Els trists esdeveniments de
París van traure al carrer col·lectius musulmans moderats de tot arreu que
protestaven contra la violència. Atesos els signes externs que exhibien alguns (els
homes, barba llarga, barret de randa i túnica fins als turmells; les dones, hiyab), hom podria sospitar que molts d’aqueixos
manifestants pertanyien a alguna secta islàmica —la wahhabita, posem per cas.
Aspecte d’estar secularitzats no tenien. ¿Són moderats, els wahhabites? Jo
contestaria amb altra pregunta. ¿Són moderats, els catòlics seguidors del Camí Neocatecumenal o l’Opus Dei? Home, si per moderació entenem no empunyar una metralleta o una granada...
¿És moderat qui predica el vel
obligatori per a la dona, els assots per a l’esposa desobedient o la prohibició
d’ensenyar música a les xiques? Per al wahhabisme, les obres literàries o plàstiques que satiritzen l'islam —les vinyetes humorístiques, posem per cas— han de ser
proscrites. Aquesta secta voldria que la sharia
tingués preeminència sobre les lleis de l’Estat. Una de les pancartes que
exhibien els barbuts “moderats” era ben expressiva: Respeto igual a paz. En altres
paraules: «No critiques les meues creences i tindrem la festa en pau.» A Europa
regeix, però, un principi distint: «Respecta les persones i combat les seues
idees si et semblen equivocades.»
Curiosament, molts
intel·lectuals i polítics —fins i tot d’esquerres— proclamen que hem de ser
tolerants amb les creences de tothom, que hem d’assumir l’interculturalisme de
les nostres societats, perquè els grups ètnics
minoritaris d’un estat tenen el dret d’ésser culturalment diferents —sempre que la diferència cultural no emmascare atemptats contra els drets humans, supose. Des d’un punt de vista polític, l’interculturalisme implica
l’existència de diferents normes institucionals i socials encaminades a mantenir la
diversitat cultural d’un estat. Jo em meravelle de sentir açò en boca de
molts espanyolistes que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, o al nostre dret
foral.
En realitat, els grups
musulmans que exhibien cartells com l’esmentat més amunt volen que els deixem
viure en un espai on no tinguen vigència les lleis l’Estat, on només hauria de
regir la sharia, inspirada en l’Alcorà
i els hadits. Jo no trobe que aquests grups siguen moderats. Per a mi, els
veritables moderats són els milers de musulmans anònims que, sense cap signe que els identifiqués, barrejats amb cristians,
jueus i ateus igualment anònims, van desfilar pels carrers de França el
diumenge. La moderació està en el bàndol dels musulmans que
treballen a l'administració, les forces armades, la policia, les escoles, esls tallers o els comerços sense lluir cap "semàfor".
L’agent Ahmed
Merabet, assassinat per defendre els dibuixants de Charlie Hebdo, o els nombrosos polítics d’origen magrebí que
militen als diferents partits polítics francesos, ocupant càrrecs de
responsabilitat a nivell local, regional o estatal, també formen allò que
genèricament podríem denominar islam moderat. Les altres persones, aquelles que
exhibeixen gel·labes o vels, m’inspiren poquíssima confiança. La moderació
també implica blasmar la pena de mort per als blasfems o els assots a les
dones. Al nostre país, encara som a temps de revisar la nostra percepció dels
musulmans. Convindria tractar-los com a ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada