divendres, 2 de desembre de 2011

Adéu al romanticisme

Malgrat la seua decisió d’abandonar definitivament les armes, ETA continua suscitant una enorme desconfiança entre els ciutadans, tal com mostra una enquesta feta pública ahir mateix. Hi hagué un temps —molt llunyà, és cert— en què les accions d’ETA concitaven l’aprovació general de tota la gent d’esquerres. Parle de l’època en què escamots etarres feren volar per l’aire el cotxe de l’almirall Carrero Blanco o mataren a trets el comissari Melitón Manzanas. Aquest policia era el cap de la brigada social de Guipúscoa, conegut pel seu zel en la repressió dels opositors a la dictadura franquista. Durant la Segona Guerra Mundial havia col·laborat amb la Gestapo alemanya. Tots els detinguts polítics que van caure en les seues mans van coincidir a senyalar-lo com un torturador brutal. Manzanas fou la primera víctima mortal premeditada d'ETA. Durant la meua època de militància política en Unitat del Poble Valencià —marca predecessora de l’actual Bloc Nacionalista—, vaig sentir com un destacat membre del seu Consell Polític deia en veu alta, en una reunió: «Jo mai no condemnaré els militants d’ETA.» Però l’organització terrorista acabà cometent accions —segrests, assassinats— cada vegada més incomprensibles. L’atemptat a l’Hipercor de Barcelona, el 19 de juny de 1987, marcà el final de qualsevol idil·li amb la banda. Això sí, durant un temps, l'esquerra se l'agarrava amb paper de fumar a l’hora de fer autocrítica; renegar dels anys de recolzament romàntic a la lluita dels etarres era molt complicat. Però continuaren els atemptats de la banda: la mort de Francisco Tomás y Valiente, l’execució del regidor Miguel Ángel Blanco, l'assassinat d’Ernest Lluch... A hores d’ara, no deu quedar cap conegut meu, militant d’esquerres i pertanyent a la meua generació, que conserve alguna recialla del romanticisme juvenil que inspirà el grup terrorista basc. Jo, que estic en contra de la pena de mort, sóc dels qui van viure el termini fixat per a l’execució de Miguel Ángel Blanco com la vigília que precedia la mort dels condemnats executats amb garrot vil. (Els últims executats amb aquest sistema van ser l'anarquista català Salvador Puig Antich i el delinqüent comú d'origen alemany Heinz Ches, que van ser ajusticiats el 2 de març de 1974.) Fins i tot he arribat a pensar que les morts dels odiosos Carrero Blanco i Melitón Manzanas foren vulgars execucions (i no les accions heroiques que tothom enalteix). Les preguntes del milió són les següents: En quin model polític es volien inspirar, per a construir l’Euskadi independent, els de la caputxa, la pistola i el cotxe bomba? En el model Ceauşescu? Es pot bastir una Euskal Herria lliure, socialista i democràtica sobre l’assassinat, el segrest i l’extorsió? Paga la pena de viure en un país en què no tenen cabuda els discrepants? Amb tots aquests interrogants, el comunicat d’ETA, anunciant el final definitiu de la violència, em va provocar una sensació d’alleujament, però cap evocació romàntica. L’any passat, visitant Cuba, em succeí quelcom semblant: també hi trobí a faltar qualsevol indici de romanticisme; des de llavors, les samarretes, les monedes o els bitllets amb l’efígie del Che Guevara han esdevingut mers records de viatge, mers objectes de col·leccionista.

2 comentaris:

Francesc Vera ha dit...

Ximo, crec que hem vingut a fer un recorregut molt similar. Totalment d'acord amb la teua reflexió.
Salutacions.

Ximo ha dit...

Ei, Paco. Gràcies per la teua visita.