sent el del mestre Serrano, amb lletra de Maximilià Thous, i el nom el de Comunitat Valenciana. Paral·lelament a aquests símbols oficials, però, són encara vigents, entre els sectors progressistes, els altres símbols. La qüestió no ha estat resolta, per tant, ni de bon tros. Però, són gratuïts els símbols? Realment tenen importància, més enllà de la seua funció aglutinadora? Tots sabem que darrere de cadascuna d’aquestes propostes simbòliques hi ha una ideologia subjacent o explícita; i que, en el pitjor dels casos, pot passar que darrere d’un símbol identitari no hi haja pràcticament res, més enllà de l’embolcall i d’una tímida i innòcua pruïja folklòrica. En aquest número d’Espai del Llibre, la revista de les “Comarques Centrals Valencianes” –un altre concepte territorial no exempt d’ideologia, tot cal dir-ho–, s’analitza una altra de les qüestions identitàries importants, com és el de la normalització dels noms dels pobles valencians. Tot just ara es compleix el bicentenari de la restitució del nom de la capital de la Costera que, el 1811, va passar de dir-se San Felipe –“por justo derecho de conquista”– a Xàtiva, gràcies a Joaquín Lorenzo Villanueva, diputat xativí a les Corts de Cadis. Cal celebrar, doncs, aquesta efemèride com un signe inequívoc i simbòlic de normalització i de maduració d’un poble i, per extensió, de tot el País Valencià, de tots els valencians.

(Editorial de l’Espai del Llibre nº 12, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)