Conten que Luis Molovny, antic jugador i entrenador de futbol, recitava sovint la següent tornada: «No hi ha enemic insignificant. S’ha de suar la samarreta. El partit dura noranta minuts i no s’ha de donar, fins a l’últim segon, cap pilota per perduda». ¿Era realment seua, aquesta salmòdia, o li va ser adjudicada per un famós programa radiofònic? Tant se val! El futbol —com qualsevol altre esport— és una metàfora de la vida; els humans hem de bregar, a la successió de lligues i campionats que conformen l’existència, fins a l’últim minut de cada partit. I és també una metàfora de la guerra, com palesa el vocabulari que s’hi sol manejar: mur defensiu, ariet, canonada, victòria, derrota, eliminació de l’adversari... La competició sempre ha alçat passions populars —principalment entre els homes, tot s’ha de dir—. I clar, una activitat que dispara tantes emocions ha d’atraure per força la mirada del poder, polític i econòmic.
Els intel·lectuals i certa esquerra sempre s’han mirat amb displicència el fenomen. Potser hi troben —i tenen una part de raó— molt d’espectacle, o de negoci, i poc de veritable esport. «L’autèntic esport és una activitat altruista. El practica qui corre tots els vespres, qui puja al Mondúver perseguint, com a única recompensa, el panorama que s’atalaia des del cim. Els futbolistes professionals són mercenaris», afirmen sense connectar, evidentment, amb el batec popular. «El futbol és un sentiment profund que t’envolta. Un partit de la màxima rivalitat posa el dit a la nafra. Hom té l’exagerada impressió que s’ho juga tot en ell. És un esdeveniment per a ser viscut glop a glop, pausadament, per a sentir-lo a la pell i pensar-lo infinitat de vegades, suposar-lo, somniar-lo. Es juga tres vegades: abans, durant i després. Comença set dies abans i acaba set dies després. No té pronòstic, ni valen els antecedents», deixà escrit l’inoblidable Àngel Cappa. La resta (el negoci, les manipulacions polítiques) és pura pellofa.
L’esport serà una metàfora de la vida, però la gent progressista o d’esquerres s’ha desentès tradicionalment de les seues manifestacions. En conseqüència, quasi tot l’esport local (el de base, l’aficionat i el professional) està controlat per la dreta, política o sociològica. Alguns argüiran que la dreta porta molts anys al govern local i autonòmic. Obliden que, en temps d’ajuntaments socialistes —quan la gent del PSOE tenia l’aixeta de les subvencions públiques—, l’esport xativí ja estava en mans de la dreta a través del patrocini privat; les activitats esportives no eren una prioritat per a l’equip de govern. I ja se sap: si hom l’abandona, el centre del camp és immediatament ocupat per l’equip adversari. S’ha de dir amb total rotunditat que l’oposició d’esquerres té una incidència nul·la o escassa als principals esdeveniments de masses. La dreta, en canvi, en trau bona cosa de profit; a les lligues de futbol, per exemple, proliferen els pinxos que fan servir l’esport com a trampolí per als negocis o per a llançar-se a l’arena política.
Alguns personatges brillen amb llum encegadora. Si parlem d’amos de clubs importants, és inevitable referir-se a figures tan “peculiars” com Silvio Berlusconi, Manuel Ruiz de Lopera, el desaparegut Jesús Gil o Roman Abramòvitx. A Xàtiva tenim —sortit d’una nova versió de les Vides paral·leles de Plutarc— el nostre Berlusconi particular, venedor de televisors, rentadores i frigorífics, promotor immobiliari, xerraire, alcalde, president d’un equip de regional preferent i un llarg etcètera. Mentre escric aquestes línies, ningú no sap encara si l’Olímpic pujarà de categoria. El partit de diumenge es jugarà a vida o mort —esportiva, clar—. És possible que els enemics de Rus desitgen la derrota a mans de l’Altea. Esperar, però, que els xativins reaccionen igual que els seguidors del Betis (quaranta mil o seixanta mil bètics “prengueren” l’altre dia les avingudes més cèntriques de Sevilla cridant «Lopera, vete ya!») és absolutament quimèric —a més d’excessiu; manifestacions com aqueixes s’haurien de fer, en tot cas, per a protestar contra l’atur—. Això sí, quan el club que representa una ciutat fracassa, provoca la malenconia, gran o petita, de molts ciutadans. Esperem, doncs, en bé dels vers aficionats, que els jugadors de l’Olímpic suen la samarreta, no donen cap pilota per perduda i pugen l’equip a tercera divisió. La personalitat del presumit que ocupe la llotja és, en moments com aquests, pura pellofa.
Els intel·lectuals i certa esquerra sempre s’han mirat amb displicència el fenomen. Potser hi troben —i tenen una part de raó— molt d’espectacle, o de negoci, i poc de veritable esport. «L’autèntic esport és una activitat altruista. El practica qui corre tots els vespres, qui puja al Mondúver perseguint, com a única recompensa, el panorama que s’atalaia des del cim. Els futbolistes professionals són mercenaris», afirmen sense connectar, evidentment, amb el batec popular. «El futbol és un sentiment profund que t’envolta. Un partit de la màxima rivalitat posa el dit a la nafra. Hom té l’exagerada impressió que s’ho juga tot en ell. És un esdeveniment per a ser viscut glop a glop, pausadament, per a sentir-lo a la pell i pensar-lo infinitat de vegades, suposar-lo, somniar-lo. Es juga tres vegades: abans, durant i després. Comença set dies abans i acaba set dies després. No té pronòstic, ni valen els antecedents», deixà escrit l’inoblidable Àngel Cappa. La resta (el negoci, les manipulacions polítiques) és pura pellofa.
L’esport serà una metàfora de la vida, però la gent progressista o d’esquerres s’ha desentès tradicionalment de les seues manifestacions. En conseqüència, quasi tot l’esport local (el de base, l’aficionat i el professional) està controlat per la dreta, política o sociològica. Alguns argüiran que la dreta porta molts anys al govern local i autonòmic. Obliden que, en temps d’ajuntaments socialistes —quan la gent del PSOE tenia l’aixeta de les subvencions públiques—, l’esport xativí ja estava en mans de la dreta a través del patrocini privat; les activitats esportives no eren una prioritat per a l’equip de govern. I ja se sap: si hom l’abandona, el centre del camp és immediatament ocupat per l’equip adversari. S’ha de dir amb total rotunditat que l’oposició d’esquerres té una incidència nul·la o escassa als principals esdeveniments de masses. La dreta, en canvi, en trau bona cosa de profit; a les lligues de futbol, per exemple, proliferen els pinxos que fan servir l’esport com a trampolí per als negocis o per a llançar-se a l’arena política.
Alguns personatges brillen amb llum encegadora. Si parlem d’amos de clubs importants, és inevitable referir-se a figures tan “peculiars” com Silvio Berlusconi, Manuel Ruiz de Lopera, el desaparegut Jesús Gil o Roman Abramòvitx. A Xàtiva tenim —sortit d’una nova versió de les Vides paral·leles de Plutarc— el nostre Berlusconi particular, venedor de televisors, rentadores i frigorífics, promotor immobiliari, xerraire, alcalde, president d’un equip de regional preferent i un llarg etcètera. Mentre escric aquestes línies, ningú no sap encara si l’Olímpic pujarà de categoria. El partit de diumenge es jugarà a vida o mort —esportiva, clar—. És possible que els enemics de Rus desitgen la derrota a mans de l’Altea. Esperar, però, que els xativins reaccionen igual que els seguidors del Betis (quaranta mil o seixanta mil bètics “prengueren” l’altre dia les avingudes més cèntriques de Sevilla cridant «Lopera, vete ya!») és absolutament quimèric —a més d’excessiu; manifestacions com aqueixes s’haurien de fer, en tot cas, per a protestar contra l’atur—. Això sí, quan el club que representa una ciutat fracassa, provoca la malenconia, gran o petita, de molts ciutadans. Esperem, doncs, en bé dels vers aficionats, que els jugadors de l’Olímpic suen la samarreta, no donen cap pilota per perduda i pugen l’equip a tercera divisió. La personalitat del presumit que ocupe la llotja és, en moments com aquests, pura pellofa.
(publicat a Levante-EMV, el 20/06/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada