La campanya de desprestigi contra els sindicats, impulsada per l'extrema dreta, és ben recurrent, però últimament ha pres molta volada per tres motius: la imminència d'eleccions generals, la convocatòria de vaga general i la demanda d'augments salarials. Vox ha anunciat que retirarà les subvencions públiques als sindicats si hi ha canvi de cicle polític. (I és possible que també vulga prendre altres mesures per a coartar l'acció sindical.) Paral·lelament, tant els partits de la dreta com la patronal han exigit que es desconvoque la vaga general. Diuen que és política, que no té caire laboral. Quant a l'augment del salari mínim interprofessional, el cap de la patronal va dir en 2024: Algunos que no han pagado un salario en su vida van a decidir lo que tenemos que hacer los demás. Crec que altre enunciat faria més honor a la veritat: «Si la immensa majoria, que treballa tota la vida per compte d'altri, hagués de confiar en la bona voluntat dels patrons, els salaris sempre estarien congelats.» El sindicalisme obrer molesta a la dreta i a la patronal per raons òbvies; sense sindicats, el capital tindria les mans lliures per a explotar els treballadors.
Hi ha una enorme diversitat de sindicats: de classe, grocs (controlats per les empreses), d'àmbit estatal i d'àmbit autonòmic, transversals, sectorials, corporatius... Sovint, ni les centrals de classe estan lliures del corporativisme. Podem esmentar l'exemple del sector de l'automòbil, amb un nivell d'afiliació sindical alt. El cotxe és en bona mesura culpable de molts impactes negatius en la nostra societat (contaminació, problemes de mobilitat a les ciutats i les àrees metropolitanes, sinistralitat...). ¿Però quin govern d'esquerres gosaria prendre mesures que limitaren l'expansió del sector, que inclou altres sectors satèl·lits, amb la subsegüent pèrdua de llocs de treball? Els sindicats majoritaris a les empreses es posarien en peu de guerra per a defendre els interessos gremials, encara que aquests vagen en contra de l'interès general. En Espanya, les grans centrals de classe (CCOO i UGT) sumen poc més de dos milions d'afiliats. En total, hi ha tres milions d'afiliats als diferents sindicats, el 13% de la massa treballadora. És un percentatge molt baix. En Itàlia, puja al 30%. En algun país nòrdic, l'afiliació ratlla el 70%. Això té la seua explicació.
En països com Suècia, Dinamarca, Itàlia, Noruega o Finlàndia, les millores pactades en conveni col·lectiu només s'apliquen als treballadors afiliats. Però en Espanya, els convenis s'apliquen a tots els treballadors, independentment que estiguen afiliats o no. Existeix poca consciència de classe i poca solidaritat. Molta gent deu pensar: «Per a què he de pagar la quota sindical o he de perdre jornals per fer vaga? Al cap i a la fi, tot allò que s'aconseguisca també m'arribarà a mi.» Però malgrat aquestes consideracions, els sindicats (especialment els de classe) juguen un paper fonamental en la societat i la seua existència està garantida per l'article 28 de la Constitució. Les millores en les condicions laborals no es poden aconseguir individualment. Cal agrupar-se. El sindicalisme deriva del dret de reunió i de la màxima "La unió fa la força". Les grans empreses voldrien que no existiren els sindicats. Als EUA, Google, Amazon, Microsoft, Apple, Tesla i altres empreses impedeixen la sindicació als seus treballadors. La ultradreta espanyola voldria la desaparició dels sindicats. ¿Per què serà? Els atacs al sindicalisme han augmentat exponencialment durant les últimes setmanes.
Hi ha insults freqüents contra les centrals de classe i contra els seus líders i quadres: mafiosos, menjagambes, apessebrats... S'escampen moltes falsedats. ¿Pot haver-hi alguna ovella negra? Sí, les hi pot haver en qualsevol organització. Però no és la regla general, com fa creure la dreta. Les ajudes públiques només suposen un 10% del finançament dels sindicats, en contra del que afirma la reacció. Però molts treballadors es creuen les boles. S'atribueix al periodista Emilio Romero aquesta frase: La derecha gobierna para doscientas familias, y eso no da suficientes votos. Por eso, para ganar unas elecciones, la derecha tiene que mentir. L'estratègia de la dreta ho té fàcil; l’economia dels països rics descansa sobre el sector terciari i les finances. Al sector secundari, les grans indústries han modificat llur funcionament (moltes unitats productives estan subcontractades en centres de treball separats de la matriu). Els assalariats estan més dividits que mai, classificats en diferents localitzacions, llocs de treball, categories laborals, modalitats contractuals i remuneracions. S’han perdut, per tant, unitat, solidaritat i consciència de classe.
Hi ha una enorme diversitat de sindicats: de classe, grocs (controlats per les empreses), d'àmbit estatal i d'àmbit autonòmic, transversals, sectorials, corporatius... Sovint, ni les centrals de classe estan lliures del corporativisme. Podem esmentar l'exemple del sector de l'automòbil, amb un nivell d'afiliació sindical alt. El cotxe és en bona mesura culpable de molts impactes negatius en la nostra societat (contaminació, problemes de mobilitat a les ciutats i les àrees metropolitanes, sinistralitat...). ¿Però quin govern d'esquerres gosaria prendre mesures que limitaren l'expansió del sector, que inclou altres sectors satèl·lits, amb la subsegüent pèrdua de llocs de treball? Els sindicats majoritaris a les empreses es posarien en peu de guerra per a defendre els interessos gremials, encara que aquests vagen en contra de l'interès general. En Espanya, les grans centrals de classe (CCOO i UGT) sumen poc més de dos milions d'afiliats. En total, hi ha tres milions d'afiliats als diferents sindicats, el 13% de la massa treballadora. És un percentatge molt baix. En Itàlia, puja al 30%. En algun país nòrdic, l'afiliació ratlla el 70%. Això té la seua explicació.
En països com Suècia, Dinamarca, Itàlia, Noruega o Finlàndia, les millores pactades en conveni col·lectiu només s'apliquen als treballadors afiliats. Però en Espanya, els convenis s'apliquen a tots els treballadors, independentment que estiguen afiliats o no. Existeix poca consciència de classe i poca solidaritat. Molta gent deu pensar: «Per a què he de pagar la quota sindical o he de perdre jornals per fer vaga? Al cap i a la fi, tot allò que s'aconseguisca també m'arribarà a mi.» Però malgrat aquestes consideracions, els sindicats (especialment els de classe) juguen un paper fonamental en la societat i la seua existència està garantida per l'article 28 de la Constitució. Les millores en les condicions laborals no es poden aconseguir individualment. Cal agrupar-se. El sindicalisme deriva del dret de reunió i de la màxima "La unió fa la força". Les grans empreses voldrien que no existiren els sindicats. Als EUA, Google, Amazon, Microsoft, Apple, Tesla i altres empreses impedeixen la sindicació als seus treballadors. La ultradreta espanyola voldria la desaparició dels sindicats. ¿Per què serà? Els atacs al sindicalisme han augmentat exponencialment durant les últimes setmanes.
Hi ha insults freqüents contra les centrals de classe i contra els seus líders i quadres: mafiosos, menjagambes, apessebrats... S'escampen moltes falsedats. ¿Pot haver-hi alguna ovella negra? Sí, les hi pot haver en qualsevol organització. Però no és la regla general, com fa creure la dreta. Les ajudes públiques només suposen un 10% del finançament dels sindicats, en contra del que afirma la reacció. Però molts treballadors es creuen les boles. S'atribueix al periodista Emilio Romero aquesta frase: La derecha gobierna para doscientas familias, y eso no da suficientes votos. Por eso, para ganar unas elecciones, la derecha tiene que mentir. L'estratègia de la dreta ho té fàcil; l’economia dels països rics descansa sobre el sector terciari i les finances. Al sector secundari, les grans indústries han modificat llur funcionament (moltes unitats productives estan subcontractades en centres de treball separats de la matriu). Els assalariats estan més dividits que mai, classificats en diferents localitzacions, llocs de treball, categories laborals, modalitats contractuals i remuneracions. S’han perdut, per tant, unitat, solidaritat i consciència de classe.
En aquest context, ¿tindrà èxit la vaga general convocada per a demà? Segons les últimes dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), hi ha en les Espanyes 22.852.600 persones ocupades, quasi vint milions no afiliades a cap sindicat. El problema d'accés a l'habitatge ja no està en el focus del debat després de l'accident ferroviari d'Urda. Díaz Ayuso ha demanat a Núñez Feijóo que acabe con toda la basura sindical. La dreta i la patronal ja s'han afanyat a dir que la vaga és política. ¡Quin descobriment! Les vagues generals han estat polítiques tota la vida. Però pot haver-hi treballadors que no sàpiguen contra qui es protesta; és la primera vegada que es fa una crida a la paralització general de l'activitat laboral amb el parlament dissolt i a divuit dies de les eleccions generals. Que cada part de l'establishment agafe el que li toque. Es reivindiquen augments salarials i accés a l'habitatge. En fi, la vaga és un dret constitucional. Perquè tinga èxit, cal mobilitzar un percentatge significatiu de població activa (molta sense carnet sindical). Alguns sectors (docents, sanitaris, llogateres) ja estan mobilitzats des de fa setmanes, o mesos. ¿La resposta? ¡Demà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada