A l’altra riba de la Mediterrània

Les mesures del pla “Salva Itàlia” de Mario Monti, amb què vol estalviar trenta mil milions d’euros,  li han produït a l’esquerra italiana un esquinç més gran que un piano de cua. El cas és que la coalició d’esquerra anava per davant en tots els sondejos; el PD i les altres forces de centreesquerra (la Itàlia dels Valors de l’exfiscal Antonio Di Pietro, el SEL del governador de la Puglia, el grup Esquerra, Ecologia i Llibertat, els Verds i un vast arxipèlag d’organitzacions pacifistes) podrien haver reunit el 44% dels vots si s’hagueren convocat eleccions anticipades. Però als progres italians els passava igual que a l’esquerra municipal de Xàtiva i València: que no aconseguien desfer-se de Berlusconi ni amb aigua calenta (les bèsties negres de la nostra esquerra autòctona són Rus i Rita). Llavors, als opositors a Berlusconi se’ls va acudir una idea: «Per què no recolzem un govern de tecnòcrates?» Pensat i fet! Aprofitant les desercions del bàndol berlusconià, la sinistra esdevingué principal valedora de Monti (assessor internacional de Goldman Sachs des de 2005) i del seu govern de beats relacionats amb el Vaticà, tecnòcrates, professors  i ploraneres com la ministra de Treball, Elsa Fornero. (Ploranera és la dona a qui es paga perquè plore en un soterrar.)

I quines idees se li han acudit a Monti? Retallar les pensions, ampliar l’edat de jubilació i reimplantar per al primer habitatge l’odiós impost sobre bens immobles que Berlusconi havia eliminat. (Recordem que, a Xàtiva, el rebut de l’IBI s’ha posat pels núvols des que Rus decidí revisar el cadastre.) Monti no ha volgut, però, gravar les grans fortunes, ni crear incentius per al creixement, ni aplicar l’IBI a l’Església Catòlica. Ja us podeu imaginar quina s’ha muntat al si de l’esquerra. Les baralles estan a l’orde del dia! El més afectat per les dissensions és el Partit Democràtic (PD), principal força del centreesquerra i primer partit del país d’acord amb les enquestes d’opinió. El PD està format per una majoria d’exmembres i simpatitzants de l’antic PCI (Partit Comunista Italià) i una minoria dels denominats “catòlics democràtics” (per tot allò del compromís històric i bla, bla, bla). Al PD impera el talant socialdemòcrata: les velles banderes de la sinistra estan totalment destenyides; els militants no es diuen “companys” entre si; els dirigents no esmenten gairebé mai la paraula sinistra... El PD cavalca cap al centre amb grans divisions internes. És evident que els seus caps recolzaren Mario Monti amb massa entusiasme. Ara, la divisió de la sinistra pot arruïnar les seues perspectives electorals.

Di Pietro llançà la primera bomba: «El pla d’ajust castiga els més dèbils i és d’una banalitat espaterrant; podria haver-lo fet un comptable de banc. Per a fer un pla com aquest, no calia un govern de professors.» Di Pietro proposà de revisar a fons el pla, durant el debat parlamentari, i de canviar les mesures més odioses mantenint inalterats els saldos, ço és, castigant cap amunt, aplicant imposts i taxes als més rics. Bersani, cap del PD, va proclamar: «A nosaltres no ens interessa vèncer sobre els enderrocs del país. Itàlia i els més dèbils estan per davant de tot. Si el senyor Di Pietro pensa altrament, pot anar-se’n pel seu cantó.» (ZP també solia interpretar una cançó semblant: «Nosaltres supeditem els nostres interessos de partit als interessos generals d’Espanya.») L’exfiscal italià contestà. «Em sorprèn l’actitud intimidadora i xantatgista de Bersani, a anys llum del país que pateix. Els italians esperaven [del nou govern] mesures equitatives i no normes dictades per banquers, especuladors i propietaris d’indústries bèl·liques.» (Al pròxim pressupost estan prevists més de vint mil milions d’euros per adquirir 4 submarins, 2 fragates i 131 avions f-35 que costaran divuit mil milions.) L’eterna divisió de l’esquerra! Total: que Berlusconi  podria tornar a guanyar les pròximes eleccions.