Durant la passada Setmana Santa, vaig viatjar de nou a terres aragoneses. Dijous sant, primer jorn d’expedició, sortírem cap a Saragossa. Hi arribàrem a migdia i de seguida ens adreçàrem a la Llotja i la basílica del Pilar. A la Llotja, edifici magnífic, hi havia una exposició dedicada a Los Sitios, un dels episodis més tràgics de la guerra del Francès. En aquella contesa assoliren notorietat, per exemple, Casta Álvarez i Agustina d’Aragó (Agustina Saragossa i Domènec, catalana de naixement). La guerra del Francès té molts paral·lelismes amb l’actual guerra d’Iraq. Ambdues han estat guerres colonials. Els americans quedaren bocabadats en trobar una regió endarrerida, feudal, dividida en diferents nacions i creences, manipulada pel fanatisme religiós i devastada per les escaramusses de les diverses guerrilles.
Doncs bé, els francesos, que ja havien experimentat la seua revolució i també procedien de diferents nacionalitats anorreades pel jacobinisme revolucionari, trobaren a la Península Ibèrica un panorama d’endarreriment, analfabetisme, feudalisme, diversitat nacional, fanatisme religiós i accions guerrilleres molt semblant a l’iraquià. Perquè —no ho oblidem— la guerrilla, considerada avui per tothom terrorisme pur i dur, s’inventà a la Pell de Brau durant la guerra del Francès. Ambdós conflictes estan atapeïts d’atrocitats. El pintor Goya documentà les comeses per les tropes napoleòniques i els escamots guerrillers; els actuals mitjans de comunicació donen notícia puntual de les perpetrades pels nord-americans i els suïcides d’al-Qā‘ida. Generalment s’oblida, però, que la guerra del Francès fou un primer assaig desamortitzador i un primer intent de liquidar l’antic règim —rebutjats per les masses populars al crit de «vivan las caenas!»—. També s’oblida que el nacionalisme espanyol, marcat per trets que en bona mesura encara perduren (militarisme, conservadorisme, fanatisme religiós i centralisme a ultrança), va nàixer a la guerra contra Napoleó. De fet, la derrota dels francesos suposà l’inici d’una llarga llista de pronunciaments militars espanyols que culminà a l’alçament franquista de 1936.
Tot això em venia al cap mentre contemplava les peces que s’exhibien a la Llotja de Saragossa. I la sensació de visitar el sancta sanctorum del nacionalisme espanyol es repetí en entrar a la basílica del Pilar. Ni el magnífic retaule de Damià Forment aconseguia restar-li protagonisme a la parafernàlia patriòtica de la capella de la “Pilarica”, les banderes de la Hispanitat i les bombes sense esclatar —miracle!— llançades per l’aviació republicana en aquell lloc doblement sagrat. Afortunadament, aquesta sensació va desaparèixer quan Carme i jo, en companyia de Vicent, Maribel, Toni i Pilar, marxàrem a dinar a la plaça de Santa Marta. Vam entrar en un magnífic bar de tapes, Casa Dominó, fundat el 1900, on vam tastar diverses delícies. Allí es produí la primera anècdota del viatge. El jove cambrer que ens atenia fou incapaç d’aconsellar-nos un vi del Somontano. «No entiendo de vinos; yo no bebo», ens amollà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada