«El plis-plai i
la mentira —barreges de cafè gelat
amb cola o amb granissat de llima, que es beuen a les filaes— no existien en temps d’Al-Azraq.» Aquest és un dels
arguments que fan servir els partidaris d’eliminar les discriminacions als
Moros i Cristians d’Alcoi. L’Associació Fonèvol, que fomenta la participació
igualitària en la celebració, és a dir, la plena integració de la dona en les
estructures festeres, ha editat aquest volum amb ànim de visualitzar el paper
secundari al qual continua relegada la dona en les festes alcoianes. La
publicació consta de dues parts: a la primera es recullen les opinions de
persones, homes i dones, alienes a Fonèvol; a la segona hi ha una selecció de
textos reivindicatius de l’associació. Tanca el volum un extens vocabulari amb
mots —alguns d’ells barbarismes— relacionats amb la festa. Llegint els textos del primer apartat, els forans podran
fer-se una idea prou exacta de l’embolic, de la polarització que divideix la
societat alcoiana.
Bàsicament, hi ha dos bàndols enfrontats: l’un defèn l’estatus
quo vigent, adduint raons històriques, i l’altre reivindica el dret de la dona
a participar en els Moros i Cristians sense discriminacions, emparant-se en el
progrés i els valors constitucionals. Les persones defensores de la igualtat denuncien
les nombroses incoherències i la falta de consistència del pretès rigor històric
al·legat per l’estructura oficial festera. «Els trabucs no existien a l’època
de la reconquesta», recorden. Fins i tot cap la possibilitat, segons diversos
especialistes, que no foren cristians els qui van guanyar la batalla que es
commemora.
Hi ha articles realment interessants al volum. Caldria
destacar, per exemple, les reflexions de Rafael Botí, candidat a vicepresident
de l’Associació Sant Jordi, i de Vicent Brotons, que analitza l’evolució de les
festes a Petrer. Alguns textos acoten clarament el problema: fins ara, les
tradicions alcoianes eren inseparables de la innovació. En èpoques passades, l’esperit
tafaner i emprenedor dels alcoians havia fornit nombrosos fruits a la seua ciutat:
una economia puixant, una magnífica arquitectura modernista, una intensa vida
cultural.... Ara, però, una part de la societat local roman ancorada en falses
tradicions que no evolucionen. És més: cau en contradiccions ben flagrants. Apel·la,
posem per cas, a valors intocables, però no sembla molestar-se per la
destrucció del seu patrimoni històric i natural. Ignora, en definitiva, l’essència
de la festa, un temps per a celebrar que hom segueix viu, que de nou és
primavera, que no s’ha de treballar durant tres o quatre jorns (ben mirat, altres
qüestions són sobreres).
El llibret fa esment de les dones del Palmar i del
treball Ni mores, ni cristianes: gènere i
poder en els Moros i Cristians d’Alcoi, de l’antropòloga Verònica Gisbert. Segons
aquesta estudiosa, la resistència a la incorporació femenina que plantegen les
festes tradicionals és numantina. Aquesta immobilitat obeeix a una raó ben
simple: la festa conté un orde simbòlic i social la gestió del qual suposa un
exercici de poder que les estructures dominats no volen compartir. La filà és un espai de sociabilitat. La
xarxa de relacions ordida al voltant de les filaes,
societats privades masculines —i paradoxalment únics mitjans autoritzats de participació
activa en la festa—, és avui el principal obstacle per a la incorporació de les
alcoianes —com a membres de ple dret— a l’estructura dels Moros i Cristians. El
resultat és l’augment de famílies i persones que marxen de viatge durant els dies
de celebració.
(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals
Valencianes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada