L'assalt al Capitoli de Washington ha suscitat reaccions polítiques distintes a les dues vores de l'Atlàntic. Els polítics nord-americans —fins i tot alguns republicans, encara que tard— han condemnat l'atac a la democràcia. Els portaveus de diferents partits democràtics europeus han fet el mateix. En canvi, la dreta espanyola blasma els fets, però utilitza dos arrasadors distints en afers domèstics: que ella es manifeste davant del Congrés dels Diputats és considerat exercici legítim de les llibertats d'expressió i reunió; que s'hi manifeste l'esquerra és un intent de cop d'estat. El centredreta autòcton tampoc no té clara la diferència semàntica entre els verbs "rodejar" i "penetrar". Aquesta posició del PP i C's és ben preocupant, perquè mostraria que no pensen traure conseqüències de l'experiència transatlàntica. Tanmateix, els contexts socials i polítics d'EUA i Espanya —amb certs matisos— s'assemblen molt; la divisió en pols que es repel·leixen mútuament és idèntica en un lloc i l'altre.
Ambdues societats estan travessades per enormes esquerdes que separen la població en diversos blocs antagònics: persones benestants i empobrides, esquerranes i dretanes, ultrareligioses i laiques, extremistes i moderades, intransigents i tolerants, supremacistes i solidàries, urbanites i gent de la ruralia, nadius de soca-rel i nouvinguts... Hi ha, però, algunes diferències entre els americans i nosaltres. Als EUA encara perviu la divisió entre el nord i el sud. Hi proliferen les armes de foc, les milícies i el racisme envers els afroamericans, descendents dels antics esclaus. A casa nostra, les ferides de la Guerra Civil no s'han tancat del tot. Hi ha divisió entre monàrquics i republicans, entre espanyolistes i altres nacionalistes de l'Estat. L'exèrcit nord-americà no té tradició colpista, però el franquisme encara nia al si de les forces armades espanyoles —cosa que no augura res de bo. Com ja s'ha dit, tots els blocs tendeixen a polaritzar-se i a crear un abisme enorme entre dos grans bàndols enfrontats.
En principi, la polarització no és quelcom dolent, sinó natural. Els problemes vénen, però, amb el sectarisme que pot covar en un dels pols —el neofeixisme en auge, posem per cas. La ultradreta sectària, fanàtica i subjectivista fa servir la mentida i l'insult com armes polítiques, i deslegitima sistemàticament els procediments democràtics —els resultats electorals, per exemple. El fanàtic creu tenir un saber simple que ho explica tot i pensa que pot imposar els seus dogmes als altres. Els extremistes arriben a caure en teories grotesques, com el negacionisme científic, i troben natural eliminar els “equivocats”. (Recordem el militar retirat espanyol que desitjava afusellar vint-i-sis milions de ciutadans.) Fanàtics solipsistes i sectaris no toleren els diferents. Per a ells només hi ha una justícia, la seua. En un text anterior, expressava el meu temor que el neofeixisme nord-americà provoqués algun episodi explosiu, que fes trontollar qualsevol dia la democràcia liberal. No vaig fer curt.
Els fets esdevinguts el passat dia 6 al Capitoli de Washington foren molt greus. Nombroses persones quedaren en estat de shock; mai no havien cregut que les coses arribarien tan lluny al país amb la constitució democràtica en vigor més antiga del món. Tots els partits progressistes haurien de prendre bona nota. Caldria impedir que es consoliden el neofeixisme, el fanatisme i l'odi radical als conciutadans que pensen de manera distinta. De moment, la nostra dreta teòricament moderada no sembla molt inclinada a tallar amb l'extremisme. I alguns mitjans de comunicació, tampoc. Potser, el franquisme sociològic i la influència dels bisbes no deixen pensar amb claredat. Per altra banda, la batalla cultural, que comanda el neofeixisme, té entretingut tot el centredreta. (La gent del PSOE també sembla entretinguda moltes vegades.) Hem de tenir clara una cosa: si ha passat als EUA, també pot passar ací. De fet, sovintegen des de fa temps entre nosaltres el lawfare i els intents de cop d'estat tou.
La banalització altera el significat d'alguns mots. Els membres de la ultradreta no s'avergonyeixen de dir-se fatxes. Es vanten de ser-ho. En canvi, dir-li antifeixista a algú (antifa en terminologia fatxa) porta camí de convertir-se en un insult. Avui ja no s'estilen els uniformes. L'adveniment d'un règim com el nazi és improbable. Ara, el neofeixisme l'encarnen gent totalitària, xenòfoba i masclista com Viktor Orbán, Matteo Salvini, Geert Wilders o Vladímir Putin. L'extrema dreta ja governa en països de la Unió Europea com Hongria o Polònia. PP i C's governen comunitats autònomes gràcies al suport dels extremistes de Vox. Els fets succeïts a Washington el passat dia de Reis haurien de ser un toc d'atenció per als demòcrates. La nostra dreta faria bé d'observar el Partit Republicà nord-americà. Bé que tard, alguns dels seus líders es desmarquen del trumpisme. Cal combatre el sectarisme i el fanatisme abans que siga massa tard. ¿Renunciaran PP i C's l'herència franquista? Sóc escèptic.
Ambdues societats estan travessades per enormes esquerdes que separen la població en diversos blocs antagònics: persones benestants i empobrides, esquerranes i dretanes, ultrareligioses i laiques, extremistes i moderades, intransigents i tolerants, supremacistes i solidàries, urbanites i gent de la ruralia, nadius de soca-rel i nouvinguts... Hi ha, però, algunes diferències entre els americans i nosaltres. Als EUA encara perviu la divisió entre el nord i el sud. Hi proliferen les armes de foc, les milícies i el racisme envers els afroamericans, descendents dels antics esclaus. A casa nostra, les ferides de la Guerra Civil no s'han tancat del tot. Hi ha divisió entre monàrquics i republicans, entre espanyolistes i altres nacionalistes de l'Estat. L'exèrcit nord-americà no té tradició colpista, però el franquisme encara nia al si de les forces armades espanyoles —cosa que no augura res de bo. Com ja s'ha dit, tots els blocs tendeixen a polaritzar-se i a crear un abisme enorme entre dos grans bàndols enfrontats.
En principi, la polarització no és quelcom dolent, sinó natural. Els problemes vénen, però, amb el sectarisme que pot covar en un dels pols —el neofeixisme en auge, posem per cas. La ultradreta sectària, fanàtica i subjectivista fa servir la mentida i l'insult com armes polítiques, i deslegitima sistemàticament els procediments democràtics —els resultats electorals, per exemple. El fanàtic creu tenir un saber simple que ho explica tot i pensa que pot imposar els seus dogmes als altres. Els extremistes arriben a caure en teories grotesques, com el negacionisme científic, i troben natural eliminar els “equivocats”. (Recordem el militar retirat espanyol que desitjava afusellar vint-i-sis milions de ciutadans.) Fanàtics solipsistes i sectaris no toleren els diferents. Per a ells només hi ha una justícia, la seua. En un text anterior, expressava el meu temor que el neofeixisme nord-americà provoqués algun episodi explosiu, que fes trontollar qualsevol dia la democràcia liberal. No vaig fer curt.
Els fets esdevinguts el passat dia 6 al Capitoli de Washington foren molt greus. Nombroses persones quedaren en estat de shock; mai no havien cregut que les coses arribarien tan lluny al país amb la constitució democràtica en vigor més antiga del món. Tots els partits progressistes haurien de prendre bona nota. Caldria impedir que es consoliden el neofeixisme, el fanatisme i l'odi radical als conciutadans que pensen de manera distinta. De moment, la nostra dreta teòricament moderada no sembla molt inclinada a tallar amb l'extremisme. I alguns mitjans de comunicació, tampoc. Potser, el franquisme sociològic i la influència dels bisbes no deixen pensar amb claredat. Per altra banda, la batalla cultural, que comanda el neofeixisme, té entretingut tot el centredreta. (La gent del PSOE també sembla entretinguda moltes vegades.) Hem de tenir clara una cosa: si ha passat als EUA, també pot passar ací. De fet, sovintegen des de fa temps entre nosaltres el lawfare i els intents de cop d'estat tou.
La banalització altera el significat d'alguns mots. Els membres de la ultradreta no s'avergonyeixen de dir-se fatxes. Es vanten de ser-ho. En canvi, dir-li antifeixista a algú (antifa en terminologia fatxa) porta camí de convertir-se en un insult. Avui ja no s'estilen els uniformes. L'adveniment d'un règim com el nazi és improbable. Ara, el neofeixisme l'encarnen gent totalitària, xenòfoba i masclista com Viktor Orbán, Matteo Salvini, Geert Wilders o Vladímir Putin. L'extrema dreta ja governa en països de la Unió Europea com Hongria o Polònia. PP i C's governen comunitats autònomes gràcies al suport dels extremistes de Vox. Els fets succeïts a Washington el passat dia de Reis haurien de ser un toc d'atenció per als demòcrates. La nostra dreta faria bé d'observar el Partit Republicà nord-americà. Bé que tard, alguns dels seus líders es desmarquen del trumpisme. Cal combatre el sectarisme i el fanatisme abans que siga massa tard. ¿Renunciaran PP i C's l'herència franquista? Sóc escèptic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada