El país de les falgueres

En estiu de 2009, vaig recórrer terres d’Escòcia, país amb una natura esplendorosa. Generalment, el turista que visita qualsevol contrada, proveït de guia impresa i màquina fotogràfica, va a la cerca del tipisme, dels monuments, de la instantània que certifique la seua presència en racons remots. En acabat, dirà als seus amics: «¡Jo vaig estar allí!». I ensenyarà, amb cara de satisfacció, una foto seua davant d’un motiu característic del país visitat. Escòcia està plena de fites que conviden a posar per al retrat: faldilles de tartà, gaites, ruïnes d’antigues abadies, bous peluts, ovelles de cara fosca, destil·leries de whisky, castells, llacs amb monstres imaginats... Podem visitar ciutats (Edimburg, Stirling, Inverness, Aberdeen, Dundee, Oban, Glasgow...), viles (Pitlochry, Fort William...), palaus (Holyroodhouse, Blair Castle...). El millor del país és la seua gent, difícil de conèixer si no es domina el seu idioma o es recorren les seues terres amb excessives presses. Circulen diversos estereotips sobre el caràcter dels escocesos. Es diu que són expansius i cortesos, gent de camp valenta i apegada a les seues tradicions.

Jo no vaig poder comprovar tots aquests extrems, ni esbrinar què hi ha de tòpic en ells. El meu sojorn al país fou massa breu. Sí recorde, però, la impressió que em va causar Glasgow, la ciutat més poblada del país. La nit d’arribada, després de sopar a l’hotel, vam camejar pel centre urbà. Enfilarem per Sauchiehall Street i Buchanan Street. Tot era ple de dones (sobretot joves i adolescents en edat d’anar encara a l’institut) vestides de forma estrafolària: bandes de color rosa, minifaldilles increïbles, sabates de taló afilat, diademes... Proliferaven sobretot al primer tram del carrer Sauchiehall. Ens vam assabentar que celebraven les hen parties, comiats de solteres (literalment, festes de gallines). Pertot regnava l’ambient festiu i la gatzara. Hi havia una enorme gentada a les portes de discoteques, pubs i sales de festa. Glasgow, ciutat obrera i desimbolta, no té res a veure amb la circumspecta Edimburg. En realitat, l’ambient bulliciós de Glasgow no semblava britànic; pareixia més aviat mediterrani.

Tanmateix, Escòcia està situada a la mateixa latitud que Dinamarca o la punta meridional de Suècia, països atlàntics i humits. Un dels seus elements més atractius és, per tant, el paisatge: aigua i boscos espessos a les lowlands, prats d’herba i líquens a les higlands, llacs i rius d’aigües fosques i daurades (que ocupen les esquerdes d’antigues falles geològiques), una immensitat d’illes, grans i petites... Gran part del temps que vaig passar a terres escoceses el vaig dedicar a gaudir de la seua natura. Vaig caminar des del Pas de Killiecrankie fins a Pitlochry, recorrent les vores del riu Garry, el loch Faskally i el riu Tummel. Vaig camejar per la Great Glenn Way, a les vores del Caledonian Canal, molt a prop del loch Ness, vaig contemplar les aigües del loch Lomond. També vaig recórrer l’illa de Mull, a les Hèbrides Interiors. Allò que millor defineix els paisatges d’Escòcia és el color verd amb tots els seus matisos. Quan es recorren les lowlands, hom va descobrint totes les tonalitats possibles d’aquest color, del groguenc al maragda blavós. ¡Un festival per a la vista! Escòcia és, sobretot, el país de les falgueres, el reialme de les frondes i les espores.