La matraca dels imposts

S'acosten eleccions. Comença el període de les grans promeses. Sembla que baixar imposts s'ha convertit en una idea fixa de la dreta, de manera contradictòria, perquè Rajoy també va prometre la baixada d'imposts i, després de guanyar les eleccions, va pujar l'IVA de manera brutal, cosa que alguns semblen haver oblidat. PP, Vox i C's —que ja està per a poques promeses— són partidaris d'eliminar o baixar tots els imposts (IRPF, impost sobre el patrimoni, impost sobre successions i donacions, IVA, imposts especials, imposts municipals i autonòmics). Núñez Feijóo, per exemple, no es cansa de dir que caldria baixar l'IVA del gas i el petroli per un període indefinit, fins que s'acabe l'actual crisi inflacionària. Díaz Ayuso pràcticament no cobra els imposts sobre successions, donacions i patrimoni. Com a conseqüència d'aquest dumping fiscal, Madrid és l'autonomia on viuen més rics —el 67% dels ultrarics espanyols hi resideix—, però la comunitat deixa de recaptar uns 1000 milions anuals, perquè bonifica el 100% de l'impost sobre el patrimoni, és a dir, quasi 500 multimilionaris no paguen l'impost gràcies a viure en Madrid.

Podem preguntar-nos: «¿Per què no fan el mateix les altres comunitats autònomes?» Algunes, poques, també practiquen el dumping —el País Basc, posem per cas—, però altres senzillament no poden. Madrid és una privilegiada; es beneficia de la seua condició de capital de l'Estat. Les xifres esmentades assoleixen plenitud de significat si tenim en compte que el 10% dels més rics de l'Estat concentra vora el 60% de tota la riquesa de les Espanyes. Encara més: l'1% de la seua població posseeix la quarta part del patrimoni privat de la pell de brau. En fi, la idea de baixar imposts es contagia. Ximo Puig també ha promès baixar imposts, bé que no ha especificat com pensa fer-ho. En canvi, Carlos Mazón ha sigut més concret; proposa rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials que grava la compravenda d'habitatges. El PP de Xàtiva ha exigit al govern local una baixada d'imposts per a beneficiar famílies i empreses. ¿I quin ha sigut el primer anunci de la nova primera ministra del Regne Unit? Exacte, ¡baixar els imposts! Ja ha decidit d'eliminar l'impost als beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i petrolieres.

La patronal de les grans distribuïdores s'ha sumat al corrent dominant; el portaveu, preguntat per la iniciativa de la vicepresidenta Yolanda Díaz (un acord per a fixar preus assequibles d'aliments bàsics), contestà: «Allò que ha de fer el govern és baixar l'IVA de tots els aliments i ja parlarem dels preus.» En sectors dominats per oligopolis, el mercat no regula els preus. Alguns analistes afirmen que els preus de molts béns i serveis no els fixa el mercat. Baixar imposts indirectes minva els ingressos fiscals, però no modera les rendes empresarials. (Amb escassesa, tampoc no frena la inflació; uns preus barats, per IVA molt reduït, augmenten la demanda —de petroli, per exemple.) Estaria bé baixar un impost indirecte com l'IVA. Els empresaris, ¡la mar de satisfets! Els seus guanys podrien augmentar, si creix la demanda. Total: la matraca de reduir imposts duu camí de triomfar més que el Despechá de Rosalia. ¡Normal! Un gust no amarga ningú. Tothom voldria pagar pocs imposts o cap. La cobla de l'establishment, que baixar imposts beneficia tothom, va fent forat. Ara bé, si aqueixa baixada generalitzada es fes realitat, s'amuntonarien les preguntes.

¿Com es finançaria l'estat? ¿Sols amb deute públic? ¿Els ultrarics no col·laborarien al sosteniment del país? ¿Com es pagarien les infraestructures, els serveis públics i moltes de les prestacions socials de l'estat del benestar? La dreta sembla tenir totes les respostes. Diu que imposts mínims incentiven l'activitat econòmica i que és possible obtenir més amb menys, hipòtesi acadèmica que sols s'ha verificat fins ara en petits paradisos fiscals (Illa de Man, Luxemburg...). En països grans duu a la desigualtat social. Els EUA, per exemple, tenen índexs de pobresa i desigualtat entre els més alts del món. Joe Biden, actual president, declarà, només prendre possessió del seu càrrec, que les grans corporacions havien de pagar imposts (algunes no en pagaven cap). D'altra banda, la dreta rebutja els serveis i les prestacions socials a càrrec de l'estat; vol que cadascú pague les seues necessitats, es faça el seu pla privat de pensions, la seua assegurança mèdica... Sabem quin és el resultat de tot plegat. A més, els defensors d'aquestes tesis fan trampes; quan les coses van mal, volen ajuda de l'Estat a costa de la despesa social. ¡Molt poca vergonya!

¡Bon vent i barca nova!

S'ha mort la representat per antonomàsia de la reialesa i estem patint una allau de programes de televisió, planes de periòdic i continguts digitals dedicats a Elisabet II. En realitat es tracta d'una magna operació de neteja i exaltació de la monarquia, de totes les monarquies, no solament la britànica. A la pell de brau, per exemple, s'estan aprofitant la pompa i l'ostentació del ritual fúnebre, i el munt d'emocions —reals o inventades— que genera un esdeveniment que es repeteix molt de tard en tard, per a tractar de traure'n profit. Els diversos portaveus de l'establishment (polítics, periodistes) i nombrosos ciutadans britànics agraeixen les grans coses que ha fet Elisabet II al llarg del seu regnat. ¿Grans coses per qui? ¿Per la gent del seu reialme? ¡No! Per la seua família. En realitat, l'estat britànic —com tots els estats— tira endavant gràcies al treball del conjunt de la seua població. Això sí, és dirigit principalment pel parlament i el govern, que són els manats del veritable amo, el capitalisme. La reina no ha fet res, o quasi res; gràcies al queen's consent, ha intervingut en la tramitació de vora mil cent lleis durant els setanta anys del seu regnat.

El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.

¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?

Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?

Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?

Conte d'estiu

Puix senyor, això era una vila —o, millor dit, ciutat, perquè el senyor rei li havia concedit aital títol— que rebia, segons diuen, molts visitants. L'indret era la mar de bonic; atresorava a muntó d'edificis (esglésies, palaus, un castell) dignes d'admirar, encara que no tenia platja ni port —el jurat en cap havia promès diverses vegades que solucionaria les mancances, però no trobava el temps per a fer-ho. Al lloc també hi havia múltiples fonts —«¡Més de mil!», exclamaven forans i autòctons. El cas és que la primera autoritat reuní jurats i consellers de la ciutat per a explicar-los la idea brillant que se li havia acudit: anaven a comprar, amb fons del comú, un trenet. «¿Un trenet?», preguntaren molt sorpresos tots els presents. «¡Sí, senyors!» El capitost explicà que els forasters s'hi podrien muntar, per a visitar els monuments. La iniciativa s'aprovà per majoria, no per unanimitat; els consellers de les mans mitjana i menor de l'estat pla s'oposaren com sempre. «¡Clar! Pretenen que la gent vaja en burro», deia insidiosament el jurat en cap, entre mormols i protestes. «Així estaran contents els Dríngola i altres membres de la confraria dels arriers.»

El trenet fou adquirit. Els jurats de la ciutat eren persones visionàries. El comboi fou homologat de manera que mai no hagués de passar per les ITB (inspeccions tècniques a què haurien de sotmetre's més endavant altres berlines). L'explotació del nou servei fou adjudicada a l'empresa Borrassó. I van passar els anys, i fou pillat en falta greu el jurat en cap, i fou substituït per un conseller de la mà mitjana de l'estat pla, i el trenet seguia fent paper. Però el nou consistori decidí canviar de concessionària. Ara havia d'explotar el servei l'empresa Transports Gambit. Per a conduir el comboi calien uns conduïdors experts, però la nova adjudicatària no en tenia. El trenet podia quedar-se fàcilment travessat en una corba baixant del castell. La primera idea de Gambit fou retirar-lo de circulació sense més. Al principi, l'operació podia resultar avantatjosa. Al contracte d'adjudicació figurava aquesta clàusula: «Sempre que el trenet haja d'estar parat per motius tècnics, Transports Gambit es compromet a prestar el servei amb òmnibus de l'empresa. El Consell pagarà el cost de tots els que siguen menester.» ¡Veges tu si no! Profit dues vegades.

Però negar-se a utilitzar el trenet podia suposar cancel·lació del contracte. Calia una excusa. Els adjudicataris decidiren portar el comboi a la ITB, cosa a què no estaven obligats si la filera de carros no superava les 6 llegües per hora de velocitat. Com és natural, el vistós comboi no passà la ITB. Seria llarg i avorrit d'enumerar els seus múltiples defectes, però n'esmentarem un ben visible: els seients no estaven proveïts dels preceptius cintons de seguretat. ¡Excusa perfecta per a tancar el tren en un clos, a la caserna de la milícia! Tant l'empresa com el consell afirmaven que el cost de remeiar deficiències era massa elevat. El trenet ja no podria rodar. S'encadenaren contractes menors, per als quals no calia concurs. L'empresa transportista seguia pujant visitants al castell amb petits òmnibus. Però no era el mateix. Ni de bon tros. Es van acabar els itineraris per ciutat vella. A més, el trenet tenia pintada en els seus laterals l'heràldica local i un lema ben atractiu: «¡Una ciutat amb molta història per descobrir!» Feia una propaganda força vistent.

En canvi, els òmnibus és clar que només feien publicitat de Transports Gambit. L'adaptació dels cotxes a persones funcionalment diverses era més aviat il·lusòria, cosa que causava l'enuig lògic d'alguns visitants i visitantes. Creixien les sospites, les murmuracions i les crítiques per possible mala administració dels cabals públics. Com ja s'acostava la data de la insaculació per a renovar magistrats locals, l'autoritat decidí de publicar un plec de condicions que hauria de regir un nou contracte de quatre anys. Però el concurs quedà desert; el tren que substituís l'anterior havia de ser a càrrec de l'adjudicatari, i el preu del viatge, ¡6 rals! No hi havia negoci. El consell havia de prendre una decisió, ¿però quina? Vingué fira i s'organitzà una funció a la plaça de la Seu. Un còmic, amb veu impostada, recità: «Caldrà organitzar visites en globus. I patidors i patidores de vertigen seran duts en llitera. Això crearà llocs de treball i reduirà la desocupació.» Autoritat i veïnat es trencaven de riure. ¡El poder terapèutic del teatre! I conte contat, qui no s'alce té el cul foradat.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2022)

Vegetació a ciutat

Alguns biòlegs sostenen que plantar arbres en espais urbans pavimentats és molt problemàtic. Per als tècnics municipals és molt complicada l'elecció d'espècies idònies per als espais públics. Totes tenen pros i contres, aspectes positius, com ornamentar o donar ombra i disminuir el CO2 de l'aire, i també negatius; totes les espècies generen brutícia, fulles seques (sobretot les de fulla caduca), flors marcides, fruits que ocasionen relliscades i atrauen insectes (com les mores o els lledons), escorces, resina... Poden ser al·lèrgiques, sobretot en èpoques de floració, i desprendre elements, com el pol·len, que irriten els ulls i la gola de vianants i veïns. Les branques envaeixen sovint finestres i balcons dels edificis. Tampoc no és infreqüent que les arrels alcen els paviments. Els arbres frondosos no permeten la visió del patrimoni històric i artístic. Els tècnics municipals, a l'hora d'elegir espècies, han de considerar la seua fermesa, la forma de creixement, la durabilitat, la capacitat d'adaptació a l'entorn urbà, la resistència a malalties i plagues, els tipus d'arrels i les propietats del sòl on es volen plantar. En realitat, el lloc més idoni per als arbres està als espais naturals (riberes fluvials, muntanyes, deveses, pinedes, suredes, palmars, boscos, selves...).

Si volem arbres a ciutat, allò més assenyat és plantar-los a jardins —ornamentals i botànics—, parcs o arborètums. Són espais artificials, però s'assemblen prou als naturals. En avingudes, carrers i places amb diversa mena de paviments (llombardes, asfalt, formigó, pedres, rajoles), l'arbrat pateix molt, tant més quan hi ha al subsòl infraestructures (aparcaments, túnels) amb què topen les arrels. Als països mediterranis, els paviments assoleixen unes temperatures molt altes —sobretot durant les èpoques més assolellades i caloroses de l'any— i estan lluny de ser els terrenys esponjosos i plens de tot allò que prefereixen quasi totes les espècies arbòries. Els rogles de terra que volten els arbres esdevenen escusats per a mascotes i, de vegades, per a gent gran i menuda. En les vies i les cruïlles amb enorme densitat de trànsit rodat, la contaminació atmosfèrica és molt negativa per a la vegetació. A causa de tots aquests factors, arbres i altres plantes pateixen sovint estrès i malalties. La ciutat no és gens amable amb l'arbrat. Per altra banda, el seu manteniment és massa costós. En la pràctica, molts ajuntaments se'n desentenen.

 

Episodis meteorològics com una gran nevada, una tempesta o un esclafit amb vents huracanats poden tombar nombrosos exemplars, especialment si no s'han esporgat com cal o estan malalts. Això també s'esdevé a la natura —és llei de vida—, però serveix per a regenerar terrenys i permet el sorgiment de nous plançons. ¡Els vegetals són éssers vius! A ciutat, la caiguda de branques gruixudes o de troncs i copes sencers pot provocar danys materials i personals. Tornem al principi: plantar arbres a la ciutat és problemàtic. Tanmateix, molta gent reivindica que places i carrers estiguen plens de vegetació i d'arbres que donen a muntó d'ombra en estiu. Ni l'enorme escassetat d'aigua que provoca el canvi climàtic dissuadeix d'aquesta aspiració. I els equips de govern municipals són criticats si no obren en conseqüència. El debat democràtic no es lliura, ja es veu, de tensions freqüents entre allò desitjable i allò desitjat (a Xàtiva sense anar massa lluny). Els espais pavimentats seguiran ornamentats amb arbres i parterres, però haurem de ser conscients dels pros i els contres que implica gaudir-ne i del cost de la seua conservació.

Paquet complet

Des de la darreria dels setanta del segle passat, es lliura una guerra cultural. Margaret Thatcher i Ronald Reagan inauguraren una era política caracteritzada pel final del fair play entre adversaris ideològics. El procés ha culminat amb el trumpisme, del qual ja existien precedents des dels anys noranta. Recordem la figura de l'italià Silvio Berlusconi. (A la pell de brau destacà altre personatge ben desinibit, Jesús Gil.) La guerra cultural ho ha polititzat tot. La dreta més extrema rebutja totalment la correcció política i el que denomina "cultura progre". Múltiples assumptes anteriorment despolititzats —el benefici d'una dieta sana o la utilitat de les vacunes— formen part avui del debat polític. Fins ara, hom podia ser de dretes i partidari alhora dels serveis públics, posem per cas. Però la transversalitat té cada cop la vida més difícil. Com la societat està molt dividida i polaritzada ideològicament, és habitual que les persones facen un paquet complet de temes ben diversos, el qual esdevé un senyal clar d'identitat política. Es veu nítidament en molts electors de l'extrema dreta: negacionistes de la violència de gènere, el canvi climàtic i la utilitat de les vacunes, en contra de l'avortament, la immigració, l'eutanàsia, els sindicats, l'ecologisme, el moviment LGBTI, la dieta sana, les mesures d'estalvi energètic, la descentralització política i les prestacions socials, i a favor de les corregudes de bous, la caça, la unitat de l'estat nació, la privatització dels serveis públics, el model educatiu autoritari, la baixada d'imposts... També consideren que els himnes i les banderes oficials són de la seua exclusiva propietat. Com les posicions són, en l'altre extrem de l'espectre polític, simètricament antagòniques, queda poquíssim espai per a la transversalitat. Davant d'aquest panorama, moltes persones voten en contra dels seus interessos objectius i a favor del paquet que millor es ven, amb independència que aquest estiga buit de mesures concretes o beneficioses. Fa fortuna una anarquia de dretes que reivindica la llibertat absoluta de fer cadascú allò que li vinga en gana, idea que resulta totalment falsa a l'hora de la veritat. En tot cas, aqueixa llibertat delirant només estaria a l'abast de qui se la pogués permetre. (Qui no arriba a final de mes mai no en tindrà.) Damunt, se senten unes afirmacions incomprensibles, com ara ¡Vivimos en una dictadura socialcomunista! En pocs dies, tindrem ocasió de comprovar com funciona la teoria del "paquet complet" a Itàlia.

Esclafit

Divendres passat, Xàtiva experimentà un episodi meteorològic denominat esclafit. El fenomen és impredecible i força destructiu. Es caracteritza per vents huracanats superiors als 80 km per hora, 112 a la nostra ciutat el passat dia 26. (Si és humit, s'acompanya de pluges torrencials.) Va provocar, per tant, múltiples destrosses. Va afectar sobretot l'arbrat de la ciutat. ¿L'Ajuntament podia haver pres alguna mesura preventiva? Com és lògic, les opinions són diverses. Algunes persones han posat l'equip de govern com un drap brut. Els retrets més destacables són dos: no es va decretar l'estat d'alerta taronja, amb la qual cosa ningú no estava previngut, i no s'havia fet allò que cal amb els plataners de l'Albereda. Quant al primer blasme, recordem que sí estava decretat per la Generalitat l'estat d'alerta taronja, i tots els mitjans de comunicació havien avisat dies abans del perill de gota freda amb fortes tempestes. En tot cas, un esclafit meteorològic és imprevisible; es forma en minuts, dura poc i no es pot preveure el punt geogràfic exacte en què s'esdevindrà el fenomen. Quant al segon retret, l'esclafit ha afectat tot l'arbrat de tota la ciutat (a l'Albereda, Baixada de l'Estació, Ausiàs March, avinguda del Ferrocarril, jardí Selgas-Marín, plaça de l'Almàssera, Castell...) i elements que no tenen res a veure amb la vegetació (les cobertes de l'aparcament d'un centre comercial, per exemple).

 

 Oms trencats a la plaça de l'Almàssera

Han patit les conseqüències de la tempesta nombrosos arbres distints dels plataners. L'esclafit també ha fet molt de mal a Bixquert: pins, garrofers i altres arbres tombats, desperfectes a béns mobles i immobles, camins tallats... En definitiva, algunes crítiques a l'autoritat són poc assenyades. Per altra banda, s'ha dit que caldria haver prohibit aparcar vehicles en tots els llocs potencialment perillosos. S'argumenta que ja es fiquen senyals i cintes quan va a celebrar-se algun esdeveniment, o quan s'estan fent treballs de poda. Sí, però un episodi com el del dia 26, les dimensions del qual eren difícils de preveure, hauria obligat a prohibir l'aparcament a gran part de Xàtiva. No sé on s'haurien d'haver ficat els cotxes que aparquen al carrer perquè llurs amos no disposen de pàrquing sota cobert. ¡A pilota passada, tothom s'atreveix a dir-hi la seua! En definitiva, tots els ciutadans són ben lliures de criticar les autoritats, però si els blasmes no tenen ni trellat ni forrellat... Convindria anar acostumant-se als efectes del canvi climàtic. Els episodis desastrosos seran cada vegada més freqüents i no sempre serà possible tirar-los la culpa de res als alcaldes de les poblacions afectades. Naturalment, això no lleva la necessitat de reflexió profunda sobre el tipus d'actuació que demanen els plataners de l'Albereda. Fins ara, mai no s'han produït estralls personals, però tants anys de temptar la sort...

Nord enllà, on diuen que la gent és neta

Setmanes enrere, recordava com els encanta de fer, a alguns veïns i veïnes, insòlites campanyes publicitàries sobre una aspecte poc falaguer de Xàtiva, el seu clima. Un amic meu diu que els valencians som uns cracks parlant malament de nosaltres mateixos. I no li manca raó. La Fira d'Agost ha proporcionat, efectivament, nous exemples de propaganda no gens aconsellable per a promoure un producte. No em referisc a la necessària crítica que ha de fer l'oposició. Pense més bé en imatges negatives trameses per canals públics i que poden ser rebudes onsevulla. Fan un pèssim retrat de la nostra ciutat. Hi ha gent a qui agrada adelitar-se en l'assumpte de la brutícia. És clar que qualsevol esdeveniment amb aglomeració de gent genera residus. Això passa ací, a Pamplona o a Sevilla. S'espera de les autoritats dues tasques: la primera, preventiva, consisteix a dissenyar campanyes de conscienciació i establir espais i elements (papereres, contenidors) on la gent puga dipositar selectivament les deixalles; la segona és vigilar que el servei de neteja actue ràpidament, després de celebrats els esdeveniments, puntuals o més dilatats en el temps.

Però s'ha de fer notar que els equips de govern solen estar supeditats a la diligència de l'empresa adjudicatària del servei o les brigades municipals, cosa que no lleva la responsabilitat política de les autoritats, naturalment. Jo trobe que les coses s'han fet acceptablement durant aquesta fira. Qüestió distinta és el nivell general de civisme, molt baix en múltiples poblacions del país. El problema, que ultrapassa parèntesis festers —al llarg dels quals es reben moltes visites de gent forastera—, no té remei fàcil i ràpid. Anys de tradició i d'inèrcies han creat en molts residents l'hàbit de llançar a terra papers, xiclets, puntes de cigarret, salivalls... Continuen veient-se a les vies públiques massa detritus orgànics de mascotes. No són infreqüents els residus de botellots. No desapareix el costum lleig d'abandonar fora dels contenidors tota mena d'andròmines (mobles vells, estris, aparells). També existeix la tradició dels abocadors il·legals als afores. No som tan polits com els suïssos, els luxemburguesos o els habitants d'altres contrades del centre i el nord d'Europa, caracteritzats per la seua urbanitat. Nosaltres tenim més en comú amb Nàpols que amb Oslo.

Em vénen al cap uns versos del poeta Salvador Espriu. «...i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!» La solució no ha de ser, com semblen opinar algunes persones, exclusivament policial. ¡Caldria una extensíssima nòmina d'agents! Tampoc no em convenç l'alternativa d'omplir de videocàmeres la totalitat dels centres urbans, a causa de la meua aprensió contra les estructures administratives policialitzades —perdó pel terme— i la societat vigilada en excés. És una aprensió que naix de les conviccions democràtiques. Ja n'hi ha prou amb instal·lar càmeres en punts rellevants, per a vigilar peces emblemàtiques del patrimoni històric i artístic o edificis públics. (Crec que també estan instal·lades en espais amb aglomeració de comerços.) La solució a la incivilitat tampoc no vindrà d'una legió d'espietes i acusetes de guàrdia permanent, disposats a destapar qualsevol anomalia de la puresa urbana (la destrossa d'elements del patrimoni, una porquícia, un grafit en un monument) i a culpar immediatament, de les accions vandàliques, les autoritats municipals.

No em sembla mal que hi haja gent de guàrdia; col·labora a detectar fets i situacions indesitjables. Però cal tenir sentit de la mesura, difícil quan s'acosten campanyes electorals. Per raons culturals, està mal vist delatar. Censurar en llocs públics pot suscitar males reaccions. La falta d'urbanitat i civisme transcendeix períodes municipals i colors polítics. Demana tasca educativa i policial, i paciència. Mentrestant, no s'haurien de divulgar per certs canals segons quines imatges; fan propaganda negativa d'allò que tots estimem. Hi ha maneres més directes —i més efectives, segons la meua experiència— de fer arribar als governs municipals les anomalies detectades. Si les autoritats no fan cas de les queixes i els avisos de veïns i col·lectius ciutadans, llavors ja estarien justificades les campanyes públiques de denúncia. Però trobe pansida i prou escatològica la mania de posar el focus, per a fer el balanç de la nostra Fira d'Agost, en la brutícia i els inodors portàtils, suficients o insuficients.

(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2022)

Lectura recomanable

Segons Ignacio Sánchez-Cuenca (El desorden político, democracias sin intermediación), els agents intermediadors de la democràcia representativa, partits i mitjans de comunicació, estan àmpliament qüestionats. I si el paper dels agents falla, les democràcies es degraden ràpidament. La crisi d'intermediació política és reflex d'una més global; en múltiples àmbits de la vida ja no necessitem mitjancers. No ens cal agència per a organitzar un viatge; a través d'Internet podem comprar bitllets, podem reservar hotels i visites. Les botigues físiques de llibres o discs són substituïdes a poc a poc per llocs de descàrrega digital. Tot (roba, menjar, electrodomèstics, mobiliari) es pot adquirir per Internet. Les pretensions ciutadanes són moltes, contradictòries i difícils de conciliar. Tradicionalment, els mitjans de comunicació s'encarregaven de detectar-les i seleccionar-les. Això no vol dir que exerciren el seu paper de manera absolutament equànime. Com va dir l'expresident d'Equador Rafael Correa, Desde que se inventó la imprenta, la libertad de prensa es la voluntad del dueño de la imprenta. Però el desprestigi dels mitjans ha augmentat molt.

 

Ja no serveixen per a informar puntualment d'allò que s'esdevé al món. Ara, la seua funció principal és analitzar els esdeveniments i aportar punts de vista. Les notícies, que circulen ràpidament per Internet, són accessibles des de qualsevol dispositiu electrònic (mòbil, ordinador, tauleta tàctil). També ha augmentat el descrèdit dels polítics, que semblen sovint impotents davant altre tipus de desordre, l'econòmic; empreses de diferents sectors (finances, telecomunicacions, energia, distribució) formen oligopolis que alteren el funcionament del mercat. La llei de l'oferta i la demanda no rutlla. Creixen les desigualtats socials. S'amplia la bretxa entre pobres i rics. En fi, proliferen el desordre (sanitari, econòmic, de les relacions internacionals) i la corrupció (dels polítics, dels empresaris). En resum: la situació actual és caòtica. Segons les enquestes, només un 8% dels ciutadans confia en els partits. En definitiva, patim una crisi de representació; molta gent desconfia dels seus representants. Segons Sánchez-Cuenca, el desordre polític en moltes democràcies liberals pot estar originat per la fallida de partits polítics i mitjans de comunicació.

Els partits clàssics entren en crisi en molts llocs. Les noves formacions polítiques fugen del mot "partit" com de la pesta: Unidas Podemos, Ciudadanos, La République en marche, Movimento 5 Stelle, Sumar... La guerra cultural i l'individualisme que propugna el sistema agreugen la crisi. Tradicionalment, els polítics solien encarregar-se només dels béns públics i la seua distribució, de les infraestructures, de la seguretat i l'ordre públics. En altres paraules, gestionaven l'estat del benestar (decidien qui pagava imposts, com es gastaven i qui se'n beneficiava). Ara, la guerra cultural ha expandit l'àmbit de la política, que ateny territoris nous, sobretot culturals (opcions sexuals, caça, bous, dieta, canvi climàtic...). Com hi ha més facilitat que mai per a elegir les opinions polítiques que volem rebre, tenim tendència a llegir només allò que reafirma les nostres creences. Augmenten la divisió dels ciutadans i llur polarització. La gent sembla viure en móns distints. Moltes persones donen el seu vot a hiperlideratges i a grups contraris a l'establishment. Se'n ressent tot l'espectre polític. En definitiva, els partits tradicionals, tant de dreta com d'esquerra, en són víctimes.

L'art a la fira

Ja s'ha acabat la fira d'agost xativina, però no les exposicions d'art que es poden contemplar a la Casa de Cultura. Enguany, al Premi Nacional de Pintura Juan Francés-Fira d’Agost de Xàtiva hi ha hagut participació de moltes obres informalistes. De fet, les pintures que han obtingut el premi i els accèssits s'enquadren en aquest moviment que continua tenint molta vigència. L'informalisme abraça totes les tendències abstractes i gestuals que es desenvoluparen a Europa i Amèrica des de la primeria del segle XX. En Europa, l'informalisme es dividí en diferents corrents, com ara l'abstracció lírica, el tatxisme, la pintura matèrica, l'abstracció geomètrica, l'art brut... Als EUA, el corrent més destacat fou l'expressionisme abstracte, amb figures molt conegudes com Jackson Pollock o Willem de Kooning. També es pot visitar la Mostra de Pintors i Escultors de Xàtiva, amb més presència d'obra figurativa. L'exposició compta amb algunes peces magnífiques d'autors locals molt coneguts. El visitant de la Casa de Cultura pot acabar —o començar, perquè l'exposició està a la planta baixa, sota la claraboia del pati central de l'edifici— mirant les obres seleccionades i guanyadores, en diferents apartats (color, blanc i negre, fira...), del 67 Saló Local de Fotografia.

 

Els lligams entre religió i violència

Sembla que Sòcrates va dir açò: «Només sé que no sé res.» Més endavant, Aristòtil diria que «el dubte és el principi de la saviesa». I per fi, Descartes posà el fonament a la racionalitat moderna amb el seu dubte metòdic. Ara bé, no s'han de confondre les dubitacions d'aquests filòsofs amb l'escepticisme. Sòcrates estava en contra dels sofistes, els quals titllava d'escèptics i relativistes morals. El dubte és el millor camí d'arribada a la veritat. L'objectiu de Sòcrates era adquirir el coneixement, equivalent a la virtut —pensava que només actuem mal per ignorància. Per la seua banda, l'objectiu de Descartes era trobar veritats absolutament certes, ço és, de què no es pogués dubtar, per a fonamentar així el coneixement. Sabedor dels greus problemes de Galileu amb la Inquisició, tardà molt a publicar El discurs del mètode, en què havia suprimit parts essencials de la seua física. Ni Sòcrates ni Descartes eren relativistes, però van establir la norma bàsica de funcionament de la societat democràtica: la convivència pacífica sols és possible si les nostres veritats són contínuament sotmeses al dubte, perquè les apreciacions humanes resulten sovint errònies.

Si ens fixem, l'Església blasma sovint el relativisme moral de la societat actual. Tal relativisme és en realitat el mecanisme de revisió constant de l'estat de les qüestions, ben útil per a servar la pau entre persones que pensen de maneres distintes. El pensament lliure impulsor del progrés sempre naix del dubte. Les religions —les tres grans religions del llibre, judaisme, cristianisme i islam— tenen un enorme problema: diuen que sols existeix una veritat, revelada. (Els clergues són els encarregats d'interpretar-la.) La religió no admet dubtes. Tard o d'hora, esdevé un corpus de dogmes que s'han de creure. El fervor dels qui creuen en veritats unívoques és molt perillós, perquè pot derivar en fanatisme. En coneixem les seqüeles. El seguidor de cada religió creu que la seua és l'autèntica. Els fidels de les altres romanen en l'error. Es pot arribar a l'extrem de justificar la guerra contra els infidels, per tal d'imposar el triomf del veritable regne de Déu. Durant tota la història, religió i violència han estan estretament lligades. La religió ha fet molt de mal. Caldria recordar unes paraules de Steven Pinker, professor de psicologia de la Universitat de Harvard.

«Qui creu que només acceptant la paraula o els plans de Déu se salvarà d’una eternitat a l’infern pot pensar que fa un favor a altres persones si les tortura perquè abracen la fe. Creu que els fa el major favor de la seua vida; millor unes poques hores de tortura ací que una tortura eterna a l’infern. Anar pertot arreu titllant la Bíblia, posem per cas, de mite o llegenda és com propagar una malaltia mortal. Allò més responsable des del punt de vista de la seguretat pública és silenciar el propagador del mal abans que puga infectar altres persones.» Nombrosos musulmans pensen igual. «Com va dir Voltaire, qui aconsegueix que cregues en l’absurd pot aconseguir també que faces veritables atrocitats. Hi ha creences que deriven de supersticions. Si eliminàrem la superstició, eliminaríem les arrels de la violència.» En 1989, l'aiatol·là Khomeini va promulgar una fàtua en què decretava la condemna a mort de l'escriptor Salman Rushdie. L'acusava de blasfèmia i apostasia pel contingut de la novel·la Els versos satànics. S'oferí una recompensa a qui executés la sentència. Fa pocs dies, després de tres dècades, aparegué un voluntari disposat a complir l'encomanda.

Moltes persones religioses s'esforcen a demostrar la tolerància de les religions i els seus textos fundacionals. Als països democràtics, la gent progressista sol ser partidària de respectar totes les creences. Ara bé, només el coneixement i la saviesa són dignes de respecte. La superstició, no. La màxima «Respecta les persones i combat pacífica però radicalment les seues creences, si són errònies» és perfectament democràtica. Però com més va, més es generalitza la penalització dels ultratges a la religió. Tanmateix, burlar-se de creences no hauria de ser delicte. Agnòstics i ateus hauríem de ser tan radicals en la defensa de tots els valors que sostenen la convivència lliure d'amenaces religioses com altres ho són defenent la fe. Si sembrem dubtes, si llevem legitimitat a les creences, si argumentem que no existeix infern o que potser no hi ha res després de la vida —no podem esperar altra cosa—, ja no estaria moralment justificat torturar algú per a obligar-lo a convertir-se, ni occir ningú per blasfem. La fal·libilitat és més humana que la veritat absoluta. Dubtar contribueix clarament a la convivència en pau i felicitat —aspiració liberal, no ho oblidem.

Adéu al gran dibuixant Sempé

Les eternes reflexions fireres

Quan arriba agost, la fira xativina és objecte de reflexions que no sé si interessen molta gent o només quatre gats. Les especulacions sobre el present i el futur de la festa solen descansar sobre el no-res, perquè rarament s'analitzen les qüestions prèvies. Primer s'ha d'aclarir que la fira no té origen festiu, sinó comercial. De fet, la tradició firera, actualitzada, està àmpliament implantada pertot. Amb el nom de fira o d'altres (saló, exposició) continuen celebrant-se de moltes classes: fires d'antiguitats, d'art (ARCO), turisme, aliments, ramaderes, del llibre, salons de l'automòbil, del tèxtil i la moda, setmanes de la indústria, congressos de telefonia mòbil (Mobile World Congress), trobades filatèliques i numismàtiques... Fins i tot, les grans ciutats solen tenir recintes dedicats a albergar aquests esdeveniments. «Reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis» és, segons el diccionari, una de les accepcions del mot "fira". Comercial era als seus orígens la fira de Xàtiva.

Idealment, la ciutat seu d'una fira rep beneficis indirectes; durant la seua celebració, nombroses persones (venedors, compradors, visitants) hauran d'utilitzar serveis hostalers, transport... (És possible que realitzen visites a museus o monuments.) Les grans fires creen molta ocupació temporal. Les instal·lacions firals permanents també creen llocs de treball estables. Però allò més interessant és que el país o la ciutat que celebre una fira obtinga un benefici directe: vendre béns o serveis que es generen al territori de l'amfitrió. Altrament, només prestarà l'escenari en què realitzen transaccions tercers. La ciutat amfitriona s'haurà de conformar sols amb els guanys indirectes i la imatge que proporcione l'esdeveniment. En qualsevol cas, la part no pot substituir el tot. Una institució firal no pot ser tota l'economia d'una ciutat gran. És justament el contrari; les ciutats amb enorme dinamisme econòmic solen comptar amb unes institucions firals potents. Quant a les localitats mitjanes o petites, avui és poc o gens factible participar a la xarxa de fires. Poquíssimes ho aconsegueixen. Al país, tenim un cas: la Fira de Tots Sants de Cocentaina.

L'ajuntament de la capital del Comtat és membre d'AFE (Associació de Fires Espanyoles). La Fira de Tots Sants és peculiar. Té caràcter híbrid. La de Xàtiva també es peculiar. Qualsevol espectador atent comprovarà que té poc a veure, avui, amb objectius comercials estàndards. Per tant, ¿només dóna beneficis indirectes? La pregunta duu a la reflexió següent. Amb el temps, les fires més antigues —les d'origen medieval, per exemple— s'han transformat en festes amb trets etnològics. Per tant, no tenen els mateixos objectius i destinataris que una fira d'abans. «Conjunt d’instal·lacions recreatives i atraccions muntades a les poblacions amb motiu de determinades festes» és altra accepció del diccionari per a "fira". La festa es fa sobretot per entretenir el veïnat de la població que l'organitza. (Això no lleva que atraga gents d'altres localitats i contrades.) Si entreté o diverteix, la festivitat compleix plenament amb la seua funció. Proporciona un guany directe als destinataris, gaudi. El súmmum serà que proporcione també un benefici econòmic.

Algunes festes han resistit el pas del temps gràcies a l'etnologia o la religió: les falles i els moros i cristians en nombroses poblacions, la Magdalena de Castelló, les fogueres d'Alacant, el Misteri d'Elx... La nostra fira aguanta pel seu caràcter híbrid, molt decantat cap a la festa. Les vendes fireres, realitzades majoritàriament per forasters, tenen escassa repercussió a l'economia local. Només l'hostaleria en trau profit clar. Successives corporacions van lluitar contra els canvis que afectaven la fira. Recordem les exposicions de maquinària agrícola. Però l'activitat agrària entrà en declivi a l'Horta de Xàtiva. Els animals de peüngla ja no treballen als bancals. El sector de la joguina ha experimentat una transformació radical. El gran creixement de la distribució ja no fa necessari comprar certs béns —eines, parament de cuina i de taula—, ni a la fira ni a la nostra ciutat. En fi, com manca d'un element etnològic o religiós determinant, la fira ha anat dotant-se de trets folklòrics (artesania, nit d'albades, dansades, tir i arrossegament) i d'una programació de cultura i espectacles que, de moment, li subministren combustible. Però no sabem fins a quan.

(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2022)

¿Qui mana en la dreta?

Des de la dècada passada, estem immersos en un procés de grans canvis polítics que ningú no sap quan acabarà. L'alta volatilitat electoral, la baixa participació en les urnes i la por al futur dibuixen un horitzó incert. ¿S'estabilitzarà el sistema democràtic? Els analistes remeten al llarg termini. En fi, la crisi política crea pertorbacions a tot l'espectre polític, però afecta especialment la dreta conservadora espanyola, arrossegada irremissiblement cap a unes posicions cada vegada més extremes. L´últim episodi es desenvolupa aquests dies. Alberto Núñez Feijóo havia arribat per a moderar el PP, però tota la moderació se n'ha anat a fer punyetes tan aviat com han estat promulgades les mesures del govern central per a estalviar energia. Fa pocs dies, Núñez Feijóo les havia reclamat, però ara ha reculat. Això planteja una incògnita: ¿en el seu partit, mana ell o Isabel Díaz Ayuso? Segons aquesta, les mesures del govern social comunista atempten contra la llibertat. Hom ha de ser lliure de posar l'aparell d'aire condicionat a la temperatura que li vinga en gana. La presidenta autonòmica diu que l'obligació d'apagar tots els llums dels aparadors de les botigues convertirà Madrid en una ciutat trista i fosca. Díaz Ayuso és l'exponent màxima de l'anarquia de dretes. Per a ella, els polítics d'esquerres no són adversaris, sinó "enemics" que cal aniquilar. Núñez Feijóo ha hagut de fer marxa enrere. ¿No mana en el PP? Alguns diuen que es tracta de pura estratègia; als seus militants i votants d'altres comunitats autònomes tant els fa, i li convé que la líder madrilenya estiga tranquil·la. Tota pedra fa paret i cal tenir content tothom per a guanyar les properes eleccions generals amb majoria suficient. Tant se val dir blanc avui com negre demà. Però jo no ho tinc tan clar. ¿Quina persona comanda veritablement el partit més gran de la dreta espanyola? Són preguntes molt difícils de respondre; la política actual s'ha desordenat, s'ha tornat imprevisible, caòtica i, en bona mesura, incomprensible.

 

 

Peridis en El País

Votar per principis i en contra dels interessos

La gent normal solia tenir principis, és a dir, valors que determinaven les seues regles de conducta. Classe social i valors estaven íntimament relacionats. A poc a poc, però, les oligarquies han anat imposant els seus principis, l'individualisme i el patriotisme, que formen, en realitat, una proposta axiològica totalment buida. Podem dir, per tant, que hi ha molta gent sense valors. Per a les oligarquies, assegurar la integritat i la preeminència del sacrosant estat nació és el valor suprem. America first!, crida Trump. ¡España, lo primero!, afirma Abascal. Aconseguir que la classe treballadora abrace els principis patriòtics és prioritari per a la classe dominant; amb la vaselina del fervor patriòtic, els sacrificis que sovint s'exigeixen a les classes baixes s'empassen millor. La guerra n'és un paradigma; els membres de la classe treballadora sempre esdevenen carn de canó als conflictes armats. Així i tot, els sacrificis bèl·lics acaben sovint en revoltes socials. Recordem les reaccions contra les guerres de Marroc, a Espanya, o Vietnam, als EUA. En realitat caldria dir Americans first! o ¡Los españoles, lo primero!, perquè la vida i el benestar de les persones sempre han de ser prioritats de l'acció política. Però el discurs de la dreta ha pres altres rumbs. L'oligarquia ha introduït en l'agenda política temes que s'aparten del que interessa de debò a la classe treballadora, la viabilitat de l'estat del benestar. S'apel·la als grans principis vacus i molts treballadors són incapaços de detectar que la dreta apàtrida (el capitalisme mai no ha tingut pàtria) camufla (amb proclames de llibertat sui generis i patriotisme abrandat) retalls socials i privatització de serveis públics. En definitiva, molts assalariats voten per principis aliens i en contra d'interessos propis.

Santiago Grisolía

S'ha mort Santiago Grisolía i, com sempre que es produeix el traspàs d'un personatge il·lustre, s'ha desfermat una enorme allau de panegírics. Sí, Grisolía era un gran científic, deixeble (a la Universitat de Nova York) de Severo Ochoa, el metge i bioquímic asturià guardonat amb el Premi Nobel de Medicina en 1959 pels seus estudis sobre la síntesi dels àcids nucleics (ADN i ARN). El currículum acadèmic de Grisolía també impressionava. Fou investigador i professor de bioquímica i biologia a les universitats nord-americanes de Kansas, Chicago i Wisconsin. De retorn a València, on havia nascut en 1923, tingué protagonisme en diferents institucions i organismes: Fundació Valenciana d'Estudis Avançats (creadora amb la Generalitat de la Fundació Premis Rei Jaume I); Comitè de Coordinació Científica de la Unesco per al Projecte Genoma Humà; Patronat del Centre de Recerca Príncep Felip; Acadèmia Europea de Ciències i Arts... En fi, cal destacar sobretot que era assessor del president de la Generalitat Valenciana en assumptes de Ciència i Tecnologia, i president, ininterrompudament des de 1996, del Consell Valencià de Cultura.

També enlluerna el nombre i la categoria dels premis i les distincions que va rebre: Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica; Medalla d'Or al Mèrit en la Recerca i l'Educació Universitària pel Ministeri de Ciència i Innovació; Premi Príncep d'Astúries de Recerca Científica i Tècnica; doctorats honoris causa per les universitats de Salamanca, Barcelona, València, Madrid, Lleó, País Basc, Siena, Florència, Kansas, Las Palmas de Gran Canària, Lisboa, Castella-La Manxa, Politècnica de València i Nacional d'Educació a Distància. Però —sovint, els grans personatges tenen algun però— Grisolía no tenia molta estima per la nostra llengua (cosa curiosa; ja s'ha dit que era president del Consell Valencià de Cultura). En 2008, signà el Manifiesto por la lengua común, proclama nacionalista radical espanyola que propugnava retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. L'havien promogut personatges com Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Albert Boadella, Arcadi Espada, Carmen Iglesias, Álvaro Pombo, Félix de Azúa, Fernando Savater, Montserrat Caballé, Luis Alberto de Cuenca, Carlos Castilla del Pino, Fernando Sosa Wagner...

Els diaris El Mundo i ABC, UPD, C's, PP i la mateixa Generalitat Valenciana donaren suport al text. Grisolía era responsable d’una institució de la Generalitat. Havia de saber que proposar la restricció dels drets arreplegats a l’Estatut i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-se alhora en la presidència del CVC eren coses incompatibles. Calia dimitir abans de firmar el manifest; certes posicions només es poden defensar des de fora del càrrec institucional. Segons els articles 3 i 4 de la llei del consell que presidia, Grisolía havia de «vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians». Tanmateix, el científic traspassat s'alineà amb els qui pensen que el valencià no ha de ser vehicle prioritari de l’ensenyament i la retolació pública, ni llengua d’ús a les administracions. I això no tingué conseqüències; el País Valencià era governat pel PP. Segons els signants del manifest, res no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la administración pública. Exigien que el català, el basc i el gallec no pogueren utilitzar-se oficialment si no anaven acompanyats de traducció.

Són coses que potser ningú no recordarà aquests dies. Tots els valencians li pagàvem el sou i el senyor president del CVC se'n fotia dels valencianoparlants, que també escotem els imposts. El PSOE i Compromís han permès que aquest home —magnífic científic, però persona afligida per aqueixa malaltia tan corrent que es diu autoodi— presidís fins ahir mateix la més alta institució consultiva valenciana en matèria cultural. La capella ardent s'instal·larà al Saló Daurat del Palau de la Generalitat. S'han decretat tres dies de dol oficial. Ximo Puig i la consellera d'Educació, Cultura i Esport pronunciaran sengles discursos enaltint la figura de l'ancià finat. Els mitjans de comunicació aniran plens de necrològiques, elogis fúnebres i esqueles. Jo desitge que la terra li siga lleu, però no puc estar-me d'incloure'l a la legió de gents il·lustres que, tot i haver destacat a camps diversos (ciència, tècnica, art), han flirtejat amb el supremacisme espanyol i han denigrat —no importa si molt o poc— la cultura dels valencians. I els retem honors d'herois. No acabem d'espolsar-nos la mentalitat de serfs, de criats, de gent subalterna obnubilada per l'oripell dels "senyors".