Discussions de tertúlia

La divisió de poders és, al nostre sistema democràtic, pura entelèquia; el partit que guanya les eleccions per majoria absoluta acaba controlant totes les administracions, imposa la seua quota majoritària en tots els organismes de l’Estat. No controla sols el poder executiu —el govern central i quasi tots els governs autonòmics i locals—, sinó també els altres poders de l’Estat: les assemblees legislatives, el Tribunal Constitucional, l’òrgan de govern dels jutges —la qual cosa li permet de controlar la composició de les sales dels tribunals, inclòs el Suprem—, les diferents comissions reguladores, els organismes de control, els consells assessors... El seu poder és quasi absolut. (Només alguns jutges imparcials destorben la pau de què gaudeix la casta dominant.) Aquestes circumstàncies no afavoreixen els debats lliures al llocs naturals on s’haurien de celebrar, els parlaments, absolutament encotillats per uns reglaments que també controla la majoria. S’ha produït, per tant, des de fa temps, un fenomen curiós: les discussions polítiques han emigrat a les tertúlies que proliferen en les programacions de tots els mitjans audiovisuals.

Que ningú no pense, però, que hi ha llibertat absoluta en aquests mitjans; la designació dels tertulians està subjecta als interessos de les empreses propietàries. De fet, solen desfilar les mateixes cares pels programes de tots els canals. És curiós, posem per cas, el tractament que venia donat laSexta als representants de Podemos, l’estrella política ascendent —només a la graella i les enquestes, de moment. La presència de Pablo Iglesias i els seues companys era exagerada; en una mateixa setmana, han arribat a protagonitzar quatre  emissions: Al rojo vivo, La sexta noche, Salvados, de Jordi Évole, i El objetivo, d’Ana Pastor. Aquesta presència als platós era tan freqüent que els mateixos responsables dels programes es veieren obligats a explicar-se. Antonio García Ferreras, posem per cas, justificava la presència dels líders de Podemos —de Pablo Iglesias sobretot— amb els següents arguments: «Són notícia, tenen coses a dir i volen venir. Altres, en canvi, sobre estar convidats, rebutgen participar als nostres programes.» Se li oblidà parlar, això sí, de la guerra d’audiències que mantenen els grups Atresmedia i Mediaset.

I tampoc no explicà per què no conviden amb més assiduïtat els líders d’altres formacions que no rebutjarien la invitació. Mònica Oltra, per exemple, apareix ben poc a les tertúlies dels canals generalistes. En fi, el grup Atresmedia ha degut rebre moltes pressions, perquè laSexta, des de fa setmanes, sembla no ser tan complaent amb la gent de Podemos. És més: Pablo Iglesias i companyia han decidit de no sobreexposar-se tant als mitjans de comunicació. Des que ja estan constituïts com a partit, des que ja tenen els seus òrgans de direcció, les gents de Podemos hauran de sotmetre’s a l’escrutini públic. Hauran d’explicar el seu programa. Hauran d’encaixar les crítiques a les seues propostes. (Com més va, més variacions experimenten aquestes respecte d'aquelles que figuraven al seu programa europeu.) I, sobretot, hauran de demostrar que el seu funcionament intern és democràtic, i que la participació ciutadana en la configuració dels seus programes i les seues candidatures no és mera xerrameca de plató, en el qual es mouen com un peix a l’aigua —en general, gràcies a la ineptitud dels seus oponents, tot s’ha de dir.