La escuela de calor

Hi ha sectors en què no s’haurien de fer experiments. Un d’ells és l’educatiu. Un alumne no és un conill d’Índies. Tanmateix, sovintegen els polítics que volen deixar empremta del seu pas pel Ministeri d’Educació —o per la Conselleria d’Educació, en el nostre cas. La gent de la meua quinta recordarà l’ocurrència de Julio Rodríguez, ministre d’Educació del govern de Carrero Blanco durant el curs 1973-74. Al personatge se li acudi la idea de fer coincidir el calendari universitari amb l’any natural. (Les classes havien de començar en gener i acabar en desembre.) L’invent rebé el nom irònic de calendario juliano. Els alumnes que van estudiar durant aquell curs van perdre un trimestre de classes. Però no és precís anar tan lluny. Els valencians tenim el cas recent del conseller Font de Mora, que tingué una idea genial: els professors de filosofia o ciències socials havien de donar educació per a la ciutadania en la llengua de Shakespeare. Com que molts d’aquests docents mancaven de la preceptiva competència lingüística, Font de Mora ordenà que els acompanyés un professor d’anglès —el show de Tip i Coll traslladat a les aules.

L’última baula en aquesta cadena d’excentricitats és l’avançament de l’inici de curs ordenat per l’actual consellera d’Educació, Maria José Català, que no s’ho degué pensar bé; les coses que funcionen no cal tocar-les. A la meitat meridional de la península, els estius són molt calorosos. Com que l’escalfament global eixampla gradualment els límits de l’estació estival, la norma d’iniciar les classes a mitjan setembre —fins als anys seixanta del segle passat, el curs començava a primeries d’octubre— és raonable, s’ajusta bé al nostre clima. No ha estat bona, per tant, la idea d’avançar l’obertura del període lectiu. La mesura ha agitat les aigües del sector educatiu. Hace falta valor, hace falta valor, / ven a la escuela de calor, cantava Santiago Auserón, líder de Radio Futura. Calia valor, efectivament, per a entrar a classe els primers dies de mes. Dijous dia 11, posem per cas, els termòmetres xativins superaren els 40º. Les conseqüències de la xafogor no es feren esperar: cops de calor a les aules, professors que hagueren de traure els alumnes al pati, instituts que van acurtar els horaris per a defugir les hores de migdia...

Quasi tots els centres acadèmics de les nostres comarques han tingut incidències. Hi ha hagut protestes d’alumnes i professors en instituts i col·legis de Xàtiva, Moixent, Ontinyent, la Llosa de Ranes, Navarrés, Énguera... És més, abans d’ahir hi hagué una vaga d’estudiants. La llista de protestes incloïa un punt nou: el refús a rebre classe en condicions climàtiques extremes. (Les normes d’higiene i seguretat laboral estableixen que la temperatura dins dels locals en què es realitzen treballs sedentaris no ha de superar els 27º.) L’assumpte no és gens anecdòtic; amb tant de rebombori, aquest mes de setembre acabarà sent una successió de dies lectius perduts. Les ràtios massa elevades, les aules menudes i la xafogor impedeixen la concentració i l’estudi. (Les temperatures estivals solen ser especialment altes a Xàtiva.) Com diu la cançó de Radio Futura, l’alumnat aprendió en una escuela de calor. I els assajos educatius encara han tingut altres víctimes col·laterals. El gremi d’hostaleria, per exemple, ha vist com minvava el seu negoci durant les primeres quinzenes de juliol i setembre; les famílies amb fills en edat escolar no han pogut fer vacances en setembre —ni en juliol, si els xiquets havien suspès alguna matèria.

Definitivament, les autoritats educatives valencianes no tenen solució. Jo he arribat a pensar que s’ofereixen voluntàries per a realitzar experiments, quan el Ministeri d’Educació busca conills d’Índies. Ni professors ni alumnes volen ser, però, animalets de laboratori. No des un mal paso, no des un mal paso, / esto es una escuela de calor. / Quiero vivir del aire, quiero salir de aquí. / Arde la calle al sol de poniente, cantava Auserón. Per la seua banda, els sindicats preparen la lletra i la música dels eslògans que corejaran durant la pròxima tardor, que s’anuncia conflictiva; els membres de la comunitat educativa estan farts d’improvisacions i retalls. Potser per això, la senyora Català ja ha dit que està pensant de tornar al calendari escolar tradicional. Farà bé de rectificar. Amb excentricitats no es garanteix la consecució de l’aprenentatge, objectiu essencial de l’educació. També s’agrairia una mica d’esperit combatiu contra les imposicions del govern central. Els consellers d’altres autonomies han plantat cara a Wert. En canvi, la nostra consellera acota el cap mentre arde la calle al sol de poniente. ¡Quanta incompetència!

 

(publicat a Levante-EMV, el 20/09/2014)