Vladímir Vladímirovitx Putin

He d'aclarir que conec Rússia. Faig aquesta puntualització perquè molta gent en parla sense haver-hi posat mai un peu. Recorde que abans de marxar cap al país eslau, en 2016, vaig llegir el llibre A Moscú sin kaláshnikov, de Daniel Utrilla, que havia estat corresponsal d'El Mundo a la capital russa molts anys. La lectura em fou d'utilitat. Utrilla —ho he contat en altra ocasió— estableix una analogia amb la novel·la d'Italo Calvino El vescomte migpartit. El seu protagonista queda dividit en dues parts per un projectil d'artilleria disparat pels turcs. Utrilla diu que les canonades de Ieltsin contra la Casa Blanca de Moscou, en 1993, també partiren en dos els russos nascuts a la dècada dels cinquanta (l'esquerda no afecta els més majors ni els més joves), deixant-los amb el cor i el cap dividits entre la Rússia soviètica i el nou capitalisme salvatge. A la faula de Calvino, la meitat dreta es dedica a fer el mal mentre que l'esquerra conrea el bé. En Rússia era molt difícil traçar la línia divisòria entre bondats i maldats del comunisme i el capitalisme.

El cirurgià que va cosir les dues meitats de milions de russos es diu Vladímir Putin, exagent del KGB. Com a fils, féu servir el nacionalisme, la religió i la mà dura, tres elements que semblen agradar a la majoria dels votants russos; en les últimes eleccions presidencials, obtingué el 71% dels vots. Aquests dies es diuen d'ell tota mena de falòrnies: que està boig; que enyora l'antiga URSS... No està boig. En una entrevista a Fox News, Macron qualificava el president rus de persona forta i intel·ligent. Putin també és un home molt decidit i capaç d'aprofitar les debilitats dels adversaris. Des del punt de vista ideològic, el mandatari rus i el seu partit, Rússia Unida, són ultranacionalistes d'extrema dreta. (Per això suscitaven l'admiració d'Orbán, Le Pen, Salvini, Abascal, bé que els trumpistes europeus reneguen ara del líder rus.) Vladímir Putin no té cap problema a eliminar els opositors polítics i la premsa lliure, a reprimir les minories i tot allò que li faça nosa. No enyora el comunisme, sinó el gran imperi dels tsars. Ha afirmat més d'una vegada que la desaparició de l'antiga URSS fou el pitjor desastre del segle XX, més gran fins i tot que les guerres mundials.

¿Per què? ¿Per la caiguda del comunisme? ¡No! Per la pèrdua de múltiples territoris de l'imperi dels tsars, com ara les repúbliques bàltiques, Ucraïna, el Caucas o les diverses repúbliques asiàtiques (Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan). És a dir, Putin també és un imperialista. I considera que Ucraïna forma part de Rússia, perquè la Rus de Kíev fou la primera entitat política eslava de l'Europa oriental entre els segles IX i XIII. (Que la Federació Russa reivindique ara el domini d'Ucraïna vindria a ser com si Noruega exigís el de Dinamarca, o Mèxic el d'Espanya.) Són evidents els llaços històrics, culturals i religiosos entre Rússia i Ucraïna. Però l'ultranacionalisme fa somniar a molts russos un imperi format per tots els territoris en què visquen russòfons. (Un somieig semblant tingueren els nazis alemanys abans de la Segona Guerra Mundial.) Aquests malsons topen amb el dret dels pobles subjugats a ser nacions lliures. L'aspiració imperialista, el supremacisme, el sentiment d'humiliació per la pèrdua territorial, els càlculs geoestratègics i l'interès per les riqueses ucraïneses guien la política agressiva de Putin.

Ucraïna agredida brutalment

Quan es produeix un esdeveniment de tanta transcendència com la guerra d'Ucraïna, és habitual que tothom en sàpiga molt. Sense anar massa lluny, els canals generalistes de televisió van plens, aquests dies, de politòlegs i especialistes en temes militars que pontifiquen a tort i dret sobre l'assumpte de màxima actualitat. Jo l'aborde d'altra manera. Escric sobre ell per a tractar de formar-me una opinió mínimament coherent sobre allò que està passant a l'est d'Europa. Primer, caldrà començar per les prèvies. Segons el meu parer, només existeix una guerra justa, la de defensa contra l'atac immotivat d'una potència estrangera. Per tant, considere just que els ucraïnesos es defensen de l'atac rus. Putin ha ordenat una agressió contra Ucraïna, una agressió pura i dura que costarà nombrosos morts, ferits i exiliats, i molta destrucció. Aquest matí, jo participava en una tertúlia de la televisió comarcal. Elio Cabanes, militant del PP, hi ha dit unes coses si més no ben cridaneres: «Potser Putin té raons per a fer el que està fent. No sé fins a quin punt paga la pena que Ucraïna es defenga. Amb Trump, açò no va passar. Ací ho deixe.»

No hi ha hagut oportunitat de rebatre aquestes paraules, perquè la moderadora ha clos la tertúlia per a connectar amb València i oferir en directe la mascletà. I clar, m'he quedat amb ganes de preguntar al senyor Cabanes si estava en contra, per tant, d'enviar armes als ucraïnesos. Durant la Guerra Civil, països com França o Gran Bretanya van decidir exactament això: no enviar ajuda militar al govern de la II República. Però tornem a Ucraïna. Durant els últims dies, he llegit moltes anàlisis sobre el conflicte en curs. Hi ha qui parla de la potència militar de Rússia. Em cridà l'atenció un analista que negava aqueixa potència. Enumerava els fracassos dels soldats russos des de la Primera Guerra Mundial fins a la fugida d'Afganistan. No donava per bona ni la teoria que la segona Guerra Mundial l'havia guanyada la URSS. Sí, moriren vint-i-cinc milions de soviètics lluitant contra els nazis, però els soldats de la URSS arribaren a Berlín gràcies a l'obertura del front oest, després del desembarcament aliat de Normandia. Els fets actuals semblen donar la raó a l'analista; per a Putin i els seus generals, la invasió d'Ucraïna està sent un desastre.

Si pensaven en una guerra rellamp, el càlcul els ha sortit malament. No han estat capaços de doblegar tan ràpidament com s'imaginaven, només amb força militar convencional, l'aferrissada i heroica defensa ucraïnesa. Com que necessita imperiosament un as a la màniga, Putin podria sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar mitjans gens honorables, com en Txetxènia o Síria (armes químiques o bacteriològiques, bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, bombes brutes). Perquè la Federació Russa no té potència militar, però té potència nuclear, que és una cosa distinta. I açò em porta a altra afirmació que he sentit a la tertúlia: «Potser Putin té raons per a fer el que està fent.» Segons el dret internacional, ¡no! Ucraïna no havia atacat prèviament territori de la Federació Russa. Per altra banda, la Carta de Nacions Unides consagra amb caràcter general la prohibició de l'ús de la força per a dirimir diferències internacionals. Per tant, l'atac perpetrat per ordres de Putin no admet matisos. És una agressió amb totes les lletres. L'hem de condemnar i n'hem de demanar el cessament immediat.

Ni tebior ni mitges tintes

La corrupció dels polítics de dretes només sol influir en els seus electors quan assoleix aires novel·lescos o teatrals. Em referisc a episodis com el protagonitzat per l'anterior alcalde de Xàtiva, que entrà a la garjola després de ser detingut per la guàrdia civil. Ara mateix, assistim perplexos a un succés amb aires de tragèdia molt antiga. Una Clitemnestra (Díaz Ayuso) ha assassinat un Agamèmnon que li feia nosa (Pablo Casado). Incendiar el PP para esconder con el humo la corrupción, afirmava Ignacio Escolar. Casado contra las cuerdas, deia en aquestes pàgines el filòsof i pensador polític José Luis Villacañas. Mentre escric la columna, el PP està oferint tot un espectacle. En època de l'Imperi Romà, la guàrdia pretoriana li hauria tallat el cap al cèsar, i a la dona i els fills després. Encara sort que som a la Hispània del segle XXI. En fi, ¡és broma! Només s'ha vessat sang metafòricament. Però tornem a la corrupció. Quan morien set-centes persones al dia, durant el punt àlgid de la pandèmia de covid-19, Isabel Díaz Ayuso permetia que el seu germà cobrés una comissió de 280.000 euros per la compra de material sanitari.

L'afer havia esclatat setembre passat, quan arribaren a Génova rumors sobre la pasta que potser s'havia embutxacat Tomás Díaz Ayuso per un contracte a dit. La Comunitat de Madrid l'havia adjudicat a un empresari amic de Tomás. Està comprovat que la corrupció no sol passar factura política a la dreta. Ni màsters insòlits, ni malversació, ni res. (Al País Valencià, tenim exemples per a donar i vendre.) Tanmateix, ara es donava una circumstància especial, la guerra oberta entre Génova i Puerta del Sol. Com sempre, la realitat supera la ficció: l'oposició i la premsa alcen la llebre; intent de contractar detectius que Génova desmenteix; advertiment a la líder madrilenya per part d'un exministre amic; replega de dades en Puerta del Sol que no s'envien a Génova; el cap de gabinet de Díaz Ayuso sap que Casado i Egea han vist documents (extractes bancaris o dades fiscals de Tomás Díaz), però no tenen còpies; a més, no manegen dades bones; Puerta del Sol no els trau de l'error. ¡Una ratera! Finalment, pensant que té un presumpte cas de prevaricació, tràfec d'influències i malversació, Pablo Casado fa públiques les seues sospites.

Isabel es fa la víctima i diu que no sabia res fins que li havia preguntat al seu germà, que aquest només havia cobrat 55.850 euros —ja veus tu— i que tot és legal. Però es produeix l'hecatombe. ¡El PP, obert en canal! Pablo recula. ¡Tant se val! No ha caigut ella, l'han degollat a ell, per sospitar públicament d'una dirigent del partit —que els draps bruts es renten a casa. Milers de manifestants a favor de Díaz Ayuso. Ja dic, la corrupció no sol passar factura, almenys per ara. De fet, els peperos demanen que siga nou líder del partit el personatge que es va retratar en una embarcació amb el narcotraficant Marcial Dorado. ¿Que què? I les preguntes s'amunteguen. ¿Compensa a Núñez Feijóo abandonar el seu confortable matalàs gallec? ¿Acceptarà que la ultradreta entre al govern de Castella i Lleó? ¿Hi haurà sintonia amb Isabel? ¿Pujarà el PP en les enquestes? ¿Li farà un sorpasso Vox? ¿El govern de Sánchez tindrà davant un cap d'oposició? (Núñez Feijóo no seu al Congrés.) L'assenyalat disposa d'uns dies per a cavil·lar què li convé.

I nosaltres disposem de quinze mesos per a rumiar què pot passar a casa —a Xàtiva, a localitats de l'entorn i al País Valencià. Falta poc per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques. És possible que C's s'esfume. (A Xàtiva, ja s'ha trencat.) Els candorosos pensaven que era una formació "liberal", però les recents fites electorals han desvelat que els votants del partit taronja fugen en massa cap a Vox. Malgrat la popularitat de Yolanda Díaz, les hosts d'Unidas Podemos s'esfondren lànguidament. Des de les últimes eleccions locals, Compromís no té representació a l'Ajuntament de Xàtiva. Alguns amics opinen que la tragèdia grega del PP afavorirà l'esquerra. També he sentit dir a militants d'esquerres que guanyaran per la inconsistència dels adversaris. Trobe que aquesta actitud és perillosa. Confiar-se a la debilitat dels altres i no als mèrits propis pot acabar en desastre. Ho diu José Luis Villacañas: totes les rescloses de la dreta duen l'aigua al mateix destí, per a formar un front de batalla en què no càpiguen ni la tebior ni les mitges tintes.

(publicat a Levante-EMV, el 26/02/2022)

Ucraïna al cor

El doctor Lluís Simarro

El doctor Luis Simarro és una de les grans figures de la vida espanyola entre els segles XIX i XX. La seua infantesa va transcórrer a Xàtiva, d'on eren els seus pares. Fill de Ramón Simarro Oltra, nasqué a Roma en 1851 durant un dels viatges de son pare, a qui havien encarregat els retrats dels papes Calixt III i Alexandre VI. La mort del pintor, als 33 anys, de tuberculosi, no pogué ser superada per la seua esposa, que es va suïcidar quan Simarro tenia només tres anys. Féu estudis brillants a València amb ajuda de la família i de persones influents com Vicent Boix. Aviat, Luis es dedicà als estudis científics, interessant-se per l'evolucionisme de Darwin. Estudià Medicina i es doctorà en 1875. Positivista actiu, es proposà separar la psicologia de les seues adherències religioses, mitològiques o simplement supersticioses. Marxà a París en 1880, en s'estigué cinc anys, ampliant estudis amb Charcot i altres figures rellevants. Es comprometé amb una psiquiatria que buscava les causes de la malaltia mental en el sistema nerviós.

 

Va conèixer un jove Cajal i el va iniciar en les preparacions amb impregnacions argèntiques, ensenyant-li alhora el mètode Golgi. D'aquestes relacions naix l'escola histològica espanyola. En Recuerdo de mi vida, Cajal reconeix el seu deute intel·lectual amb Simarro i l'impuls positivista que donà a les seues investigacions. Però Simarro no es tenia per un històleg, sinó per un psicòleg clínic, i no sols fou el primer especialista competent en aquesta disciplina a Espanya, sinó que ocupà la seua primera càtedra al món. Impartí lliçons en la Institució Lliure d'Ensenyança, l'Ateneu de Madrid i l'escola de Criminologia i, posteriorment, a la Universitat de Madrid. L'obra docent, innovadora i divulgadora de Simarro fou sobresortint i decisiva. El tarannà idealista, generós i radical l'impulsà a interessar-se per moltes qüestions.

 

Participà en els moviments polítics i cívics en temps de la 1ª República, i sempre tingué un gran sentit dels seus deures com a ciutadà lliure i democràtic. Criticà enèrgicament la condemna i l'execució de Francesc Ferrer Guàrdia, acusat de promoure la Setmana Tràgica de Barcelona. Va defendre destacats polítics responsables de la vaga general de 1917. Fou un regeneracionista entusiasta i un maçó d'alt rang amb tal capacitat de convocatòria que, en defensa d'Unamuno, condemnat a 16 anys de presó per criticar el rei, aconseguí l'adhesió del bo i millor de la intel·lectualitat espanyola. Fou capaç, així mateix, de mobilitzar més de set-cents representants del pensament hispà en un manifest d'adhesió a la causa aliada en la Primera Guerra Mundial.

 

Promogué amb Unamuno, Marañón, Menéndez Pidal, Azaña i Pérez de Ayala la constitució de la Unió Democràtica Espanyola per a la Lliga de la Societat de Nacions. Rigorós, polifacètic i versàtil, publicà poc, perè exercí una influència considerable des de la seua càtedra i des del seu laboratori. També des de la biblioteca de sa casa, que fou lloc de reunió d'intel·lectuals, artistes i polítics. Tingué l'amistat i el reconeixement de figures com Juan Ramón Jimenez, Joaquín Sorolla o Vicente Blasco Ibañez, entre d'altres.

