El cas Pujol

En l'entrada anterior, narrava la historia del finançament il·legal dels partits polítics. Al nostre Estat, el mecanisme de recaptació de diners irregulars per a les formacions polítiques presenta un tret distintiu: els mediadors se solen quedar una comissió —Quien parte y bien reparte se queda con la mejor parte, fa la dita castellana. El cas Pujol ha posat de manifest allò que sospitàvem —recordem les al·lusions de Pasqual Maragall al problema del 3%, de les quals es va retractar posteriorment—: sembla que les empreses beneficiades amb contractes públics pagaven una comissió d’entre el 3 i el 4,5% del cost de l’adjudicació (un 3% anava a parar, presumptament, a les arques de CDC i un 1’5% se’l quedava l’intermediari). Sembla que alguns dels fills de Pujol actuaven com a intermediaris i s’enduien el corresponent corretatge. ¿Ningú no sabia res de tot això? Cal distingir: uns ho sabien, però altres no. Una part de la ciutadania considerava Pujol un patriarca en sentit bíblic, el Moisés que havia de conduir els catalans a la terra promesa. Encarnava el país, l’anem per feina, el treball ben fet. Hom sospitava dels fills, un maldecap per al pare, i les remors s’estenien, però els devots no en feien cas. Fins i tot gent de les antípodes ideològiques li guardava consideració. Això sí, les elits estaven al corrent del que passava.

El periodista xativí Jesús Badenes ho explicava molt bé fa poques setmanes a les pàgines de Levante-EMV: PSOE i PP tenien un dossier sobre Pujol, però no el feien servir perquè necessitaven el suport de CiU quan no disposaven de majoria absoluta al Congrés dels Diputats. El muntatge creat pels convergents per a obtenir finançament irregular era conegut pels partits, els empresaris, els periodistes, els bancs, la judicatura... Al respecte, resulta aclaridor l’arxiu del cas Casinos. Un acte del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) censurava durament l’actuació professional de totes les parts que havien intervingut en la instrucció. El tribunal assegurava que els retards del procés havien assolit unes magnituds alarmants i que, durant gran part dels sis anys que havia durat la instrucció, el jutge no havia tingut una direcció efectiva del cas. El tribunal també censurava la poc diligent actuació de la fiscalia, que havia recorregut l’arxiu del sumari, davant l’Audiència de Barcelona, fora de termini. Recordava que les entitats bancàries no s’havien distingit precisament pel seu afany de col·laboració amb la justícia. Per la seua banda, els mitjans de comunicació subvencionats posaven sordina a les notícies.

Resumint: callava qui pagava i qui cobrava, callaven els qui coneixien els fets, miraven cap a altre costat alguns jutges i alguns fiscals. Semblava haver un pacte tàcit de silenci. ¿Per què s’ha trencat? El PP vol matar dos ocells d’un tret: desviar l’atenció del cas Bárcenas i frenar la deriva independentista dels catalans. Juga amb avantatge; el cas Pujol és un daltabaix que ha capgirat l’orde de moltes coses. Una part de la societat catalana veu amb incredulitat la caiguda del seu patriarca, del líder indiscutible. En aquest sentit, l’afer Pujol, perfectament homologable als altres casos de corrupció al conjunt de l’Estat, té un plus de gravetat; suposa la caiguda d’un mite, de la persona que molts creien al servei exclusiu del país, a recer de les temptacions mundanes. De sobte, molts han descobert que el personatge és humà, que anteposa la salvació del seu clan als interessos de Catalunya. El PP va a aprofitar l’escàndol. Creu que el cas és la gran oportunitat de doblegar Artur Mas i desactivar el procés sobiranista. Creu que els dubtes poden desmobilitzar el sector nacionalista més moderat. El govern central facilitarà un degoteig constant d’informació sobre el cas. Previsiblement, altres polítics de Convergència Democràtica s’hi veuran involucrats. ¿Acabarà això amb l’independentisme? El conjunt de la ciutadania de Catalunya tindrà la darrera paraula.