¡Ja veus tu! Més de setanta exministres, expresidents autonòmics, ambaixadors i altres antics alts càrrecs del PSOE i el PP han firmat un manifest de suport a Juan Carlos I. El text defèn la presumpció d'innocència de l'emèrit i recorda el seu llegat de quaranta anys de democràcia, la etapa histórica más fructífera que ha conocido España en época contemporánea. Els socialistes Alfonso Guerra, Celestino Corbacho i Matilde Fernández, els peperos Josep Piqué, Rafael Catalá, Ana Pastor i Esperanza Aguirre, i el ministre de l'extinta UCD Rodolfo Martín Villa són alguns dels firmants. El manifest demostra per enèsima vegada que els antics barons del PSOE han perdut el rumb. Que Martín Villa, tan hereu del franquisme com Juan Carlos, firme el text té la seua lògica. Però que Alfonso Guerra s'afegisca al sarau... En realitat, han firmat un al·legat a favor del nacionalisme espanyol. A més a més, tergiversen la realitat quan afirmen que las numerosas informaciones que aparecen estos días sobre determinadas actividades del Rey Juan Carlos I han excitado una proliferación de condenas sin el debido respeto a la presunción de inocencia.
La presumpció d'innocència no és aplicable al cas. Primerament, el monarca emèrit no ha negat els fets. Simplement diu que són esdeveniments passats de la seua vida privada. El principi de la presumpció d'innocència només regeix als tribunals, més concretament al dret penal, i pot ser contrarestat pels indicis de delicte i les corresponents mesures cautelars. En política s'aplica un principi distint, el de responsabilitat. El dignatari públic ha d’assumir responsabilitats fins i tot quan és innocent. Sobre açò, ja he reflexionat en altres ocasions. Juan Carlos no n'ha assumit cap. Ha preferit escapolir-se'n. Sembla mentida que Alfonso Guerra no ho tinga clar. Atès que l'emèrit gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat quan era cap d'estat, i que els terminis de prescripció dels presumptes delictes comesos posteriorment corren al seu favor, és ben possible que mai no arribe a seure en un tribunal per fets que no ha negat en cap moment. Però això no lleva l'estupefacció majúscula de molts ciutadans per l'enorme indignitat del rei jubilat. Sabíem que era un faldiller, sospitàvem que duia entre mans afers econòmics tèrbols. Ara, ja tenim la confirmació.
Sectors polítics del règim, les institucions i alguns mitjans de comunicació intenten desviar l'atenció. L'al·ludit no ha pronunciat cap paraula de penediment. És més: diu que marxa d'Espanya guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al rey. I venen uns socialistes de pacotilla —que haurien de ser republicans— a demanar-nos respecte per un personatge que no sap distingir el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Pel que es veu, l'emèrit també ignora que els reis no poden tenir vida privada. ¿La gran irritació ciutadana per la conducta indigna de l'anterior monarca no podrà esborrar la memòria de la seua contribució a l'enderrocament de la dictadura? Això ho decidirà la història, no els firmants del manifest. Ara mateix, les probabilitats de passar a la posteritat com un comissionista i evasor fiscal que marxà d'Espanya amb maletins plens de doblers són ben altes. L'escàndol és enorme als mitjans de comunicació estrangers. Que il·lustres representants de la dreta firmen un text en defensa del Borbó entra dins d'allò previsible. Que alguns "socialistes" s'hi adherisquen no sorprèn massa.
El colofó del manifest és pura defensa de l'espanyolisme més ranci. Demana als partits i les organitzacions polítiques que defiendan por todos los medios democráticos a su alcance la integridad política y territorial de la nación y el buen nombre de las personas e instituciones que han hecho posible estos últimos y satisfactorios cuarenta años de historia común, porque de ello en gran medida depende la misma calidad de nuestro futuro. Com aquests satisfactoris quaranta anys han culminat en una situació de crisi generalitzada (social, política, institucional, econòmica), la crida sona a clam desesperat perquè el vaixell s'afona. I alguna responsabilitat tindran en el naufragi els qui s'encarregaven fins ahir de tripular i governar la nau. El problema és que la dreta ha aconseguit que gran part de l'esquerra assumisca el marc mental d'un projecte nacional espanyol autoritari, centralista, oligàrquic i hegemònic. El segrest mental de l'esquerra subalterna explica les actituds de Guerra i Rodríguez Ibarra. Si els socialistes no se'n deslliuren, llurs victòries parcials sempre conclouran amb el triomf permanent de l'Espanya més reaccionària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada