Conservar els cabals a costa de perdre la dignitat

Cal reconèixer que la situació catastròfica en què es troba immers el rei emèrit no té cap solució bona; en realitat, havia d'elegir entre una eixida dolenta o altra menys dolenta. ¿I què ha fet? Segons el meu parer, elegir la pitjor. Però cal aclarir diverses qüestions prèvies. Als països democràtics que opten per la forma d'estat monàrquica —un veritable anacronisme en ple segle XXI— se solen exigir contrapartides a reis, prínceps o grans ducs: els monarques no disposen de vida privada —o la tenen molt restringida—; les seues conductes han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment; els monarques han de ser políticament neutrals; han de saber encarnar el bo i millor del país que representen. Moltes d'aquestes condicions es pressuposen, encara que no estiguen escrites en les cartes magnes. Quan no es compleixen les contrapartides, la monarquia pot col·lapsar. Si ens fixem en la trajectòria de l'emèrit, comprovarem que anà incomplint progressivament moltes de les seues obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al seu càrrec.

Tinguérem un monarca salaç i llicenciós, exageradament enamorat del luxe i els diners, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Col·locà la seua dona, la reina Sofia, en una situació indigna, que aquesta ha suportat per a conservar el seu estatus de consort reial. ¡Bonic exemple, mentre les dones del reialme lluiten per assolir majors cotes d'igualtat, dignitat i emancipació! En tot cas, la trajectòria dels monarques emèrits encarna perfectament la tradicional moral hipòcrita de la burgesia: guardar les aparences, encara que la nau familiar faça aigües i s'afone. ¡Faltaria més! I, malgrat l'aliança tàcita entre la Corona i l'Església, aquesta mai no ha condemnat la hipocresia de Juan Carlos. I açò em duu a altra consideració: s'ha perdut la neutralitat de la Corona. La conversa de Letizia i Felipe amb el compi yogui ho deixà ben clar. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos, li deien a l'acusat de corrupció. El discurs televisat de Felipe dos dies després del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 ho corroborà. L'emèrit també havia donat mostres públiques de parcialitat.

Per tant, ja han passat els temps en què molts ciutadans es consideraven juancarlistes. Ara, sols la mitja Espanya de dretes continua sent monàrquica; l'altra mitja d'esquerres preferiria la forma d'estat republicana. (De fet, la dreta hauria d'estar agraïda a la cúpula del PSOE, que continua donant suport a la monarquia.) Se'ns va vendre que Juan Carlos havia prestat un gran servei als espanyols; els havia portat la democràcia. Però tenim cada vegada més clar que l'hereu de Franco també es prestà un gran servei a si mateix. ¿Volia el millor per a la Corona? Volia el millor per a ell, designat titular per damunt dels drets dinàstics de son pare. ¿Quina era l'eixida menys dolenta per a un personatge llibertí i obsessionat per la riquesa? Fer un acte de contrició pública per la seua conducta gens honorable, lliurar a l'Estat les múltiples donacions percebudes per raó del seu càrrec, practicar una actualització fiscal voluntària i retirar-se a viure sol en una residència discreta dins del territori estatal. Atesos els precedents familiars, ¡impossible per a un Borbó! El rei comissionista ha preferit de conservar els seus cabals a costa de perdre la dignitat.

Ha decidit marxar a l'estranger sense desmentir les notícies sobre el seu enriquiment tèrbol, ni anunciar cap actualització fiscal. En carta dirigida al seu fill parla de la repercusión pública que están generando ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada. En altres paraules: cap penediment. No distingeix, per tant, el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Les lleis juguen al seu favor. Abans d'abdicar, era inviolable i immune. ¿Inviolabilitat i immunitat cobrien la seua activitat particular? La qüestió és discutible. Alguns juristes afirmen que no. En canvi, altres opinen que sí. Una màxima jurídica diu que el jutge no pot distingir allà on la llei no distingeix. El temps de prescripció dels presumptes delictes comesos també juga a favor de l'emèrit. Encara no pesa cap acusació sobre el Borbó. Dir que s'ha fugat només pot tenir sentit metafòric. Fuig de l'embolic que ell ha generat. I té la barra d'afirmar que actua guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al Rey. Quan era cap de l'Estat, ja escapà vàries vegades a l'estranger amb les seues amants, sense coneixement del govern de torn.

Pedro Sánchez diu que no sap on està l'emèrit. ¿Altra escapada o una presa de pèl per part del PSOE i la Casa Reial? Els corifeus de Juan Carlos malden per salvar l'insalvable. Recorden com assegurà la democràcia el 23 de febrer de 1981. Farien millor d'explicar alguns aspectes d'aquell episodi que encara romanen foscos. En tot cas, el Borbó també assegurà el seu negoci aquell dia. Alguns intenten colar que l'emèrit s'ha hagut d'exiliar. Això és una ofensa als milers de ciutadans de la pell de brau que van ser i són veritables exiliats, expatriats per defendre les seues idees. És possible que Moncloa i Zarzuela hagen ordit un pla per a salvar Felip VI. A curt termini, la missió és complicada. Costa de creure que l'actual monarca no s'haja beneficiat dels negocis paterns. En qualsevol cas, el major destret que assetja la monarquia és la seua falta de neutralitat. Mentre el rei menyspree la meitat dels ciutadans de les Espanyes —gent d'esquerres, progressistes, nacionalistes perifèrics— i sols tinga suport incondicional del conservadorisme clerical (la dreta reaccionària, els grups populistes d'extrema dreta, l'Església Catòlica) i els grans poders econòmics, el futur de la monarquia borbònica no està assegurat del tot. En bona mesura està en mans dels quadres dirigents del PSOE.