dilluns, 15 de juny de 2009

Els orígens del Corpus

La institució de la festivitat del Corpus Christi està relacionada amb el Miracle dels Corporals, fet extraordinari esdevingut ben a prop de Llutxent, a la Vall d’Albaida. El prodigi sol datar-se en 1239, mesos després de la conquesta cristiana de València (bé que certa tradició el situa a l’any 1276, durant la segona revolta d’al-Azraq). Segons la llegenda, els cristians que assetjaven el castell de Xiu foren sorpresos per les forces islàmiques; el rector de sant Cristòfol de Daroca (Aragó), que deia missa, amagà sota una pedra sis hòsties consagrades, les quals en ésser recuperades després de la lluita, desfavorable als cristians, havien deixat taques de sang en els corporals que les embolcallaven; aquest prodigi hauria enardit els cristians, que recuperaren Xiu. En acabar el combat, tots els capitans cristians presents es disputaren el reliquiari. Finalment, decidiren que una burreta cega el guiés cap on volgués. La burra començà a camejar i finí el trajecte a Daroca. Des d’aquest traslladat prodigiós, els Corporals encara son venerats a la ciutat aragonesa. El 1261, el consell i el capítol de Daroca envià síndics a Roma per tal de comunicar el miracle al papa Urbà IV. Dos exponents del pensament teològic de l’època, Sant Bonaventura (ministre general dels franciscans) i Sant Tomàs d’Aquino, foren valedors de la comitiva i van inclinar l’ànim del pontífex a declarar, el 1263, la festivitat del Corpus Christi, mitjançant la butlla Transiturus hoc mundo.

Un any després, s’esdevingué a Bolsena (Itàlia) altre miracle relacionat amb l’eucaristia. Un sacerdot de Praga, turmentat pels dubtes sobre la presència real de Crist al sagrament, veié, mentre celebrava missa i dividia l’hòstia, que brollava sang de la sagrada forma i els corporals quedaven tacats de roig. Per tal d’ocultar els fets als presents, resolgué de suspendre la missa i comunicar a l’autoritat religiosa el que havia passat. Recollí les formes i els draps sagrats, i va córrer cap a la sagristia, sense advertir que durant el trajecte havien caigut sobre el paviment de marbre de la basílica de Santa Cristina unes gotes de sang. El fet miraculós arribà a oïdes de Sant Tomàs i Sant Bonaventura. El papa Urbà IV nomenà el franciscà president de la comissió teològica encarregada d’investigar la veracitat dels fets. Confirmada l’autenticitat del miracle, Urbà IV ordenà al bisbe de Bolsena que portàs a Orvieto, ciutat de sojorn papal, els sagrats corporals, els llins tacats de sang. El temple de Bolsena conservà una relíquia menor: una de les lloses en què eren visibles les gotes de sang del Redemptor. La festivitat del Corpus, que havia demanat insistentment Santa Juliana de Lieja (1193-1255), s’estengué ràpidament per tota la cristiandat i arrelà a la pietat popular. Els himnes de l'ofici del dia, Lauda Sion i Pange Lingua, foren composts per Sant Tomàs d'Aquino. El papa Joan XXII universalitzà la festa el 1316.



La celebració assolí una ostentació més pròpia d’una festa pagana que d'una solemnitat cristiana. Serví a l'Església per a venerar públicament l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist enfront dels qui la negaven. Els seus aspectes més festius foren adoptats ràpidament pels diferents estaments de la societat medieval i han arribat fins als nostres dies. Les processons del Corpus són l'antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors de viles i ciutats. Conserven molts dels elements profans que s’hi han anat introduint: enramades, bestiaris, entremesos... Entre les celebracions més reeixides destaquen la Patum de Berga, el Corpus de Solsona, l’enramada d'Arbúcies, les catifes de flors de Sitges, Flix, Tivissa o Picanya, la tradició de l'ou com balla a Barcelona i Tarragona, les processons de València i Xàtiva... La festivitat del Corpus de Tarragona, que se celebra de manera ininterrompuda des del segle XIV, conserva alguns dels elements més representatius de la celebració a Catalunya: l'ou com balla —l’ou dansant sobre el sortidor de la font del claustre de la Seu—, els tocs de campanes, l’ofici religiós, la processó presidida por la Custòdia, les tortes de cireres...



El Corpus de València és, des de l’últim terç del segle XIV, festa grossa. Tenen renom les roques, carros monumentals que desfilen pel carrer. En principi, la celebració era claustral (se celebrava a l’interior de la Seu). El 4 de juny de 1355, el bisbe Hug de Fenollet establí (d’acord amb el capítol catedralici, els jurats, el justícia i els prohoms) que una processó recorreria els carrers de la ciutat. A partir de 1372 (sent bisbe el cardenal Jaume d’Aragó, nét de Jaume II el Just i cosí de Pere IV el Cerimoniós), la festivitat prengué auge i solemnitat. S’hi afegí música i danses (que, en alguns casos, encara perduren). Els diferents gremis participaven amb llurs banderes. La majestuositat i l’esplendor de la processó despertà la curiositat de personatges ben reeixits: Blanca d’Aragó, Martí l’Humà, Joana de Sicília, Ferran d’Antequera, el papa Lluna, Alfons el Magnànim, Joan II d’Aragó, els Reis Catòlics, Joana de Nàpols, l’emperador Carles V, Felip II, Felip III... Amb la proclamació de la II República, la festa tornà a l’interior de les esglésies. Després de la guerra civil, es recuperà la processó religiosa i només alguns elements profans: les banderes, els gegants i els nans, els cirialots, els apòstols i els evangelistes. A partir dels anys seixanta, però, diferents entitats cíviques rescataren l’antiga esplendor del Corpus. Una evolució molt semblant experimentà la processó de Xàtiva, bé que algunes de les seues fites (la casa de les roques, per exemple) ja són irrecuperables.