dimarts, 23 de juny de 2020

El rei comissionista

Sovintegen molt les crides a la moralització de la política. Ara bé, tothom sap com és de difícil conjugar ambdues coses. Malgrat les bones intencions, dignes d'encomi, s'oblida que política i ètica sempre han estat esferes distintes; la primera és domini del "pot ser" i la segona, del "deu ser". Hi ha, però, alguns elements polítics que resten al marge de la regla general. Un d'ells és la suprema autoritat de l'estat en les democràcies parlamentàries. En un sistema parlamentari, el cap d'estat disposa d'escasses atribucions executives. Al cap i a la fi, sols és una magistratura de caràcter essencialment simbòlic. Un president de república i un monarca —en els casos força discutibles de democràcia que adopta la forma de monarquia parlamentària— estan per damunt de les rivalitats partidistes. Governa el primer ministre. El cap d'estat ha de ser, per tant, model de moralitat i exemple d'honradesa. Es demana especialment al monarca una vida privada digna a canvi dels enormes privilegis de què gaudeix. Doncs bé, els fets han demostrat que l'anterior monarca espanyol no era model ni exemple de res. En tot cas, era exemple de poca vergonya.

Queden poquíssims defensors de Joan Carles, però encara se senten comentaris exculpatoris: «Amb la seua vida privada, podia fer allò que li vingués de gust, i cobrar comissions no és un delicte.» És més, els lletrats de les Corts han dictaminat que el rei emèrit no pot ser investigat per actuacions privades realitzades quan era cap d'estat, perquè gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat. Amb independència que la seua auctoritas està ara mateix per terra, resulta incomprensible que la irresponsabilitat, referida únicament als actes de la corona realitzats en l'exercici de les seues funcions, siguen d'aplicació a l'esfera privada del cap d'estat. Posaré un exemple extrem: si el rei, conduint a més velocitat de l'autoritzada i en estat d'embriaguesa, atropellés un transeünt i el matàs, ningú no entendria que l'autor dels fets fos declarat irresponsable. L'emèrit no va matar ningú (mentre fou cap d'estat), però va cometre diversos i presumptes delictes. Algú es preguntarà: ¿cobrar comissions multimilionàries per fer d'intermediari en negocis entre tercers i acceptar donacions són activitats delictives? No, és clar. Però els guanys han de ser transparents.

Els fets simples no són constitutius de delicte, però les seues derivades van des de la infracció administrativa fins a la comissió d'actes tipificats al Codi Penal. Primerament, cal recordar que qui es dedica a cobrar comissions per vendes té l'obligació d'estar donat d'alta com autònom. (Hagués resultat xocant —entrem en el terreny de l'ètica— que el rei, perceptor d'unes sumes abundoses a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat, figurés al registre d'autònoms com a comissionista.) També s'han de tenir clars altres detalls: una persona que ingressa diners per comissions està obligada a emetre factures de les seues operacions, ha de declarar els ingressos percebuts i ha d'efectuar els pagaments trimestrals de l'IVA que s'aplique a la seua activitat. Per últim, el comissionista ha d'incloure en totes les factures el percentatge de retenció a compte de l'IRPF que li corresponga per tal que els compradors dels seus serveis retinguen les quantitats i les ingressen en Hisenda. A la fi de l'any, mitjançant el model de formulari oficial adient, el perceptor de comissions deixarà constància de les retencions suportades, per al càlcul final del seu l'IRPF.

¿Va fer algun d'aquests tràmits, l'emèrit? No. I ara entrem al terreny penal: ocultació d'ingressos (també amagà donacions i múltiples pagaments en espècie), evasió de diners a paradisos fiscals, frau a Hisenda... Mentre predicava en els seus discursos de Nadal que tots els espanyols han de col·laborar en el benestar comú, mentre emfatitzava que la justícia és igual per a tots, Joan Carles, un hipòcrita dels grossos, anava a la seua. Tenia molta habilitat per a traure comissions. Cobrava d'adjudicataris i adjudicadors. Aconseguí que les empreses concessionàries de l'Ave Medina-la Meca feren l'oferta més barata. És una pràctica habitual a la pell de brau. Per això, les obres públiques sempre acaben costant el doble del pressupostat. Però els saudites no devien conèixer la martingala. Així és que, en compensació per la suposada millor oferta, la família reial àrab regalà presumptament a Joan Carles cent milions de dòlars. Al rei emèrit li ha passat igual que al fill de Jordi Pujol. És perillós contar els negocis tèrbols a les amants. Quan se senten despitades, se'n van de la llengua. Ara bé, les probabilitats que el Borbó pose mai un peu a la presó són nul·les.

Cap comentari: