Juan Carlos Monedero diu que els seus companys abandonaren Mónica Oltra. No sóc militant de la formació i no conec, per tant, les seues interioritats, però el comentari de Monedero em sembla fora de lloc —o fora de temps. Sí, a pilota passada, tothom diu la seua. En juny de l'any passat, ja teníem indicis que Mónica era víctima de la guerra bruta judicial. Llavors, alguns columnistes ja titllaren de covards els membres de la direcció de Compromís, per deixar caure el millor actiu de la coalició. És més, algunes persones aventuraven que Compromís pagaria el preu de la covardia. (Monedero no descobreix cap Amèrica.) Ara bé, convé recordar tots els detalls. Les enormes pressions de Ximo Puig —i també les d'Unides Podem, que sembla oblidar Monedero— eren molt fortes. D'altra banda, qualsevol podrà imaginar el desgast a què haurien estat sotmeses la líder i la seua marca, si hagués decidit mantenir-se en el seu lloc. Haurien rebut foc granejat des dels partits de dreta i ultradreta i les seues xarxes, i des de la caverna mediàtica i els seus periodistes a sou, un dia darrere d'altre, sense descans. El desgast durant l'any que faltava per a les eleccions hagués estat brutal. Evidentment, calia sospesar molt bé què convenia més als interessos dels valencians i a les expectatives electorals de Compromís i el Botànic: ¿la renúncia de Mónica o la seua defensa a ultrança? Ara que ja sabem com acaba la història, és molt fàcil pontificar. Però vist com se les gasten els jutges, els fiscals i la policia (l'informe que exonera a Mónica estava redactat dies abans del passat 28 i s'ha fet públic aquesta setmana), es podria tirar mà de la dita: ¿Què t'estimes més, un cop de puny en l'ull o una puntada de peu al turmell? En tot cas, i sempre que ella vulga, encara s'està a temps de designar-la cap de llista per la circumscripció de València. Si obtingués acta de diputada, es faria justícia poètica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada