Absències cridaneres al nou govern

Durant molts anys, vaig pensar que mai no veuria un negre o una dona a la presidència dels Estats Units. ¿Veurem algun dia un valencià, o una valenciana, en alguna cartera ministerial o en la presidència del govern espanyol? Si parlem d’un ver valencià, d’un valencià que exercisca com a tal, la resposta és no. Això sí, definir quina cosa és un valencià —o un català— que “exerceix com a tal” és una empresa certament difícil, per no dir impossible. Home, si ens referim a aquells individus (d’ara endavant, perifèrics, per no haver de repetir constantment allò de catalans o valencians) que se situen als extrems, que es tenen exclusivament per independentistes perifèrics o per nacionalistes espanyols sense matisos (considerant llur origen regional, aquests segons, com un tret merament folklòric), la cosa no planteja grans dubtes. Ara bé, existeixen altres situacions intermèdies que ens embolicarien en discussions interminables.

Podríem acceptar que un nacionalista tebi —fins i tot un socialista partidari del federalisme o de tenir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats— és un perifèric que exerceix com a tal. Persones com aquestes tingueren un protagonisme efímer als governs espanyols del segle XIX. Francesc Pi i Margall arribà a presidir la I República Espanyola. (Aquella experiència durà menys que un pastís a la porta d’un col·legi.) Tanmateix, bé que clavàrem els autonomistes al sac dels perifèrics que actuen com a tals, la qüestió seguiria sense estar solucionada al cent per cent. Francesc Cambó, posem per cas, fou partidari de l’autonomisme i cofundador, com a solució transitòria, de la Lliga Regionalista. Més tard, ocupà vàries carteres ministerials a governs espanyols. ¿Era Cambó un perifèric que exercia com a tal? Si ho era, tal condició s’esfumà el 1936, en esclatar la Guerra Civil; Cambó recolzà el bàndol franquista. És més: féu aportacions econòmiques quantioses als facciosos alçats en armes contra el govern de la República. (El franquisme era la quintaessencia del nacionalisme espanyol més ranci i reaccionari.)

¿Han tornat a participar als governs espanyols, després de Cambó, perifèrics que exerciren com a tals? No! La qüestió catalana —i de retop, la valenciana— ha anat a pitjor. (Recordem unes paraules molt recents de Gregorio Peces Barba —Quizá nos hubiera ido mejor con los portugueses y sin los catalanes—, o les de Pepe Bono, negant legitimitat a Carme Chacón per a dirigir el PSOE.) En 1986, l’última iniciativa política que intentà col·locar un català en llocs rellevants de la política espanyola, una candidatura del PDR encapçalada per Miquel Roca Junyent, fou l’estrepitós fracàs que tots recordaran. Espanya no vol els catalans. I els valencians som considerats poc més que un zero a l’esquerra pel nacionalisme espanyol  (gent molla que no alça pols ni remolí, que s’ho engoleix tot). La prova? El govern de Rajoy!

Al nou executiu, no hi ha ni catalans ni valencians (ni autèntics, ni adulterats). Cap ni un! Totes les carteres estan ocupades per gent que només exerceix d’espanyola. Els dirigents populars valencians s’havien afartat de dir que són un referent per al PP espanyol. Doncs sembla que no. Rajoy no ha elegit cap ministre valencià. Conclusió: ni els meus rebesnéts —si en tinc— veuran un govern central presidit per un perifèric català o valencià que exercisca de tal. Ni falta que fa! I açò ens porta a unes consideracions finals. ¿Farria bé el PSOE d’elegir secretària general Carme Chacón? ¿Tindria aquesta dona alguna possibilitat de ser elegida presidenta del govern espanyol?