dissabte, 1 d’agost de 2020

Joiosos i agraïts

El passat cap de setmana saltà la notícia: Raimon donarà tots els seus béns a Xàtiva. «El retorn definitiu a casa», titulava un setmanari. Ben cert; el nostre il·lustre conciutadà s'ha repatriat múltiples vegades, però el retorn anunciat dissabte és el definitiu. Dilluns, es va signar al Saló de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana el protocol de col·laboració en què Raimon, la seua esposa Annalisa, el Ministeri de Cultura i Esport, la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de Xàtiva i la Diputació Provincial de València manifesten la seua intenció de crear la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals. Ambdues institucions tindran seu a Xàtiva. La Fundació Raimon i Annalisa estarà dotada amb els drets de propietat intel·lectual sobre l'obra artística de Raimon, el fons bibliogràfic, artístic i documental de la parella, i el seu patrimoni personal moble i immoble (a Barcelona i Xàbia). La institució tindrà com a finalitats reunir, custodiar, investigar i difondre el llegat del cantautor xativí, fer-lo accessible a tothom, donar-li un ús educatiu i científic, i afavorir el seu coneixement en tots els àmbits culturals.

També promourà l'edició de publicacions, la promoció de representacions artístiques i musicals, i l'organització d'esdeveniments culturals. Per a desenvolupar aquestes activitats, necessitarà un espai, el Centre Raimon d'Activitats Culturals. L'Ajuntament —amb el previsible suport de tots els partits amb representació municipal— cedirà uns 3600 m2 del Reial Monestir de Santa Clara. Les altres tres administracions públiques finançaran la rehabilitació de l'antic convent. La ciutat recuperarà un magnífic conjunt per a usos culturals. Cal tenir present que la col·lecció d'art de Raimon i Annalisa compta amb obres firmades per artistes de primera magnitud. Hi ha motius, per tant, per a la satisfacció i la gratitud. El Centre Raimon d'Activitats Culturals tindrà diversos espais: un que mostrarà documentació i obra del cantautor seguint un recorregut cronològic de la seua trajectòria professional; altres en què s'exhibiran permanentment les principals obres de la col·lecció d'art; una biblioteca; un arxiu; un auditori que acollirà concerts, conferències i activitats formatives; sales per a exposicions temporals; dependències administratives i serveis.

Jo em trobe entre els immensament joiosos i agraïts per la decisió del fill predilecte de Xàtiva. Sobre el personatge ja s'ha dit pràcticament tot: paladí de la llibertat a la darreria de la dictadura, símbol per als qui volien canviar una realitat asfixiant, intel·lectual íntegre la trajectòria del qual ha superat els límits del país, figura capdavantera de la nostra cultura, defensor de la llengua, recuperador dels clàssics, poeta, cantant... Voldria ficar l'èmfasi, però, en altres aspectes que em toquen més personalment. Quan Raimon inicià la carrera artística, jo era xicotet. Compongué Al vent en 1959. Ell tenia dènou anys i jo, set. La cançó seria llançada en 1963 i esdevindria símbol de l'oposició al franquisme i crit en defensa de la nostra cultura. S'inclogué al seu primer disc, editat per Edigsa, junt amb altres tres temes, Som, La pedra i A colps. Se'n vengueren més de 40.000 còpies. Jo era massa menut. No podia assabentar-me'n. Recorde boirosament haver sentit que Raimon i Salomé havien guanyat el Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar.

Els ecos dels recitals de 1966 i 1968 a l'Olympia de París i a Madrid em van arribar esmorteïts. Hauria de complir 17 o 18 anys per a ser plenament conscient de la transcendència de Raimon i d'allò que significaven cançons com Jo vinc d'un silenci o Diguem no. El cantautor seria peça clau per a modificar l'educació sentimental de molts membres de la meua generació, influïts fins aleshores pel nacionalcatolicisme imperant a la dictadura. Em vaig comprar el llibre Poemes i cançons, editat en 1973. Em venen al cap les emocions experimentades durant un recital seu al Teatre d'Alzira, els aplaudiments, els llums encesos, l'orgull de ser xativí com ell. Vaig seguir les seues peripècies amb la censura després de cantar al Pavelló d'Esports del Real Madrid, en 1976. Més tard arribarien la presentació a casa nostra de Totes les cançons, la relació personal, l'homenatge de l'Associació d'Amics de la Costera, els recitals a Xàtiva, el nomenament de fill predilecte... Saber que el llegat de Raimon es quedarà a Xàtiva em proporciona un goig íntim.

(publicat a Levante-EMV, l'01/08/2020)

Cap comentari: