La llibertat mai no és absoluta. S'atribueix a John Stuart Mill —o a Jean Paul Sartre, no sé— aquesta màxima: «La meua llibertat acaba on comença la de l'altre.» Siga quin siga l'autor, la frase és d'escassa utilitat; presa literalment, no explica què s'ha de fer en cas de col·lisió entre dues pretensions antagòniques (la llibertat sempre és la capacitat de poder fer allò que ens abelleix). Imaginem la següent situació: els dos nens d'una llar volen la mateixa joguina, un peluix. Deixats al seu lliure albir —en estat de natura, com diria el filòsof Thomas Hobbes—, el nen més fort s'empararia del peluix i el més dèbil agafaria una bona plorera. Els neoliberals són partidaris d'aquesta solució darwinista: en cas de col·lisió d'interessos, ha de prevaler el del més fort, ço és, la llibertat del dèbil ha d'acabar on comence la del fort. Òbviament, amb aquesta solució, l'albir del poderós s'expandirà indefinidament, però el del dèbil no arribarà ni a estrenar-se. Aquesta no pot ser, per tant, la manera d'establir els límits a la llibertat, perquè dóna com a resultat una societat injusta, una societat de dominadors i oprimits. Cal assajar altres fórmules. «La meua llibertat acaba on comença el bé comú o l'interès general» és una màxima que s'avé millor als ideals d'una societat justa. Ara bé, que ningú no pense que ja està tot resolt amb aquesta fórmula. Queda la tasca àrdua de definir quina cosa és el bé comú. El passat dia 22, patronal i treballadors de l'ensenyament concertat, acotxats per tota la cúpula pepera valenciana, reivindicaren la llibertat d'elecció de centre educatiu. Com que aqueixa llibertat no ha estat —que jo sàpiga— suprimida, caldrà pensar que les gents congregades al cap i casal, a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, demanaven en realitat la llibertat "absoluta" d'elecció de centre. Si és això el que demanaven, caldrà recordar-los que la llibertat absoluta no existeix; està limitada per l'interès general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada