dimecres, 22 de juny del 2016

Que ningú no tema l'Església

Temps enrere, el cardenal Antonio Cañizares es feia, durant una homilia, la següent pregunta: ¿Por qué ese temor a que haya enseñanza religiosa en los colegios? ¿No es, acaso, un temor de quienes quieren seguir dominando al hombre a través de sus ideologías y sus poderes? Tot seguit, afegia: Que nadie tema a la Iglesia y lo que muestra en la escuela sobre la sabiduría de Dios a través de la enseñanza religiosa. Ésta abre caminos y conduce a una humanidad nueva por la senda de la santidad, de la caridad, del hombre nuevo de las bienaventuranzas, testimonio vivo del amor de Dios. La asignatura de religión permite hacer un mundo justo, en paz, donde el hombre sea reconocido por lo que es, no por lo que vale o por lo que tiene. Aquestes paraules del cardenal arquebisbe susciten un munt de reflexions sobre l'assumpte plantejat. La primera de totes versa, naturalment, sobre l'àmbit que ha d'ocupar la religió.

En països democràtics existeix, generalment, consens al respecte. La religió ha d'estar reservada a l'àmbit privat. L'estat ha de ser laic —garantirà la llibertat de credos, però n'estarà al marge. Això significa que les activitats religioses i les expressions rituals o de fe han d'estar confinades a les llars o en edificis (esglésies, mesquites, sinagogues) destinats al culte de cada confessió. Així funcionen les coses en molts països veïns, principalment de l'Europa central, on les freqüents guerres de religió desfermades al llarg de la història, entre catòlics i protestants sobretot, aconsellen la neutralitat estatal, a fi de garantir la convivència pacífica de totes les creences. Per tant, les manifestacions religioses a la via pública són molt esparses. Espanya i Itàlia en són l'excepció. (França és un cas especial; la revolució instaurà una república laica.) Una de les activitats religioses més òbvies és l'ensenyança dels continguts de cada credo, als infants sobretot. ¿On s'ha de realitzar? En principi, això hauria de ser cosa de cada confessió.

A les Espanyes, l'assumpte és objecte de controvèrsia des del segle XVIII. En 1767, Carles III, en ple període il·lustrat, procedí a l'expulsió dels jesuïtes i a la confiscació dels seus béns. Els il·lustrats volien que les seues reformes, tutelades per l'Estat, foren integrals, abastaren tots els camps de la vida política i social, com ara les relacions Església-Estat o l'educació, des de l'escola fins a la universitat. Les reformes havien d'arribar a totes les classes socials. Els Borbó augmentaren la tendència regalista dels Àutria, afirmaren de forma enèrgica la superioritat de l'Estat sobre l'Església. S'intensificà la política educativa centralitzadora i regalista. D'alguna manera, en 1767 es produí el primer intent d'ensenyança laica i estatal en Espanya. Una provisió reial d'octubre d'aquell any traslladava els ensenyaments de primeres lletres i altres estudis des dels col·legis i les cases dels jesuïtes a mestres i preceptors seculars per oposició.

El text de la provisió reial era clar al respecte: De nada servirá el haber libertado estos primeros estudios del yugo y mal estado en que los tenía la Compañía, si la vigilancia de nuestro Consejo no procurase reintegrarles en su primitivo esplendor, restituyéndoles a los Maestros y Preceptores seglares, proveyéndose a oposición estos Magisterios y Cátedras. Sembla que els il·lustrats, antecessors dels liberals, ja recelaven de l'Església. El moviment de reforma ho discutia, ho analitzava i ho agitava tot. Per als il·lustrats, la llum de la raó permetria a l’ésser humà dissipar les ombres, tornar a trobar el pla de la natura i seguir-lo fins a recuperar la felicitat perduda. Per a Condorcet, l'educació ofereix a tots els humans mitjans per a satisfer llurs necessitats, assegurar llur benestar, conèixer llurs drets i comprendre llurs deures. Permet desenvolupar les capacitats naturals de l'individu i garantir la igualtat de tots els ciutadans.

En el fons, els reformistes volien dur a la pràctica les idees dels empiristes i els racionalistes del segle XVIII (Descartes, Locke, Bacon, Galileo, Hobbes, Leibniz). Era inevitable, doncs que toparen amb l'Església, en mans de la qual romania encara l'ensenyança. Si volia consolidar-se, la proposta de transformació social i millora de l’educació de joves i ciutadans exigia la intervenció de l'Estat. Sobre els il·lustrats planava una vella idea de Plató: l'educació ha d'estar al servei de l'Estat. Això significava un sistema educatiu unificat i controlat per l'Estat, és a dir, una proposta educativa centralitzada, pública, laica i nacional. Per primera vegada en la història d'Espanya, l’Estat passava a monopolitzar la legitimitat educadora, malgrat les resistències de noblesa, Església i gremis. Cal recordar que, en aquells moments, encara no havien sorgit les idees marxistes que, segons el cardenal Antonio Cañizares, volen dominar el món.

Però malgrat aquestes aspiracions, allò ben cert és que la lentitud, les freqüents contradiccions i la falta d'una política clara i decidida impediren d'omplir el buit deixat per la Companyia. Finalment, els governs acabarien pactant amb l'Església. Durant el regnat d'Isabel II, es van desfermar novament els atacs al clergat per part dels liberals, però els enfrontaments cessaren amb l'abraç de Vergara. Els governs moderats es reconciliaren amb el Vaticà. Es firmà el Concordat de 1851. L'Església renuncià a recuperar els bén desamortitzats i l'Estat es va comprometre al manteniment d'un pressupost de culto y clero. Espanya seguiria sent un estat confessional. La revista jesuïta Razón y Fe inicià una campanya en defensa de la funció docent de l'Església, tant en les escoles públiques com en els centres de les congregacions religioses, presentant l'ensenyança confessional reconeguda al Concordat com una funció patriòtica.

L'exigència que les ensenyances a la Universitat foren conformes a la doctrina catòlica provocà la sortida d'un grup d'intel·lectuals pròxims al krausisme, liderats per Francisco Giner de los Ríos, que fundarien la Institució Lliure d'Ensenyança. A primeries del segle XX, aquesta i altres institucions laiques comptaven amb gairebé cent escoles. Les institucions religioses tenien, en canvi, cinc mil, repartides entre 294 comunitats masculines i 910 femenines. Exercien en la pràctica el monopoli de l'ensenyança secundària (un 80% de l'alumnat). L'interès per augmentar també la seua presència en la primària, on només escolaritzaven un terç dels alumnes, impulsà la fundació de les Escoles de l'Ave Maria, pel sacerdot i pedagog Andrés Manjón. La creació del Ministeri d'Instrucció Pública revifà, però, l'enfrontament entre governs liberals i ensenyança religiosa. ¡Cent cinquanta anys d'estira i arronsa per l'ensenyament!

Contra els decrets que pretenien controlar la contractació del professorat, l'arquebisbe de Sevilla pronuncià al Senat (1901) un discurs en què, per primera vegada, l'Església defenia la llibertat d'ensenyança. Fins aleshores, considerava que no havia d'existir tal llibertat; ensenyar d'acord amb la doctrina catòlica havia de ser obligatori. (Aquesta pretensió havia ocasionat l'escàndol a la Universitat i l'expulsió dels krausistes.) La jerarquia eclesiàstica havia canviat, però, d'idea. «El monopoli de l'ensenyança per part de l'Estat és un camí obert a l'esclavitud dels esperits, però la llibertat d'ensenyança, per l'emulació que suscita, fa que ensenyants i ensenyats, mestres i deixebles, treballen per augmentar llurs coneixements», proclamà monsenyor. ¿Què havia passat? Que l'Església veia perillar el seu poder d'influència sobre aquesta "Terra de Maria Santíssima". Han passat altres cent anys i un arquebisbe posa de nou el crit al cel.

Cañizares diu que la enseñanza religiosa abre caminos y conduce a una humanidad nueva, permite hacer un mundo justo. Auesta afirmació s'ha de matisar molt. En països del nostre àmbit, l'escola pública, laica i respectuosa amb els valors democràtics sí ha col·laborat en la creació d'un home nou i un món més just. En canvi, les llums de l'Església han anat acompanyades de moltes ombres: inquisició, persecució dels dissidents, condemnes als avenços científics, yugo y mal estado —com deia la reial provisió de 1767—, benedicció d'absolutismes i dictadures —la franquista, sense anar massa lluny. Durant els últims 250 anys, les Espanyes no han aconseguit llevar-se de sobre els principals elements en què recolzava l'Antic Règim: el reaccionarisme, l'acció depredadora d'una oligarquia corrupta, hereditària i enquistada al poder i la influència omnímoda de la Santa Mare Església Catòlica. Per tant, els interrogants que es planteja el senyor arquebisbe de València tenen una resposta fàcil. ¿Hi ha motius per a tenir por de l'Església? ¡I tant!