Lectura recomanable

Segons Ignacio Sánchez-Cuenca (El desorden político, democracias sin intermediación), els agents intermediadors de la democràcia representativa, partits i mitjans de comunicació, estan àmpliament qüestionats. I si el paper dels agents falla, les democràcies es degraden ràpidament. La crisi d'intermediació política és reflex d'una més global; en múltiples àmbits de la vida ja no necessitem mitjancers. No ens cal agència per a organitzar un viatge; a través d'Internet podem comprar bitllets, podem reservar hotels i visites. Les botigues físiques de llibres o discs són substituïdes a poc a poc per llocs de descàrrega digital. Tot (roba, menjar, electrodomèstics, mobiliari) es pot adquirir per Internet. Les pretensions ciutadanes són moltes, contradictòries i difícils de conciliar. Tradicionalment, els mitjans de comunicació s'encarregaven de detectar-les i seleccionar-les. Això no vol dir que exerciren el seu paper de manera absolutament equànime. Com va dir l'expresident d'Equador Rafael Correa, Desde que se inventó la imprenta, la libertad de prensa es la voluntad del dueño de la imprenta. Però el desprestigi dels mitjans ha augmentat molt.

 

Ja no serveixen per a informar puntualment d'allò que s'esdevé al món. Ara, la seua funció principal és analitzar els esdeveniments i aportar punts de vista. Les notícies, que circulen ràpidament per Internet, són accessibles des de qualsevol dispositiu electrònic (mòbil, ordinador, tauleta tàctil). També ha augmentat el descrèdit dels polítics, que semblen sovint impotents davant altre tipus de desordre, l'econòmic; empreses de diferents sectors (finances, telecomunicacions, energia, distribució) formen oligopolis que alteren el funcionament del mercat. La llei de l'oferta i la demanda no rutlla. Creixen les desigualtats socials. S'amplia la bretxa entre pobres i rics. En fi, proliferen el desordre (sanitari, econòmic, de les relacions internacionals) i la corrupció (dels polítics, dels empresaris). En resum: la situació actual és caòtica. Segons les enquestes, només un 8% dels ciutadans confia en els partits. En definitiva, patim una crisi de representació; molta gent desconfia dels seus representants. Segons Sánchez-Cuenca, el desordre polític en moltes democràcies liberals pot estar originat per la fallida de partits polítics i mitjans de comunicació.

Els partits clàssics entren en crisi en molts llocs. Les noves formacions polítiques fugen del mot "partit" com de la pesta: Unidas Podemos, Ciudadanos, La République en marche, Movimento 5 Stelle, Sumar... La guerra cultural i l'individualisme que propugna el sistema agreugen la crisi. Tradicionalment, els polítics solien encarregar-se només dels béns públics i la seua distribució, de les infraestructures, de la seguretat i l'ordre públics. En altres paraules, gestionaven l'estat del benestar (decidien qui pagava imposts, com es gastaven i qui se'n beneficiava). Ara, la guerra cultural ha expandit l'àmbit de la política, que ateny territoris nous, sobretot culturals (opcions sexuals, caça, bous, dieta, canvi climàtic...). Com hi ha més facilitat que mai per a elegir les opinions polítiques que volem rebre, tenim tendència a llegir només allò que reafirma les nostres creences. Augmenten la divisió dels ciutadans i llur polarització. La gent sembla viure en móns distints. Moltes persones donen el seu vot a hiperlideratges i a grups contraris a l'establishment. Se'n ressent tot l'espectre polític. En definitiva, els partits tradicionals, tant de dreta com d'esquerra, en són víctimes.