dilluns, 5 de desembre de 2011

Amén

—L’anterior primer ministre era un perill per a la supervivència de la fe. Sota l’aparença d’una ovella mansa, s’amagava en realitat una fera ferotge decidida a esborrar qualsevol vestigi del nostre credo.

—Et dic que no. Sovint, el Sant Pare i la seua Cúria s’han vist obligats, per raons diplomàtiques, a reprendre’l públicament. Recorda que el Senyor sol escriure recte amb renglons torts. Però el mandatari cessat és un dels nostres.

—Un dels nostres? No diga això vostra reverència! Un dels nostres mai no hagués autoritzat el casament dels marietes, ni l’avortament lliure, ni les eutanàsies encobertes... Mai no hauria promogut el laïcisme radical, ni la promiscuïtat sexual dels joves, ni la píndola del dia després, ni una escola pública atea que subverteix els nostres valors més preuats... Com ha de ser un dels nostres?

—Els camins de Déu són inescrutables. Hauries de discernir les qüestions essencials de les accessòries. Aquest home ha fet molt per la nostra missió apostòlica: ha contribuït a la nostra obra amb donatius abundants i freqüents; no ha volgut denunciar els concordats firmats i segellats amb la Santa Seu; ha augmentat el nombre de pobres i necessitats, la qual cosa ha eixamplat el camp de la nostra acció pastoral... Ha perdonat els directors dels monts de pietat, igual que el Senyor perdonà la Magdalena... És una veritable ovella del nostre ramat.

—Però pare...

—Deixa’m acabar. El mandatari que ara cessa ha tingut cura, durant quatre anys, de la nostra vinya. En aquest temps, ha besat vàries vegades l’anell del pescador. I sempre s’ha fet càrrec dels dispendis i les dietes de la Cúria... En fi, ha prohibit tota classe d’excessos amb l’alcohol, el tabac, la gola, la velocitat... Clar que és un dels nostres! Ha estat el cavall de Troia que ha desarmat el nostre pitjor enemic, el partit col·lectivista!

—Però pare, fins al punt de concedir-li el capel i la porpra cardenalícia?

—Fill meu, hem de ser agraïts amb qui ha col·laborat amb els plans de la Divina Providència, amb qui ha propiciat la vinguda d’un messies barbut i plàcid que, aquest sí, implantarà definitivament el Regne de Déu en aquesta extensa contrada de postisses i correbous. Au! Ja saps que tenim el deure d’obediència.

—Amén, pare.

—Amén, fill.