Més perdut que un polp en un garatge

Cada vegada és més evident que el govern del PP navega sense rumb. L’afer Bankia ho ha corroborat de manera inapel·lable. Em vénen a la memòria les paraules que Rajoy dirigí a Rodríguez Zapatero durant un debat parlamentari: No basta con ser mayor de edad y tener la nacionalidad española; hace falta algo más para ser presidente. «El ruc callat per savi és reputat», diu el refrany. I és que dos defectes de Rajoy, la indolència i l’envaniment, li podrien passar factura ara. Les mostres de petulància intel·lectual del líder popular van ser nombroses durant les anteriors legislatures. S’afartà de llançar desqualificacions a l’oponent socialista: ignorant, ximple, càndid, somniador... Són innombrables les ocasions en què acusà Rodríguez Zapatero de governar a golpe de ocurrencia. Altra frase favorita del líder popular: Aquí hace falta un gobierno como Dios manda. Total: els populars devien pensar que tot anava a solucionar-se sense més l’endemà mateix de guanyar les eleccions. Per això, Rajoy fa cara de no entendre res. Els mercats, la prima de risc, Europa semblen haver-li donat l’esquena. ¡Pobre!

Les pífies de Mariano Rajoy, que arribava precedit per la seua fama d’indolent, estan assolint dimensions siderals. Aconseguirà fer bo Zapatero. El president socialista tenia per costum donar la cara, fer declaracions solemnes des del Palau de la Moncloa —quan les circumstàncies ho requerien. Rajoy, en canvi, està habitualment desaparegut. Des que va prendre possessió del seu càrrec, ha utilitzat diferents tàctiques per a no donar les males notícies: dir-les primer a dignataris estrangers; comunicar-les en rodes de premsa des de Varsòvia, Brussel·les, Mèxic o Lisboa; encarregar els anuncis a la vicepresidenta i els ministres; dir-les a la seu de Gènova, en una compareixença a  través de monitor i, per tant, sense preguntes...  Hem assistit a tota mena de desgavells: declaracions contradictòries de diferents membres del govern; expropiació d’YPF i Red Eléctrica Española, en Argentina i Bolívia, davant la impotència del govern; incidents amb Gibraltar... Ara bé, la palma se l’enduen els afers econòmics: constants rectificacions del dèficit públic i del forat de Bankia, dues reformes financeres en poques setmanes...

La manera de gestionar la crisi de Bankia deixa bocabadat tothom. El govern tardà tres dies a donar explicacions públiques de certa coherència. Mentrestant, les accions de l'entitat s’afonaven, la prima de risc es disparava i la gent corria espaordida a traure els seus dipòsits del banc kamikaze. En pocs dies s’ha sabut que el seu forat inicial de set mil milions d’euros era, en realitat, de vint-i-tres mil milions (si passem la xifra a pessetes, la pantalla de la calculadora no té espai suficient per a encabir tots els dígits). És més: BFA, matriu de Bankia, que havia declarat beneficis de tres-cents milions d’euros té finalment un dèficit de tres mil quatre-cents. ¡I no ha dimitit cap conseller! Rajoy s’ha vist obligat finalment a donar la cara. Però no ha comparegut en Moncloa, com tocava; ha fet botiges des de la seu del PP. Ha dit, per exemple, que pensa injectar més de vint-i-tres mil milions d’euros en Bankia, però ignora com. Si lo supiera se lo diría, créame, li va contestar a un periodista. Hem conegut que la seua idea de donar bons del tresor a Bankia, perquè els endosse al BCE, és rebutjada per Europa. Està més perdut que un polp en un garatge.

En fi, amb totes aquestes anades i vingudes, el govern de Rajoy s’ha guanyat entre els seus homònims europeus fama de poca serietat. I ho ha aconseguit en temps rècord; ningú no recorda un govern central que haja balafiat el seu crèdit polític en menys de sis mesos. En aquest sentit, les últimes rectificacions del dèficit públic fetes pels governs de Madrid, València i Castella i Lleó, tres comunitats autònomes en mans del PP, han ficat el llistó ben alt: han elevat el dèficit estatal de 2011 al 8,9%. Ara mateix, totes les autoritats europees es pregunten si les últimes males notícies procedents d’Espanya seran realment les últimes. Els funcionaris de la Comissió Europea i el BCE sospiten que podrien ser les penúltimes. Tanmateix, el president del govern afirma que aquestes sospites no tenen res a veure amb la prima de risc. En altres paraules: ara resultarà que Mariano Rajoy és més optimista i somniador que Rodríguez Zapatero. ¿I què diuen, mentrestant, els xicots i les xicotes del PSOE? Encara fan més botiges que Rajoy, per sorprenent que puga semblar: comissió d'investigació no, comissió d'investigació sí...

Manifestació a Xàtiva

Divendres, concert de jazz

Rumbita

G8

Viure per damunt de les possibilitats

Com més va, més s’escampa la idea que “tots” hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. ¿És cert, això? Depèn. Primer convindria aclarir el concepte. Des del meu punt de vista, viure per damunt de les possibilitats és endeutar-se —sovint de per vida— per tal d’accedir a cotes de consum que no abasta el poder adquisitiu de la renda. Per analogia, una empresa o una administració pública també pot gastar per damunt de les seues possibilitats. Efectivament, una franja de la població s’embarcà, durant el període de vaques grosses, en un consum desaforat: casa, apartament, cotxe, viatges, electrodomèstics, gadgets... També les administracions públiques feren despeses de dubtosa rendibilitat social o econòmica. Bon indici per a saber si la gent portava un tren de vida exagerat era la taxa d’estalvi; a menor estalvi, major nombre de vividors. (Conforme anà agreujant-se la crisi econòmica, anà creixent la taxa d’estalvi, senyal evident que molta gent havia gastat més del compte, durant l’etapa de bonança.) Però no totes les persones havien llançat la casa per la finestra.

D’altra banda, la descripció d’allò que realment ha passat no estaria completa si no prenguérem en consideració altres factors. Alguns, com ara la incitació al consum, el nivell dels salaris i l’estratègia de les entitats creditícies, són especialment rellevants. Respecte del consum, cal recordar que és el principal motor de l’actual model de creixement —model que, com ja sabem, posa en perill la supervivència del planeta. Naturalment, en la decisió de consumir per damunt de la pròpia capacitat econòmica hi ha una part de responsabilitat personal innegable. Però la maquinària consumista desplega amb molta agressivitat una estratègia persuasiva a la qual resulta difícil sostreure’s. Tenim exemples per a donar i vendre. La publicitat, posem per cas, acaba convencent molts que la roba de l’anterior temporada i el penúltim gadget han quedat obsolets. Molta gent cau al parany i es veu psicològicament impel·lida a adquirir les últimes novetats. La por a quedar antiquat fa que la roda continue rodant. De fet, quan el consum s’atura, moltes activitats industrials i comercials entren en fallida i nombrosos treballadors van a l’atur. 

Hi ha casos realment sagnants: si un pontífex de la moda decreta que s’han d’estilar els pits grossos, milers de joves voldran posar-se implants de silicona; si l’any següent, el mateix pontífex decreta que tornen a estilar-se el pits menuts, les mateixes xiques voldran passar de nou pel quiròfan per a llevar-se els implants. La bogeria per mantenir el consum obliga el sistema a fer coses contradictòries: innovar i fabricar productes d’obsolescència programada, pagar salaris molt baixos per tal d’augmentar la competitivitat i fabricar productes molt cars... I ací entra en joc l’estratègia de les entitats creditícies. Un banc minorista de tota la vida té un negoci massa esquifit. Guanya més diners el banc d’inversions que transforma en paper els drets crediticis de què és titular, crea derivats i els negocia als mercats secundaris. Això requereix un augment exponencial del crèdit. Ara bé, si els salaris són alts, la gent no necessita demanar préstecs. Per a les entitats financeres és més favorable una situació en què el salari mitjà siga tan baix que la gent es veja obligada a demanar crèdit per a pagar la casa, els electrodomèstics, el cotxe, un viatge, un banquet de primera comunió o una operació de cirurgia estètica.

Fins a dates ben recents, els bancs intentaven embotir els préstecs fins i tot per telèfon. La meua dona protagonitzà una anècdota curiosa. Rebé la trucada d’un banc. El comercial li oferia un crèdit de 3.000 euros. «Segur que vostè tindrà alguna necessitat...» La meua dona contestà que no. «Va, senyora, no m’ho crec.» Ella penjà. Igualment divertida fou l’anècdota protagonitzada per la meua filla major. En aquesta ocasió, el comercial que trucava va dir: «¿Vol que li done 6.000 euros?» La meua filla: «¡Sí!» Llavors, l’home començà a desgranar les condicions. La meua filla va interrompre: «¿Però no havies dit que em donaves els diners?» El comercial: «Dona, es tracta d’un préstec.» La meua filla: «Doncs no el vull.» I penjà. Per a obtenir més beneficis, els bancs arribaven a donar préstecs hipotecaris a gent amb perfil NINJA (no income, no job, no asset: sense ingressos, sense treball i sense patrimoni), préstecs d’altíssim risc però amb interessos molt elevats. Eren les denominades hipoteques subprime. Que ara els bancs i els polítics neoliberals vinguen dient que “tots” vivíem per damunt de les nostres possibilitats...

En defensa de l’Educació Pública

Hermandad de San Casiano

Durant el període de la Il·lustració, hi hagué diverses acadèmies de mestres de primeres lletres. La més antiga —o almenys aquella que sembla haver durat més i de la qual es conserven dades més antigues— fou fundada a Madrid en 1742 i confirmada pel rei Felip V un any després. L’entitat, que ostentà diversos títols o denominacions, començà dient-se Congregación o Hermandad de San Casiano. Tenia per objecte la protecció mútua dels mestres i la millora de l’ensenyança. Gaudia de moltes prerrogatives, com ara la d’examinar els aspirants al magisteri. Extingida en 1780, s’establí en el seu lloc el Colegio Académico del Noble Arte de Primeras Letras, amb la finalitat de fomentar en tot el regne la perfecta educació de la joventut en els rudiments de la fe catòlica, les regles de l’obrar rectament, l’exercici de les virtuts i el noble art de llegir, escriure i comptar. En 1786 es formà a Madrid altra acadèmia particular de professors de primeres lletres i aficionats a aquest art amb les llicències necessàries. Fou autoritzada pel rei amb el títol de Real Academia de Primera Educación, sent ministre el comte de Floridablanca. Amb la caiguda del ministre, l’acadèmia fou suprimida i el Colegio Académico continuà exercint les seues atribucions, pràcticament les mateixes de l’antiga Congregación de San Casiano. En 1804, començaren a minvar les prerrogatives i les competències que no havia sabut conservar el Colegio Académico, que, després de passar per vàries alternatives, esdevingué, en 1840, Academia de Maestros de Primera Educación.

¿Què li passa a l’Hermandad de San Casiano?

M’he preguntat —com també s’ho hauran preguntat altres persones— per què ha fracassat la vaga intermitent convocada pels sindicats docents. D’acord amb les dades més optimistes, facilitades pels convocants, resulta que només un 30% dels professors del conjunt del país hauria secundat el primer dia de vaga. A Xàtiva no hauria fet vaga ni el 10% del professorat. A la resta de la comarca, les dades serien desiguals: l’IES Moixent, posem per cas, hauria batut el rècord amb un 60% de participació. En principi, podia semblar que quasi tots els docents rebutjaven l’oferta de negociació —un veritable parany— presentada per Conselleria. (Almenys això deien els resultats del referèndum celebrat dies enrere en molts centres públics.) La majoria del professorat també semblava estar a favor de la vaga, segons les dades d’un sondeig realitzat pels sindicats —que volien saber si la piscina tenia aigua, abans de llançar-s’hi. Però finalment ha quedat clar que no és igual contestar enquestes que passar a l’acció. ¿Quines són les raons d’aquesta desautorització als sindicats? Se m’acuden vàries respostes provisionals a la pregunta.

Primerament, cal tenir present que els ensenyants no són immunes al quadre generalitzat de por, desmobilització, individualisme, fragmentació social i submissió fatalista als designis de forces ocultes. L’ensenyança té, però, especificitats pròpies. Tenim, per exemple, la desconfiança proverbial entre mestres de primària i professorat de secundària. (De fet, la vaga ha estat un fiasco especialment significatiu als centres de primària.) Hi ha, per altra banda, un baixíssim nivell de militància sindical. En realitat, les cotes més altes d’afiliació sindical es donen al col·lectiu d’interins. Seria interessant, doncs, comprovar si s’ha acomplert la següent hipòtesi: la vaga només hauria tingut un seguiment elevat als centres on hi ha molts interins. (Com que aquests veuen perillar el seu lloc de treball, llur predisposició a realitzar accions reivindicatives és màxima.) La hipòtesi no és desgavellada; les comarques alacantines, que concentren el major nombre d’interins, han registrat el percentatge més elevat de vaguistes.

Tampoc no s’hauria de descartar l’escassa incidència dels moviments de renovació pedagògica, tan presents entre els mestres durant la dècada dels vuitanta. (Encara recorde les activitats que organitzava el desaparegut Col·lectiu d’Ensenyants de la Costera.) Finalment, hauríem de prendre en consideració l’efecte dissuasori que suposa, per a moltes persones,  perdre els diners que detrau Conselleria per cada dia de vaga (jornal i part proporcional de les pagues extres i les vacances). «No pense regalar-li a la Generalitat ni un dia de salari», se sent dir en molts centres públics de Xàtiva. En definitiva, els docents només estarien disposats a realitzar, de manera encoberta, vagues a reglament, amb supressió d’activitats extraescolars i complementàries. Hi ha aspectes, però, dels quals ningú no parla en públic —bé que solen ser tema reservat de conversa a les sales de professors. És freqüent que els funcionaris de carrera, els professors amb plaça en propietat, acusen els interins d’incompetents i malfeiners, de voler obtenir la plaça per la cara, sense passar per les oposicions, gràcies a la pressió sindical...

També se sol malparlar, i molt, dels sindicats. Jo he sentit sovint expressions com «estic fins als nassos dels sindicats», «la gent dels sindicats fa el que vol», «els alliberats són uns desertors del clarió»... Ja dic: tot açò no es diu en veu alta, per no caure en la incorrecció política, però conec molta gent que ho pensa. El sector educatiu, que es presenta de cara a la galeria com un bloc combatiu i majoritàriament progressista, estaria en realitat ple de contradiccions. Causa tristor reconèixer-ho, però és possible que una part del professorat definitiu no se senta concernida pel drama d’un miler d’interins que perdran previsiblement el seu lloc de treball. Potser hi haja qui pense: «No hi ha mal que per bé no vinga» (ja era hora que uns quants incompetents anaren al carrer). En qualsevol cas —i aquesta és, com he dit abans, una apreciació provisional—, l’ambient entre els hereus de l’Hermandad de San Casiano (organització gremial del segle XVIII que agrupava els mestres) no convida a l’optimisme. La gent de Conselleria deu estar fregant-se les mans: «¡Molta protesta de passadís, però poca acció reivindicativa!» De fet, la consellera, María José Català, ja ha donat les gràcies als docents per ser tan bons xics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/05/2012)

Bandolerisme durant el segle XIX

Vaga a l’ensenyament públic

Avui, part del professorat de l’ensenyament públic fa una vaga convocada pels sindicats docents. Ja han començat les reaccions. El discurs de la consellera María José Català ha estat, sens cap dubte, el més surrealista. «El professorat podria fer la vaga en període no lectiu», ha suggerit. Quant a l’opinió dels pares, està dividida: la Confederació d’Associacions Gonzalo Anaya, posem per cas, secunda la convocatòria; altres col·lectius, no. La Conselleria d’Educació ha amenaçat d’endurir un decret d’imminent publicació, que contempla severes mesures d’ajust: retall de línies, optatives i programes d’atenció a la diversitat, augment de ràtios, increment d’hores lectives del professorat, disminució de dotacions econòmiques i plantilles...  Les vacances i el salari dels docents tornen a estar, per tant, en boca de tothom. I és que molta gent considera els professors empleats de guarderia. Aquest és el rerefons de moltes polèmiques. Quan es parla de les vacances dels docents poca gent pensa en les característiques dels alumnes, en la climatologia o en les corbes de fatiga. Es pensa més bé en la guarderia. Alguns progenitors —no tots, atenció— voldrien que la “guarderia” estigués oberta de 8 del matí a 8 de la vesprada, de l’1 de setembre al 31 de juliol. «Per això vos paguen», se sent dir. Aquest és, per altra banda, l'únic sentit dels serveis mínims als instituts.

El docent ha de patir amb certa freqüència (bé que no en té l’exclusiva; els metges també són objecte de nombroses agressions físiques i morals) l’assetjament dels adolescents i els seus pares. Totes les feines tenen els seus inconvenients, però ser docent implica un plus de responsabilitat. El professorat té al seu càrrec menors d’edat que ha de cuidar, segons diu el codi civil, amb el zel del bon pare de família. En cas d’accident, ha de fer front a possibles accions judicials i demandes per responsabilitat civil. De fet, sovintegen les sentències judicials que obliguen els centres educatius a pagar indemnitzacions quantioses en cas d’accidents (fa poc, hi ha hagut una condemna pel cas d'un alumne que s’havia xafat un dit amb una porta). La incidència de les malalties mentals és, en fi, molt elevada entre el professorat dels nivells no universitaris. Es parla alegrement de les divuit hores lectives dels professors de secundària, però s’omet dir que han de dedicar altres dotze hores a guàrdies, atenció a pares, participació en òrgans col·legiats, sessions d’avaluació, activitats complementàries, etc. També han de corregir activitats i exàmens a sa casa. Totes aquestes coses es controlen, és cert, de manera molt laxa, però dóna molta cansera haver d’escoltar a tothora la mateixa cobla sobre el salari i les vacances dels professors.

No és qüestió, ara, de carregar contra els sindicats; són l’únic instrument de defensa amb què compten els treballadors (per això conciten l’animadversió de patronal i govern de dreta). Però hi ha inèrcies que s’haurien de desterrar. Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és fals: hi ha professors bons, regulars i roïns (com hi ha metges, jutges i manobres bons, regulars i roïns). Sempre que es parla d’establir incentius per al professorat que s’involucre voluntàriament en tasques de tutoria o coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o activitats complementàries, hom topa amb l’oposició institucional. El sistema premia, per tant, els mandrosos; el manta sap que tots, feiners i ganduls, van a cobrar el mateix a final de mes. I clar, en aquestes situacions, el salari se sol igualar a la baixa. Les autoritats educatives coneixen les imperfeccions del sistema. Hi podrien introduir reformes. Prefereixen, però, estalviar-se quatre euros i utilitzar les anomalies com a munició quan sorgeixen protestes. Així, acaben pagant justs per pecadors. Conclusió: alguns ensenyants, farts d’assumir el paper de boc expiatori, han decidit d’anar a la vaga. Altres semblen, però, paralitzats per la por o el passotisme.

¿Salaris molt elevats?

Em solen agradar molt els articles del nord-americà Paul Krugman, Premi Nobel d'Economia. Krugman és un economista keynesià. Dóna classes a la Universitat de Princeton. Fa pocs dies, El País publicava un avanç del seu nou llibre. Aquest professor explica les qüestions econòmiques amb un llenguatge que fins els més llecs poden entendre perfectament. En general, solc estar totalment d’acord amb les seues apreciacions. Respecte de la crisi europea, posem per cas, Krugman parla del Gran Engany, referint-se a les polítiques d’ajust fiscal que ens menen directament a l’abisme. Tanmateix, hi ha una opinió seua que no compartisc. El professor diu que els salaris espanyols són massa elevats. Afirma que la bombolla immobiliària propicià un augment desmesurat dels salaris. No dic que no tinga part de raó. Efectivament, al sector de la construcció es pagaven sous molt elevats. Conec paletes que arribaven a cobrar 3.000 euros mensuals (raó per la qual molts joves abandonaven els estudis). Aquests emoluments —que, en part, es cobraven en negre— eren molt més elevats que els d’un professor de secundària. Però el nivell salarial de la construcció no es podia extrapolar sense més als altres sectors econòmics.

Ignore, per tant, com haurà fet Krugman els seus càlculs. Jo no tinc dades exactes a l’abast. Tenim, però, indicis per a col·legir la via per què ha arribat a les seues conclusions. Posaré un exemple: suposem que el salari dels treballadors valencians hagués pujat un 1,5% anual de mitjana durant una sèrie de deu anys, de 2001 a 2010 (cal recordar que, fins a la recent “reforma” laboral del PP,  les puges salarials prenien com a referència els augments de l’IPC, estaven regulades pels convenis col·lectius i sempre eren inferiors a la inflació); un treballador que cobrés 1.000 euros a principi de dècada hauria acabat cobrant 1.160,5 al final de la sèrie. El seu salari hauria pujat un 16,05%. Aquest percentatge li pot semblar massa elevat a l’economista de Princeton. Però cal veure de quin nivell es partia: de 1000 euros. El proppassat mes de desembre, vaig publicar una columna a Levante-EMV en què donava xifres concretes: el 60% de les persones que encara conservaven el seu lloc de treball cobrava menys de 1.100 euros bruts mensuals (en Alacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobrava menys de 800 euros mensuals). ¿D’on es trau Paul Krugman que els nostres salaris són massa elevats?

De fet, tres economistes espanyols, Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, posen de relleu en el llibre Hay alternativas l’enorme polarització que s’ha produït a les nostres contrades des de l’últim terç del segle XX: un increment molt notable de les rendes del capital enfront d’una paral·lela reducció de les rendes del treball. En els últims anys s’han aplicat polítiques de contenció salarial amb l’excusa d’aconseguir més competitivitat, lluitar contra la pujada de preus i crear ocupació. Així, mentre la participació dels salaris al PIB era del 73,63% en 1976, en 2008 havia baixat al 60,21%. Espanya és l’únic membre de l’OCDE on els salaris reals no han crescut durant els darrers quinze anys. Aquesta pèrdua de pes dels salaris ha provocat que siga un dels llocs amb major desigualtat d’Europa. Però tampoc no cal embolicar-se molt amb les xifres. Les coses són més simples. ¿Qui es creu que un salari mitjà de 1.000 euros és elevat? Una unitat familiar en què només entre un jornal d’aquesta quantia difícilment farà front a la hipoteca o el lloguer del pis, les lletres del cotxe, el consum de gasolina, les factures dels tallers, les despeses de la llar, el vestit, la manutenció, l’educació dels fills...

Noves oportunitats de negoci

Els sistemes de protecció social guarden certes analogies amb les assegurances privades: es fan aportacions periòdiques en canvi d’estar cobert en cas d’infortuni. Molta gent és refractària a subscriure una assegurança de la llar. «Estàs tota la vida pagant la pòlissa i mai no passa res», se sol dir. Efectivament. Allò més natural és que no passe res. Però aquells que han patit un incendi, posem per cas, beneeixen l’hora en què van subscriure l’assegurança, perquè la companyia es va fer càrrec de tot. Els sistemes públics de protecció social parteixen d’idèntica premissa: cal fer aportacions periòdiques —jo, per exemple, pagaré enguany uns sis-cents cinquanta euros (més de cent mil de les antigues pessetes) a la Seguretat Social— en canvi d’estar cobert de qualsevol malaltia o accident. Fins ara, sóc una ganga per al sistema públic. Però faig les aportacions de grat per dos motius: col·labore en el seu manteniment i sé que, arribat el cas, tindré dret a rebre les seues prestacions. Ara bé, ¿quina diferència real hi ha entre una assegurança mèdica pública i una privada? La presència o l’absència de lucre marca la diferència entre l’una i l’altra. L’assegurança privada busca el negoci, ha de minimitzar costos i maximitzar beneficis. Això es tradueix en restriccions a potencials pacients de risc —gent amb malalties cròniques, greus o de cura costosa, homes i dones d’edat avançada—, reducció del quadre de prestacions mínimes, suplements de pòlissa molt elevats per als extres... Pensar que una companyia mèdica privada està interessada en el benestar i la felicitat públiques és pura fantasia. Llur objectiu principal és el mateix de qualsevol empresa privada: repartir dividends entre els seus accionistes. Tothom haurà sentit comptar històries com la d’aquell malalt que entrà a la clínica privada amb una sola afecció i en sortí guarit de quatre, reals o imaginàries, amb què li havien justificat una quàdruple facturació. (En aquest sentit, la sanitat pública té fama de proporcionar només les atencions estrictament imprescindibles per a guarir el malalt.) Segons els experts en la matèria, totes les experiències de gestió privada de la sanitat pública han tingut almenys dues conseqüències indesitjades: augment del cost i minva de la qualitat. En altres paraules: augment de les quantitats inicialment pactades que havien de pagar les administracions a les empreses adjudicatàries i restricció del nivell d’atenció al pacient, en ares d’optimitzar la rendibilitat de l’invent. I tampoc no està descartada la corrupció, és a dir, el saqueig de les arques públiques, amb l’excusa de l’eficiència. Les sospites de col·lusió entre organismes públics i empreses adjudicatàries estan a l’ordre del dia. La privatització de la sanitat no elimina la possibilitat d’enriquiment il·lícit de polítics i empresaris. I és que hauríem de deixar les grans paraules i dir les coses pel seu nom: la salut no pot ser un negoci; ha de ser un servei. L’opció per la sanitat privada, respectable a nivell individual, és clarament ideològica a nivell col·lectiu, per molt que s‘emmascare amb paraules com qualitat, sostenibilitat... En el fons, la dreta neoliberal busca una sanitat barata i massificada per a la plebs, i una sanitat elitista, amb habitació individual d’hotel, per a qui se la puga pagar. Ja se sap: amb diners, torrons. ¿I la qualitat? Això és un altre tema. Les empreses del sector només busquen una cosa: oportunitats de negoci.

Liebster Blog Awards

Queda prou clar que Xavi Aliaga (del blog Sota la Creueta) és amic meu, perquè ha tingut la gentilesa d’incloure’m entre els seus cinc guardonats amb els Liebster Blog Awards. (Els premis estan pensats per a estimular i promocionar llocs d’Internet que no superen els 200 seguidors però per la seua essència i el seu contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa.) Per a mi és ben complicat seguir la cadena. La idea de difondre blogs magnífics però poc seguits té alguns inconvenients. El principal, que només pots premiar cinc persones. Amb la qual cosa, és segur que vas a deixar fora autors de pàgines que mereixerien estar a la llista. Això no obstant, he decidit donar els meus propis premis tractant de no repetir aquells que ja han estat premiats. Són els següents, en ordre totalment aleatori:

Uendos, Greixets i Maremortes. Perquè el seu autor, l’escriptor Francesc Mompó, ens proporciona informació sobre tota mena d’esdeveniments culturals, i petites delícies literàries que es tasten amb plaer. I més coses: vídeos, pintures...

Vent de Cabylia. El blog de Vicent Baydal ens posa al dia en qüestions d’història del país sempre interessants i, de vegades, controvertides. I pel mateix preu, ens permet de llegir les seues columnes a la premsa digital, sovint polèmiques també. Un centenar llarg de seguidors.

Petits escrits. No sé quants seguidors té Tadeus Calinca, ni m’importa. M’agrada el seu blog per les ressenyes musicals i literàries, perquè és una pàgina políglota, pels seus divertiments escrits en llengües vives i mortes, per les seues opinions, perquè... sí.

La línia de Wallace. Perquè el seu gestor, el biòleg Alfred Russel, divulga fantàsticament la biodiversitat i els paisatges del país. I a més, escriu molt bé de moltes altres coses.

vidapervida. Magnífic blog administrat per Rosa Roig i Manola Roig. Conté poemes, proses, dibuixos, gravats i sensibilitat a doll.

Si els premiats volen continuar la cadena, les normes són les següents:

1) Copiar i enganxar al seu blog el logo del premi, i fer-ne un enllaç al blog que ha atorgat el premi.

2) Triar cinc blogs com a preferits que tinguen menys de 200 seguidors; fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.

3) Esperar que continue la cadena i cadascú dels cinc trie els seus cinc blogs (no hi estan obligats).

¿Qüestions de moralitat?

La llarga trajectòria del professor Josep Fontana —que acaba de complir 80 anys—, catedràtic emèrit d’Història Econòmica de la Universitat Pompeu Fabra, està jalonada de nombroses publicacions, cinc-centes —entre elles, trenta llibres—, d’una destacada categoria científica. Possiblement, la seua obra cimera siga Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada per l’editorial Pasado & Presente en 2011. Des de fa setmanes, circula per la xarxa el text d’una conferència seua, Más allá de la crisis, pronunciada en dos indrets: a Lleó i a la seu de Comissions Obreres de Catalunya. En aquesta conferència, el professor Fontana mostra el futur que els està dissenyant el capitalisme global als països que fins ara havien gaudit de cotes molt elevades de benestar. Hi ha fragments de la seua conferència realment colpidors: Hay razones que ayudan a entender la inhumanidad de este capitalismo depredador. Richard Eskow, que trabajó un tiempo para Wall Street dice: «La gente que sufre los efectos de los presupuestos austeros no pertenece a la clase de los que se conocen personalmente [els capitalistes]; se trata de empleados públicos, como maestros, policías, bomberos o funcionarios de programas sociales, de gente que necesita ayudas del gobierno, como los pobres, y de otras personas de la clase media que han tenido la temeridad de hacerse viejas o de sufrir una incapacidad». En realidad los “super-ricos” no sólo se sienten ajenos a toda esta gente, sino que en el fondo la desprecian.» Josep Fontana esmenta un informe de Citigroup, la major empresa financera del món, publicat en 2005 amb el títol de Plutonomia: «No tenim una opinió moral sobre la bondat o la maldat de la desigualtat; només ens interessa la seua importància. Les forces que han provocat aquest augment de la desigualtat durant els últims vint anys continuaran en vigor, probablement, durant els pròxims anys. Raó per la qual hem de deduir que es crearà un entorn positiu per a l’activitat d’empreses dedicades a vendre béns o serveis als rics. [...] Hem de preocupar-nos menys del que vaja a fer el consumidor mitjà, perquè la conducta d’aquest consumidor és menys rellevant per a l’agregat final que el comportament dels rics. Es tracta simplement d’una qüestió de matemàtiques, no de moralitat.» El professor conclou que els autors de l’informe tenien raó, perquè la facturació de les empreses de béns de luxe —o, com es diu al negoci, de «béns per a individus d’un valor extrem», aquells que, com aclareix The Economist, consideren una ganga «una bossa de 8.000 dòlars»— augmenta espectacularment. Louis Vuitton Moët Hennessy va créixer un 13% durant la primera meitat de 2011, amb vendes de 10.300 milions. Recentment, la premsa anunciava que, mentre disminuïa a Espanya, durant 2011, el conjunt de matriculacions d’automòbils, la matriculació de vehicles de luxe havia augmentat un 83,1%. El professor Josep Fontana conclou: «Ens correspon resoldre amb urgència si decidim lluitar per recuperar com més aviat millor un capitalisme regulat, amb estat del benestar inclòs, com s’havia aconseguit quan els sindicats i els partits d’esquerra eren interlocutors eficaços en el debat sobre política social, o ens resignem a patir sota les urpes d’un capitalisme depredador i salvatge com el que ens estan imposant.»