A cara o creu

Pedro Sánchez ha convocat eleccions generals per al 23 de juliol. És una decisió molt arriscada —i encertada, crec jo. Després del resultat de les autonòmiques i municipals, el president no tenia massa alternatives. La convocatòria presenta perills, com ara que quadres i militants del seu partit no siguen capaços de mantenir una moral alta, després del gran desastre de diumenge passat, o que la data elegida, en ple període estival, dispare l'abstenció, la qual sol perjudicar les expectatives de l'esquerra, o que l'electorat s'empipe i el càstig de les urnes siga encara major que el del dia 28. Però els avantatges també són molts. Sánchez s'estalvia l'enorme campanya de desgast a què l'hauria sotmès la dreta política i mediàtica si la legislatura s'hagués allargat fins a desembre (amic de Txapote, traïdor, ruïna per a Espanya). La decisió de Sánchez agarra amb el pas canviat els altres actors polítics, tant a la dreta com a l'esquerra. El PP no ha tingut temps de celebrar la victòria. Els seus pactes amb Vox estaran sota els focus en plena campanya electoral.

A l'altra banda, Podemos i Sumar, responsables en gran mesura del desastre, han d'espavilar. Ja està bé d'embolicar la troca. S'ha d'acabar ràpidament amb tanta bajanada de procés d'escolta inacabable, de discussions sobre primàries, de divisions, de pèrdua del capital polític assolit i de viatges a la inanitat —a què tan acostumats ens té IU, posem per cas. Quan complisca el termini per a la presentació de coalicions davant de la Junta Electoral, l'esquerra de l'esquerra espanyola haurà tingut deu dies per a posar-se d'acord. En definitiva, el líder socialista ha fet, segons el meu parer, allò que recomana la dita valenciana: de perduts, al riu. I la jugada li podria sortir bé; dilluns, un diari digital publicava una simulació de com hauria quedat el Congrés dels Diputats si les eleccions del dia 28 hagueren estat unes generals, en comptes de municipals. Naturalment, el diari feia una advertència: la gent no sol votar el mateix en les generals que en les locals. La simulació donava un resultat cridaner: el PP guanyava, però el PSOE aguantava i podia formar govern amb Sumar i diferents partits nacionalistes. És a dir, els socialistes tornaven a governar.

El PP convertí en un plebiscit les passades eleccions. Ho va fer d'una manera peculiar: Hay que elegir entre España o el sanchismo. Aquesta disjuntiva amagava moltes trampes. Primerament, implantava un terme pejoratiu referit a l'adversari. (En política, qui aconsegueix imposar el seu relat ja té molt guanyat.) S'escampaven connotacions negatives sobre un govern d'esquerres que realment podia presentar un balanç positiu de la seua gestió. Finalment, Núñez Feijóo i Díaz Ayuso venien a dir que només el PP és Espanya, que els votants del PSOE i UP no són, per tant, espanyols. L'esquerra no va saber, —o no va poder— contrarestar aquesta campanya de caire trumpista. El PSOE ha perdut 400.000 vots a tot l'Estat, però UP s'ha afonat. Damunt, com els perdedors no solen acceptar cap culpa per les seues derrotes —la culpa sempre és dels altres—, alguns membres d'UP han fet declaracions insòlites. Pedro Sánchez tiene la culpa de la tragedia sufrida por la izquierda. Ha faltado valentía, ha dit Pablo Echenique. Ni una paraula sobre la incapacitat d'entesa amb Sumar. De fet, molts militants estan abandonant la formació morada.

 

UP ja és una formació extraparlamentària al País Valencià i ha arrossegat el Botànic en la seua caiguda. Tal i com està el rogle, calia un revulsiu. Sánchez ha acceptat els envits i ha convocat, amb velocitat inusitada, un plebiscit a cara o creu. Voldria fer-se amb els vots dels desencantats de Podemos i Sumar, seguint l'exemple del PP, que s'ha cruspit C's. ¡Teoria del vot útil! No sé si és bona idea; ara mateix és inconcebible que els socialistes puguen formar un futur govern sense socis. Necessitarà, per tant, que Movimiento Sumar —en què hauria d'integrar-se Podemos sí o sí— reïsca. Tot i així, no hi ha res garantit. De fet, ja es publiquen sondeigs que pronostiquen l'afonament definitiu de l'esquerra el 23 de juliol. El contrari serà miraculós. Sánchez ha apostat pel miracle. Des de l'òptica de la racionalitat, allò assenyat seria l'equilibri de poder. Si la dreta controla quasi totes les comunitats autònomes, estaria bé que el bloc progressista conservés el govern central. Tanmateix, ni una gran mobilització de l'esquerra desencantada garanteix que el poder total i absolut no caiga en mans del feixisme antidemocràtic, de l'Espanya més reaccionària.