¿Tots els britànics porten bolet?

Recorde com, sent encara un jove poc documentat, m'envaïen els predjudicis sobre els habitants de diferents països del món. Dels britànics, posem per cas, no distingia les seues nacionalitats. Pensava que tots eren anglesos. Evidentment, estava intoxicat pel pensament dominant. Segons aquest, la gal·lesa i l'escocesa eren varietats regionals i folklòriques d'Anglaterra. No acabaven ací els meus prejudicis. Tenia la vaga idea que tots els anglesos eren cavallers —gentlemen— elegantment vestits que acudien als seus clubs amb capell bolet i paraigüa. (S'ha de dir, en honor a la veritat, que els clixés també sovintejaven a l'altre costat; abans del nostre boom turístic, nombrosos estrangers creien que tots els habitants de la península érem andalusos i portàvem jupetí). Les dones, els joves, la classe obrera, els habitants de la ruralia, els immigrants de les antigues colònies i els hooligans no apareixien en la imatge distorsionada que jo tenia de la Gran Bretanya. A finals dels anys seixanta, ja vaig ser conscient de la diversitat social britànica.

Comencí a tenir consciència, per exemple, del vandalisme que protagonitzaven els hooligans per tot Europa, quan se celebraven esdeveniments esportius. La tragèdia esdevinguda el 1989 a Hillsborough, estadi de Sheffield, on moriren aixafades 96 persones durant un partit de futbol entre Liverpool i Nottingham Forest, ja em deixà clar que en totes parts hi ha de tot, gent civilitzada i vàndals. Posteriorment, comprovaria que els turistes que vénen del Regne Unit no solen ser cavallers de la City. A les nostres platges arriben sobretot joves d'alguna tribu urbana, estibadors de port, jubilats, estudiants, ames de casa del Yorkshire, brètols que salten de dalt dels balcons a les piscines... Des que era persona feta i dreta, i havia estudiat un poc d'història, coneixia també que Gran Bretanya no s'havia lliurat de la tara feixista; l'aristocràcia i les classes altes britàniques arribaren a simpatitzar amb Adolf Hitler. Fa un any, es van difondre unes fotos significatives de la petita Isabel, futura reina Isabel II, i la seua germana Margarida fent el salut nazi.

Les ensinistrava la mare d'Isabel i l'oncle Eduard, príncep de Gal·les i posterior monarca durant onze mesos (abdicà per haver-se casat amb la nord-americana divorciada Wallis Simpson). Eduard esdevindria duc de Windsor. Eren conegudes les seues simpaties per Hitler. En 1937, va recórrer l'Alemanya nazi. En definitiva, la tradicional flegma britànica tenia molt de llegenda. Els humans de tot arreu ens semblem prou. Dic açò, perquè els prejudicis han reviscolat a conseqüència del Brexit. Aquests dies se sent dir que tots els britànics són xenòfobs, egoistes i antieuropeus. ¡Prejudicis! La societat britànica està dividida. Els partidaris d'abandonar la Unió Europea només han obtingut un 51,9 % dels vots en el referèndum que ha decidit la qüestió. Tornem al principi. No tots els britànics —ni les britàniques— porten bolet i paraigüa. A l'Ulster, Escòcia i Londres s'ha votat majoritàriament per la permanència en la UE. Quasi la meitat dels gal·lesos i la majoria dels joves de tot el Regne Unit també volen quedar-s'hi.

El Brexit ha triomfat gràcies a la gent més gran de l'Anglaterra profunda. El sentiment xenòfob contra els immigrants estrangers no és l'únic factor que explica el rebuig a la Unió Europea. També han influït el dèficit democratic que afecta totes les seues institucions i les polítiques neoliberals impulsades per l'establishment europeu. Les capes populars —la classe obrera, la classe mitjana empobrida, els aturats— de diferents parts del continent han donat l'esquena a la socialdemocràcia; la culpen de col·laborar en les retallades a l'estat del benestar. En molts països (Alemanya, França, Àustria), els beneficiaris són partits d'extrema dreta. L'euroescepticisme prolifera pertot arreu. El sistema escampa tinta de calamar; adjudica tota la responsabilitat del Brexit al "peculiar" caràcter dels britànics. No es pot descartar que la idiosincràcia dels illencs haja influït en la seua decisió, però jo, que no porte bolet i sóc un europeista convençut, estic fins als nassos de no pintar fava en les decisions que es prenen a Brusel·les, o a Berlín.