Abatuda per la seua gent

Podemos i Sumar han tret a relluir els pitjors tics de les lluites caïnites entre polítics. Yolanda Díaz, que sempre havia exhibit un tarannà jovial, rialler, negociador i amorós —molts he, he, ha ha— s'ha comportat a l'hora de la veritat com una política freda i calculadora. S'ha desfet d'Irene Montero. Podria ser que la vicepresidenta ho haja parlat amb Pedro Sánchez, que no vol veure la ministra d'Igualtat ni en pintura. Mai no he simpatitzat amb Podemos, però em sembla que la ministra Montero ha estat víctima d'una cacera salvatge per part de la dreta i la ultradreta. No crec que tota la culpa dels problemes de la "Llei del només sí és sí" siga d'ella. Com deia l'altre dia un conegut periodista, Irene Montero no va escriure la llei en una llibreta, a la saleta de casa seua. Alguna responsabilitat tindrà l'exministre de Justícia Juan Carlos Campo, que ha estat premiat amb un silló del Tribunal Constitucional, i els magistrats del Tribunal Suprem que s'han desdit de la seua anterior jurisprudència sobre dret transitori. Crec que a la cap del Movimiento Sumar li falla molt la sororitat. Amb raó li diuen en Galícia a Liquidadora. I la cosa es veia venir des de fa temps.

No sé si moltes feministes estaran d'acord amb la liquidació de qui, salvant distàncies, ha estat tan vexada com les socialistes Bibiana Aído i Leire Pajín, per ser dones, joves i defensores de la igualtat. (Damunt, la pertinença de l'actual ministra d'Igualtat a la classe treballadora és molt clara.) Les feministes que troben despietat el tracte donat a Montero també formen part del cens electoral, per si algú no se'n recorda. La ministra ha esdevingut fins i tot referent internacional quant a feminisme i polítiques LGTBI. Revistes de renom, com el Time de Nova York, li han dedicat extensos reportatges. La dreta reaccionària no ho pot pair. Generalment, els avanços en matèria d'igualtat posen la caverna en peu de guerra. La cap de Sumar creu que defendre la col·lega de govern no surt a compte. ¿Solidaritat amb una companya perseguida per la dreta? ¡Ha! Al final s'ha imposat la fredor del càlcul polític; Yolanda Díaz està convençuda que Montero no suma, resta. Per tant, s'ha d'eliminar de les llistes. A més, cal recordar que les eleccions no sols expressen la voluntat popular i diluciden a quin partit o coalició li toca governar. Hi ha més coses en joc.

També s'hi dirimeixen altres assumptes: els diners amb què són subvencionades les formacions polítiques segons llurs resultats electorals; el major o menor nombre de parlamentaris —pagats per l'erari públic— que correspondrà a cada grup; els càrrecs a què podran accedir els militants dels partits guanyadors... En cas de derrota, nombroses carreres polítiques acaben a l'atur. I la pèrdua de subvencions públiques quan les urnes són molt adverses, tot i castigar tots els partits, danya especialment l'esquerra, que no pot aspirar a rebre donacions privades i préstecs en la mateixa mesura que els partits de dretes. Tot això també explica moltes lluites acarnissades per situar-se en llocs de sortida a les llistes electorals. A Madrid, per exemple, Íñigo Errejón estarà davant de Ione Belarra. Els portaveus del PP diuen que l'esquerra només discuteix per les llistes, però callen hipòcritament que tots els partits de l'espectre polític actuen semblantment. (Núñez Feijóo, posem per cas, viu de la política des de 1991.) En qualsevol cas, allò més important és que les persones elegides pels ciutadans legislen i governen honestament a canvi del sou que reben.

Però tornem a la ministra d'Igualtat. Ha estat víctima d'una brutal campanya d'acaçament farcida d'insults grollers i masclistes escopits des del carrer, el parlament, les xarxes socials i múltiples mitjans de comunicació. Ha patit calumnies, setges al domicili familiar... Aqueixa campanya ha aconseguit el que volia de la manera més inclement; són els mateixos companys i companyes d'Unidas Podemos els qui s'han carregat Irene Montero —després, això sí, del boicot dels socis socialistes de govern. ¡I encara sort! En altres èpoques i llocs, hauria anat a parar al gulag, o a l'escamot d'execució. Tampoc no vull ficar-la en un altar; no sabé explicar bé els objectius de la "Llei del només sí és sí", i no calibrà correctament quins serien els efectes de la norma. D'altra banda, sempre he trobat excés de personalisme al funcionament del seu partit. Potser hagués estat més encertat fer com el seu marit: apartar-se voluntàriament. Però resulta cridaner que haja estat acaçada pels gossos de la dreta i abatuda per la seua gent, que vol apaivagar la bèstia. Tractar l'enemic amb guant de seda no serveix de res; creu, amb prou fonament, que se li té por.