dilluns, 22 de juny de 2009

La cosa més natural del món

—Mestre, què és la cisa? —pregunta un deixeble.

—La cisa consisteix a distreure fraudulentament, del fi a què és destinada, la part d'una quantitat. Per extensió, es pot considerar cisa qualsevol aprofitament il·lícit. En aquest sentit, és una activitat generalitzada a tota mena de càrrecs, capes socials, treballs, dignitats, col·locacions, ocupacions, demarcacions territorials... Cisa el funcionari que pren fulls de la consergeria, per al seu ús particular; cisen els habitants de ponent; cisa la minyona quan va al mercat; cisa el camarlenc que utilitza la missatgeria oficial per a comunicar-se amb un parent destinat a l’extrem orient; cisa el carnisser a la bàscula; cisen els xativins i les oriolanes; cisa l’obrer a la fàbrica; cisa el dependent a la farmàcia; cisen els castellonencs; cisa el canonge del caixonet de les almoines; cisen els sergents de cuina; cisa, en fi, el magistrat que porta els fills al seminari patriòtic en una calessa de l’Audiència —respon el preceptor als seus alumnes.

—Doncs, si cisen tots i totes, que té de particular que cise també, o accepte regals dels proveïdors, el molt honorable cap del Govern Superior? —insisteix altre alumne.



—Tant és que cisen uns com altres; tant és que cisen cent diners de coure com cent mil ducats d’or. Les petites sostraccions també són immorals, perquè trenquen les rescloses ètiques; qui ha furtat cent troba natural emparar-se de cent mil, o de cent milions. I amb els obsequis, passa igual: hom comença rebent petites bagatel·les, en canvi de petits favors, i acaba acceptant un anell de maragdes, un cofre ple de monedes o una torre, en canvi de contractes substanciosos. I clar, quan aquestes corrupteles, petites o grans, envaeixen tots els intersticis del cos social, la gent acaba veient-les com la cosa més natural del món —contesta el vell preceptor.