Avui, vigília de Sant Antoni Abat, no hi ha foguera a Canals, ni a Cerdà, ni enlloc. Per causa de la covid-19, les tradicions ancestrals experimentaran un parèntesi forçat. Per tant, dues de les festes més populars de la Costera hauran d'esperar èpoques millors. Em ve al cap la cançó de Golpes Bajos, Malos tiempos para la lírica. Se sol parlar molt dels àmbits econòmics que més estan patint la crisi del coronavirus: el turisme i les activitats derivades (hostaleria, restauració, companyies aèries i marítimes, agències de viatges...). Oci i festa són altres grans afectats. Ha calgut prendre mesures dràstiques contra bars de copes, discoteques i sales de festa, perquè l'actitud de moltes persones recorda una famosa frase bíblica: Comedamus et bibamus, eras enim moriemur! (¡Mengem i beguem, que demà morirem!). Sectors específics com la cultura, les fires d'atraccions o el transport discrecional de viatgers van a romandre molt de temps en un forat negre. Cada vegada hi ha més negocis que fan fallida. Minva el PIB, puja l'atur i es dispara la pobresa. El mal contagia altres activitats que cauen també a la voràgine, com el periodisme.
Els mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio i televisió) topen des de fa molt de temps amb esculls que pertorben la seua estabilitat: competència digital, interessos espuris de les empreses propietàries, índexs baixos de lectura o audiència, sectarisme polític, absència d'esperit crític en emissors i receptors... El meu company de plana Xavi Aliaga ho explicava bé en Les paraules de la tribu, article publicat en altre mitjà. Faltava el cop de gràcia: l'enorme descens del consum. Decaïment d'activitat econòmica implica disminució d'ingressos per publicitat per als mitjans de comunicació. ¿Conseqüència? ¡Gent al carrer! Tenim propensió a creure que totes aquestes coses passen molt lluny de casa. Doncs no. Mentre escric aquestes línies, no puc llevar-me del cap que el meu amic Agustí Garzó, Tino, s'ha quedat sense feina. Agafe prestades de nou unes paraules de Xavi: «Treballar de periodista a sou és ara mateix un luxe, un exotisme.» De fet, fa pocs dies se celebrà a València la concentració #UnminutDeSilenciPelPeriodisme, en què es demanaven cessació d'acomiadaments, estabilitat laboral i dret a la informació de la ciutadania.
La situació és redundant. En 2011, una coneguda cadena radiofònica entrà en crisi i hagué de retallar despeses. ¿Primera mesura? Reduir plantilla, desfer-se de periodistes. Entre les persones que van perdre el treball —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi havia professionals famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també marxaren al carrer persones de Xàtiva que són amics meus i havien treballat moltíssims anys a la ràdio de què eren acomiadats. Ara li ha tocat el torn a Tino, que ha dedicat a la premsa escrita més de mitja vida. El desnonat, que ha complit 49 anys, està lluny de pertànyer a la tercera edat. És, per tant, candidat a romandre en l’atur de llarga durada, perquè quasi tots els grups de comunicació experimenten dificultats econòmiques. Escric textos per a Levante-EMV des de fa més de tretze anys. Durant gran part d'aqueix període, Tino ha sigut cap de la delegació comarcal. Sovint, li he demanat consell, parer o suggeriments sobre quina cosa calia escriure en cada moment.
No oblidaré fàcilment la meua excel·lent relació amb ell, basada en la complicitat total de criteris a l'hora d'abordar l'actualitat local. A més de columnes d'opinió quinzenals sobre afers diversos, m'ha publicat també, esporàdicament, textos de temàtica variada (divulgació històrica, etnologia, patrimoni cultural, art). Com que viatge sovint, Tino m'animava a enviar-li cròniques dels meus periples, sempre ancorades en la nostra realitat local. He dedicat articles a Itàlia, el Caucas, Rússia, Cuba, Uzbekistan i la ruta de la seda, França, Malta, Euskadi, Jordània. L'últim, a doble pàgina, narrava un viatge a la Patagònia. Tino i jo teníem un projecte que ja no sé si es materialitzarà: publicar textos dedicats a llocs, pobles i ciutats de les tres comarques que cobreix la delegació, per a divulgar el paisatge, el patrimoni històric i artístic, la gastronomia, les festes, els costums... Perdem la veu d'Agustí Garzó —o la ploma, com es deia antany—, que escrivia també sobre múltiples assumptes —sobre teatre, posem per cas, en Urban. ¡Quina impotència!
Els mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio i televisió) topen des de fa molt de temps amb esculls que pertorben la seua estabilitat: competència digital, interessos espuris de les empreses propietàries, índexs baixos de lectura o audiència, sectarisme polític, absència d'esperit crític en emissors i receptors... El meu company de plana Xavi Aliaga ho explicava bé en Les paraules de la tribu, article publicat en altre mitjà. Faltava el cop de gràcia: l'enorme descens del consum. Decaïment d'activitat econòmica implica disminució d'ingressos per publicitat per als mitjans de comunicació. ¿Conseqüència? ¡Gent al carrer! Tenim propensió a creure que totes aquestes coses passen molt lluny de casa. Doncs no. Mentre escric aquestes línies, no puc llevar-me del cap que el meu amic Agustí Garzó, Tino, s'ha quedat sense feina. Agafe prestades de nou unes paraules de Xavi: «Treballar de periodista a sou és ara mateix un luxe, un exotisme.» De fet, fa pocs dies se celebrà a València la concentració #UnminutDeSilenciPelPeriodisme, en què es demanaven cessació d'acomiadaments, estabilitat laboral i dret a la informació de la ciutadania.
La situació és redundant. En 2011, una coneguda cadena radiofònica entrà en crisi i hagué de retallar despeses. ¿Primera mesura? Reduir plantilla, desfer-se de periodistes. Entre les persones que van perdre el treball —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi havia professionals famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també marxaren al carrer persones de Xàtiva que són amics meus i havien treballat moltíssims anys a la ràdio de què eren acomiadats. Ara li ha tocat el torn a Tino, que ha dedicat a la premsa escrita més de mitja vida. El desnonat, que ha complit 49 anys, està lluny de pertànyer a la tercera edat. És, per tant, candidat a romandre en l’atur de llarga durada, perquè quasi tots els grups de comunicació experimenten dificultats econòmiques. Escric textos per a Levante-EMV des de fa més de tretze anys. Durant gran part d'aqueix període, Tino ha sigut cap de la delegació comarcal. Sovint, li he demanat consell, parer o suggeriments sobre quina cosa calia escriure en cada moment.
No oblidaré fàcilment la meua excel·lent relació amb ell, basada en la complicitat total de criteris a l'hora d'abordar l'actualitat local. A més de columnes d'opinió quinzenals sobre afers diversos, m'ha publicat també, esporàdicament, textos de temàtica variada (divulgació històrica, etnologia, patrimoni cultural, art). Com que viatge sovint, Tino m'animava a enviar-li cròniques dels meus periples, sempre ancorades en la nostra realitat local. He dedicat articles a Itàlia, el Caucas, Rússia, Cuba, Uzbekistan i la ruta de la seda, França, Malta, Euskadi, Jordània. L'últim, a doble pàgina, narrava un viatge a la Patagònia. Tino i jo teníem un projecte que ja no sé si es materialitzarà: publicar textos dedicats a llocs, pobles i ciutats de les tres comarques que cobreix la delegació, per a divulgar el paisatge, el patrimoni històric i artístic, la gastronomia, les festes, els costums... Perdem la veu d'Agustí Garzó —o la ploma, com es deia antany—, que escrivia també sobre múltiples assumptes —sobre teatre, posem per cas, en Urban. ¡Quina impotència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada