¿Educació comprensiva o selectiva?

L’educació mai no es asèptica, aliena a la confrontació ideològica. Efectivament, ni la mera instrucció —transmissió de continguts— ni l’educació pròpiament dita —transmissió de valors i pautes de comportament ètic— ni el currículum ocult són processos neutrals. Per això, cada govern pretén fer la seua reforma educativa. L’anterior ministre del ram, Ángel Gabilondo, oferí a l’oposició un gran acord; el PP, que ja olorava el seu triomf electoral, rebutjà el pacte —pensà que una majoria absoluta li permetria de fer la seua pròpia reforma sense comptar amb ningú. En fi, la victòria pepera intensificà el debat educatiu. Però més d’un es preguntarà, en sentir la fullaraca retòrica (relativa al fracàs escolar, l’autoritat del professorat, l’assignatura de religió), quines són realment les diferències entre el model vigent i el del PP. Per a respondre aquesta pregunta, ens hauríem de remetre als seus principis inspiradors: el sistema que instaurà el PSOE té caràcter “comprensiu”; el model del PP, “selectiu”. Com que aquesta paraula té mala premsa —sona a segregació, a injustícia— la dreta prefereix parlar de model d’excel·lència.

L’educació comprensiva és un model progressista, que aspira a ser inclusiu —a no excloure ningú. Intenta donar les mateixes oportunitats a tothom. Vol oferir els mateixos trajectes i una educació comuna a tot l’alumnat d’ensenyaments obligatoris. Naturalment, aquest model exigeix un finançament adequat, unes ràtios baixes, la formació idònia del professorat, un ensenyament personalitzat, ajudes als alumnes amb problemes d’aprenentatge, un sistema de matrícula just, personal de recolzament que atenga la diversitat... L’hàbitat natural de l’educació comprensiva és l’escola pública. L’opció dóna resultats magnífics en països com Finlàndia. Ara bé, si no es donen les condicions esmentades més amunt, el model acaba igualant tothom a la baixa —aquesta és la crítica més habitual que se’l sol fer. El model selectiu se situa, en canvi, a les antípodes. Parteix del determinisme social. Com que els alumnes tenen capacitats, aspiracions, necessitats i mèrits distints, cal establir trajectes diferents a l’últim tram dels ensenyaments obligatoris: un més exigent per a xiquets que vulguen continuar estudis acadèmics; altre més lax per a gent que busca una sortida professional ràpida. El model selectiu vindica l’autoritat del professorat i l’objectiu de l’excel·lència —que, per definició, només poden atènyer uns pocs.

Alguns professors prefereixen el model selectiu, la segregació de l'alumnat i la diferenciació de trajectes. Sempre és més fàcil donar classe en un grup del qual hagen desaparegut els alumnes endarrerits o indisciplinats. Però qui vindica això sembla oblidar que tots els docents no van a poder impartir classe als grups “bons”; els grups “dolents” també hauran de ser atesos. ¿Qui se’n farà càrrec? ¿L’últim que arribe? ¿Els interins? Els pares també prefereixen que els seus fills s’ajunten amb qui toca. El govern ja ha començat a traure’n profit propagandístic. Afirma que l’objectiu d’excel·lència potenciarà l’esforç, impulsarà cap amunt l’alumnat actualment desmotivat. Doncs bé, s’ha de tenir molta cura amb els controls selectius. Quan són molt baixos, els supera tothom; quan són molt elevats, desmotiven. L’alumnat ha de creure en les seues possibilitats de superació; si percep que el llistó està massa alt, llança la tovallola. En definitiva, el model selectiu també té problemes; pot crear una massa de fracassats i una elit de triomfadors. Conscients d’aquests efectes col·laterals, els redactors de l’exposició de motius de la LOMQUE parlen d’educació inclusiva, d’igualtat d’oportunitats, de passarel·les —perquè els alumnes puguen transitar d’uns trajectes a d’altres—, però no ens hem d’enganyar; les línies mestres del projecte van cap a un model selectiu, autoritari i excloent que difícilment millorarà els resultats educatius globals.

En els últims 30 anys, les dues lleis que han regulat l’educació (LOGSE i LOE, promulgades pel PSOE) han vindicat el seu caràcter comprensiu —bé que la LOE va introduir importants rectificacions. Els crítics diuen que aquestes lleis no han aconseguit frenar el fracàs i l’abandó prematur dels estudis. Aquesta crítica s’hauria de matisar molt. Les lleis orgàniques no són les culpables dels problemes. La principal causa de l’abandó escolar ha estat la facilitat amb què molts joves trobaven treball en la construcció i altres sectors connexos, durant la bombolla immobiliària. Quant al fracàs escolar, les lleis tampoc no en són les principals culpables. Les causes del fracàs caldria buscar-les més bé en el deficient desenvolupament reglamentari, el generalitzat desdeny pel coneixement de la societat espanyola i, sobretot, l’escassa formació del professorat. En realitat, el potencial de la LOE no s’ha arribat a desenvolupar. Tot i les crítiques virulentes, ningú no pot provar, per tant, la seua ineficàcia. Per a disminuir el fracàs i l’abandó, no cal una nova llei orgànica. Cal revisar, això sí, les condicions de la seua aplicació. ¿Per què s’entesta, doncs, el PP, a reformar la LOE en solitari? Perquè vol imposar un model selectiu. És clar, però, que aquest model no millorarà els nostres resultats als informes PISA. Aprofundirà, això sí, la desigualtat social i l’abisme entre pobres i rics.