Les protestes per la mort violenta de l'afroamericà George Floyd, a mans d'uns policies blancs inhumans, han tingut una derivada inesperada; obres d'art (escultures, pel·lícules, novel·les) han esdevingut diana de les ires dels moviments antiracistes. Jo trobe perfectament raonable retirar de la via pública certes estàtues. Em semblà bé, per exemple, que el consistori barceloní retirés en 2018 l'estàtua d'Antonio López, primer marqués de Comillas. La figura d'aquest personatge enriquit amb el tràfic d'esclaus s'alçava a la plaça homònima de Via Laietana. Però les coses són molt complicades. Des dels albors de la humanitat, la història —amb l'antecedent prehistòria— s'ha anat construint sobre la base de dominacions successives d'uns grups sobre altres, amb les seues seqüeles de morts i diverses formes d'esclavatge. Per no allunyar-nos massa, podríem començar per l'Imperi Romà. La seua expansió s'aconseguí gràcies a la conquesta militar i la reducció a l'esclavitud de totes les nacions vençudes. Roma fou anihilada pels pobles germànics —bàrbars, en deien els romans— que tampoc no eren precisament germanetes de la caritat.
Després arribaria l'islam. Durant el califat, Còrdova esdevingué el major mercat d'esclaus de tot Europa. Quan els diferents monarques de les Espanyes van començar a guanyar territoris a la Mitja Lluna, els habitants musulmans —posteriorment moriscos— foren sotmesos a la servitud i finalment expulsats de la Península Ibèrica. Paral·lelament, al centre de les estepes asiàtiques, diferents capdills mongols i xinesos no s'estalviaven atrocitats a l'hora d'eixamplar llurs imperis. Els nostres Reis Catòlics practicaren una política racista. L'Imperi Espanyol actuà de manera racista en Amèrica, com també ho feren francesos i anglosaxons. Aquests també sotmeteren a l'esclavatge nombroses poblacions d'Àfrica, Austràlia, Oceania... El rei Leopold II de Bèlgica mereix ocupar un lloc d'honor en la història universal de la infàmia. Els penúltims capítols ominosos de les cròniques estan protagonitzats pel feixisme, el nazisme i l'estalinisme. I la infàmia no cessa. En realitat, fins al segle XVIII la noció de drets humans era pura entelèquia manejada per filòsofs. Aqueixos drets anirien incorporant-se a la legislació dels estats al llarg dels segles XIX i XX.
Una de les discriminacions que més trigà a caure fou la patida per les dones. De fet, a penes hi ha escultures de figures femenines a les places i els carrers de les ciutats. En èpoques pretèrites també era força difícil l'accés de la dona a la creació artística (arts plàstiques, música, literatura). En l'actualitat hi ha poques dones i persones pertanyents a minories ètniques que dirigisquen pel·lícules. La vida pública sempre fou masculina. Per tant, la presència d'icones a l'espai públic (estàtues, rètols) està desequilibrada a favor dels homes de raça blanca. Amb seguretat, moltes peces exhibides en diferents espais (museus, edificis institucionals, vies públiques) recordaran personatges masclistes, racistes, esclavistes, sanguinaris. Sovintegen els polítics, els monarques o els militars responsables de nombroses morts. ¿En quin punt temporal posem l'estallador de la correcció política? Si hem d'eliminar imatges de la infàmia de qualsevol època, caldrà desfer-se de quasi totes les figures dels antics emperadors romans, hauríem d'enderrocar les escultures de Jaume I, Colom i els Reis Catòlics, tocaria esborrar la memòria dels emirs i els califes de Còrdova.
¿S'han de proscriure totes les expressions d'incorrecció política? Aleshores s''hauria d'eliminar qualsevol tribut honorífic a artistes o escriptors com Pablo Picasso, que sempre fou un masclista empedreït, o Juan Ramon Jiménez, que maltractava psicològicament la seua dona Zenòbia Camprubí. També hauríem de publicar un gruixut índex d'obres d'art i literàries prohibides. Caldria vetar pel·lícules on apareguen personatges fumadors. La llista d'interdictes seria ben llarga. En definitiva, viatjaríem en línia recta cap a l'absurd. El llegat —polític, artístic o cultural— i el comportament moral d'una persona sempre són producte d'un context històric. Jo trobe lògic ajustar comptes amb el passat recent. Però el remot s'ha de deixar en pau. És millor dedicar els esforços a l'avanç de l'educació, la justícia i la igualtat ara i ací. I cadascú ja jutjarà allò que crega convenient quan contemple una pel·lícula o l'estàtua d'un personatge del qual ens separa una gran distància. La fletxa del temps corre veloçment i no torna enrere. A més, l'excés absurd de correcció alimenta batalles culturals entre sectors socials sense cap benefici pràctic.
Després arribaria l'islam. Durant el califat, Còrdova esdevingué el major mercat d'esclaus de tot Europa. Quan els diferents monarques de les Espanyes van començar a guanyar territoris a la Mitja Lluna, els habitants musulmans —posteriorment moriscos— foren sotmesos a la servitud i finalment expulsats de la Península Ibèrica. Paral·lelament, al centre de les estepes asiàtiques, diferents capdills mongols i xinesos no s'estalviaven atrocitats a l'hora d'eixamplar llurs imperis. Els nostres Reis Catòlics practicaren una política racista. L'Imperi Espanyol actuà de manera racista en Amèrica, com també ho feren francesos i anglosaxons. Aquests també sotmeteren a l'esclavatge nombroses poblacions d'Àfrica, Austràlia, Oceania... El rei Leopold II de Bèlgica mereix ocupar un lloc d'honor en la història universal de la infàmia. Els penúltims capítols ominosos de les cròniques estan protagonitzats pel feixisme, el nazisme i l'estalinisme. I la infàmia no cessa. En realitat, fins al segle XVIII la noció de drets humans era pura entelèquia manejada per filòsofs. Aqueixos drets anirien incorporant-se a la legislació dels estats al llarg dels segles XIX i XX.
Una de les discriminacions que més trigà a caure fou la patida per les dones. De fet, a penes hi ha escultures de figures femenines a les places i els carrers de les ciutats. En èpoques pretèrites també era força difícil l'accés de la dona a la creació artística (arts plàstiques, música, literatura). En l'actualitat hi ha poques dones i persones pertanyents a minories ètniques que dirigisquen pel·lícules. La vida pública sempre fou masculina. Per tant, la presència d'icones a l'espai públic (estàtues, rètols) està desequilibrada a favor dels homes de raça blanca. Amb seguretat, moltes peces exhibides en diferents espais (museus, edificis institucionals, vies públiques) recordaran personatges masclistes, racistes, esclavistes, sanguinaris. Sovintegen els polítics, els monarques o els militars responsables de nombroses morts. ¿En quin punt temporal posem l'estallador de la correcció política? Si hem d'eliminar imatges de la infàmia de qualsevol època, caldrà desfer-se de quasi totes les figures dels antics emperadors romans, hauríem d'enderrocar les escultures de Jaume I, Colom i els Reis Catòlics, tocaria esborrar la memòria dels emirs i els califes de Còrdova.
¿S'han de proscriure totes les expressions d'incorrecció política? Aleshores s''hauria d'eliminar qualsevol tribut honorífic a artistes o escriptors com Pablo Picasso, que sempre fou un masclista empedreït, o Juan Ramon Jiménez, que maltractava psicològicament la seua dona Zenòbia Camprubí. També hauríem de publicar un gruixut índex d'obres d'art i literàries prohibides. Caldria vetar pel·lícules on apareguen personatges fumadors. La llista d'interdictes seria ben llarga. En definitiva, viatjaríem en línia recta cap a l'absurd. El llegat —polític, artístic o cultural— i el comportament moral d'una persona sempre són producte d'un context històric. Jo trobe lògic ajustar comptes amb el passat recent. Però el remot s'ha de deixar en pau. És millor dedicar els esforços a l'avanç de l'educació, la justícia i la igualtat ara i ací. I cadascú ja jutjarà allò que crega convenient quan contemple una pel·lícula o l'estàtua d'un personatge del qual ens separa una gran distància. La fletxa del temps corre veloçment i no torna enrere. A més, l'excés absurd de correcció alimenta batalles culturals entre sectors socials sense cap benefici pràctic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada