Veritat judicial i veritat fàctica

Des de fa molt de temps, els polítics que ens governen vénen repetint certes expressions ben reveladores del que pensen de la justícia. Quan se’ls pregunta per algun cas de corrupció que els afecta directa o indirectament, contesten coses curioses: «Ningú no ho podrà demostrar.» «A mi només m’interessa la veritat judicial, que ja resplendirà.» Carlos Fabra ficà el llistó ben alt quan va dir, burlant-se, aquestes paraules: Me han archivado y eso es tanto como la absolución, porque no me van a poder juzgar de nada. Se demuestra mi inocencia. Y si esto ha sido posible es porque tanto el juez como el fiscal no han hecho bien sus deberes y han dejado pasar el tiempo permitiendo que los presuntos delitos prescribieran. (L’Audiència Provincial de Castelló acabava d’arxivar, per prescripció, quatre de les cinc causes en què estava imputat.) Sort que alguns dels garlaires ja comencen a entrar en presó.

Caldria recordar que veritat judicial i veritat fàctica no sempre coincideixen. Podríem comparar la vista oral amb una representació teatral en què s’escenifica la comissió d’un presumpte delicte. La representació només s’ajustarà a la veritat fàctica si durant el procés d’instrucció s’han pogut recollir totes les proves necessàries. En delictes de corrupció no sempre és fàcil obtenir-les. Els acusats tenen dret a no declarar contra si mateixos i a guardar silenci. Fins i tot poden mentir. En realitat, cap norma no proclama formalment l’existència d’un dret a mentir, però els nostres tribunals semblen reconèixer aqueix dret de l’acusat, perquè consideren que tant el silenci com la mentida formen el contingut essencial del seu dret fonamental a no declarar contra si mateix. (Al nostre sistema, els acusats gaudeixen, ja es veu, de moltes garanties.) Sovint, els jutges han d’arxivar una causa per manca de proves vàlides.

D’altra banda, els acusats solen tenir recursos suficients per a contractar bons advocats, els quals es dediquen a ficar pals a les rodes de la justícia. Les seues estratègies dilatòries —presentació d’al·legacions, impugnacions, recursos— eternitzen les causes. Molts delictes de corrupció acaben prescrivint. Llavors, els implicats solen dir que s’ha demostrat la seua presumpció d’innocència. En fi, no hi ha cap grandesa en la seua actuació. Es comporten com vulgars xoriços. La presumpció d’innocència que vindiquen sols s’aplica als tribunals. A l’arena política regeix el principi de la responsabilitat política. Que un delicte haja prescrit no significa que no s’haja comès. Un arxiu per falta de proves no és una declaració d’innocència. No, la veritat judicial no coincideix sempre amb la fàctica. Però la cúpula del PP encara confia que els jutges endossen a Bárcenas tota la responsabilitat de la caixa b del partit. Els màxims dirigents no sabien res. Són completament innocents. ¡Que els compre qui no els conega!