 

Morí el 19 de juny de 1921 en un context social de greus convulsions. Soterrat modestament en el cementiri civil de Madrid, el periòdic La Libertad publicà un obituari amb aquestes paraules: Don Luis Simarro tenía madera de santo y de sabio. Por eso vivió para el bien y la verdad. Murió como un justo. Laín Entralgo el va descriure com un incitador para que los españoles despierten y empiecen a hacer algo dentro de la ciencia.

Jardins amb prestància

Dijous s'anunciava en aquestes pàgines la remodelació de la Glorieta de José Espejo. La notícia fa pensar en la situació dels jardins de Xàtiva. Jo trobe que hi regna la decadència. A la nostra ciutat sembre hi ha hagut una enorme confusió entre parc, jardí, plaça enjardinada i passeig amb arbreda, que són coses distintes. Xàtiva no compta amb cap parc extens. Tenim, això sí, alguns parterres i zones verdes de dimensions petites o mitjanes: els jardins del Bes, del carrer Anita la Comare, de la Pau i de Selgas-Marín, la Glorieta de José Espejo, els parterres de la plaça de la Bassa, el jardí del Palasiet, el jardinets de l'avinguda de les Corts Valencianes... L'enumeració pot induir a creure que la ciutat compta amb un patrimoni verd fantàstic, però s'ha d'advertir que els elements enumerats palesen molta descurança —que també afecta l'Albereda. Cal reconèixer que la cura dels jardins demana molts recursos humans i despeses abundants. I podem suposar que l'assumpte de la jardineria no deu ocupar un lloc prioritari en les preocupacions de l'equip de govern municipal. Però una ciutat d'art com Xàtiva hauria de tenir jardins esplendorosos.

La creació dels jardins arquetípics enfonsa les seues arrels en un passat primigeni ple de mites i llegendes. Pilar de Insausti Machinandiarena, professora de jardineria i paisatge a l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, publicà fa uns anys un llibre deliciós, El paisage de los dioses, que explica els orígens dels jardins. A la Bíblia es descriu el jardí de l'Edèn com un verger solcat per quatre rius. Potser, el paradís bíblic estava inspirat en el Bosc Sagrat dels Cedres, que s'esmenta en l'epopeia de Guilgameix, semidéu sumeri. Per tant, en temps remots, el jardí ja estava envoltat d'elements formals i simbòlics que s'aniran repetint contínuament, des del Bosc dels Cedres fins al Pairidaeza persa, l'Alchenna corànica i el jardí de l'Edèn cristià. De pairidaeza prové el mot "paradís". La fesomia de tots els jardins sagrats està caracteritzada, des de fa uns 4700 anys, per l'ordre, l'equilibri, l'harmonia... Segons el Gènesi, la vida humana va sorgir al paradís terrenal, jardí concebut com un lloc artificial.

Aquesta imatge del paradís perdut es reflecteix a l'arquitectura paisatgística del renaixement i el barroc. I arriba als nostres dies. L'ànima del jardí és l'equilibri. Les figures geomètriques, els traçats cruciformes i reticulars, remeten a un paisatge artificial celeste oposat al caos. La visió idealitzada de la natura es plasma fins i tot en els jardins anglesos, romàntics. «La natura es fa paisatge quan l'home l'emmarca», digué Le Corbusier. Durant molts segles, només la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia gaudien dels jardins, perquè se'ls podien pagar. A Itàlia tenim molts exemples: Villa Medicea di Castello a Florència, Villa d'Este a Tivoli, Villa Pisani al Vèneto... Nobles, cardenals o comerciants rics n'eren els propietaris. Els jardins eren símbol de llur poder. És possible que Madinat al-Sateba tingués algun jardí paradís islàmic. Però Xàtiva esdevingué, amb la conquesta cristiana, ciutat de reialenc. Per tant, no tingué jardins remarcables en èpoques medieval i renaixentista. El primers aparegueren als segles XVIII, XIX i XX, gràcies sobretot a la magnanimitat de diferents benefactors: José Espejo, Attilio Bruschetti o María Marín Gisbert.

En realitat, l'únic jardí de Xàtiva mereixedor de tal nom és el del Palasiet. El de José Espejo ha experimentat múltiples amputacions i una degradació progressiva. Semblava que s'anava a posar remei a la situació. ¡Ens vam equivocar! La remodelació que es pensa fer a la Glorieta no té res a veure amb la jardineria o l'arquitectura paisatgística; es projecta un híbrid entre parc de jocs infantils, caminals pavimentats, arbres i bardisses sense cap plantejament geomètric que s'acoste a un traçat rectangular dividit en quarters. I recordem que tot romandrà damunt d'un aparcament subterrani. La ciutat continuarà mancant d'un element que li donaria prestància, d'una peça que evoque —ni que siga vagament— els jardins renaixentistes, o els barrocs d'André Le Nôtre. Qui s'hagués imaginat això quedarà decebut. Ni quatre rius que naixen del centre, ni art topiària amb bardisses de boix perfectament retallades, ni geometria regular, ni tapissos vegetals, ni flors de temporada, ni perfums, ni res de res. I tanmateix, Xàtiva hauria de tenir parcs i jardins autèntics.

(publicat a Levante-EMV, el 12/02/2022)

Record de la barbàrie

El collar de la coloma

Enguany celebrem el mil·lenari d'El collar de la coloma. Ibn Hazm de Còrdova escriví el llibre en 1022, durant el seu exili a Xàtiva. En realitat, l'obra està plena d'incògnites. No es conserva el text original. No sabem del cert quin era el seu títol. Tampoc no coneixem amb exactitud el nombre de pàgines. D'aquesta obra immortal només es conserva un únic manuscrit. El trobà un col·leccionista del segle XVII que viatjava per Turquia. El va comprar i el regalà a la biblioteca de la Universitat de Leiden, en Holanda, als Països Baixos. Però no és l'obra original, sinó una còpia. Açò planteja nous misteris; sembla que el copista es valgué d'una transcripció occidental. Atesa la diferència de grafemes entre l'escriptura de l'àrab i la de llengües de països occidentals, és possible que la transcripció utilitzada per a traduir l'obra de nou a l'àrab diferís de l'original. Per tant —si se'm permet l'analogia—, només disposem d'una fotocòpia d'una fotocòpia d'una fotocòpia. Damunt, el manuscrit no reprodueix íntegrament el text que havia escrit Ibn Hazm.

Es creu que l'original podia tenir tres-centes pàgines, però la còpia conservada només en té unes cent seixanta. El collar fou resumit a poc més de la meitat per una persona que potser no entenia molt bé el llibre copiat. No existeix, per tant, un text àrab fix i fiable. El manuscrit de Leiden passà desapercebut fins que l'arabista francès d'origen jueu Lévi-Provençal el redescobrí. La primera traducció al castellà, realitzada per Emilio García Gómez, data de 1952. Fou publicada amb pròleg de José Ortega y Gasset. García Gómez no traduí directament el manuscrit, sinó una transcripció. A més, no pogué defugir la censura franquista; es veié obligat a suavitzar passatges massa lúbrics. En anys posteriors s'han fet moltes edicions magnífiques en occident i el món àrab. S'han proposat noves lectures de l'obra d'Ibn Hazm. Gradualment, la filologia ha descobert noves interpretacions. Al capdavall, podem dir que no existeix un text definitiu d'El collar de la coloma. Tanmateix, encara celebrem aquesta obra literària d'un refinament exquisit, un tractat sobre l'amor i els amants escrit a Xàtiva quasi dos-cents anys abans del Cantar de mío Cid.

En 1994, quan feia mil anys del naixement del poeta cordovès, Antoni Martínez Revert publicà, traduïts lliurement al valencià, una selecció de poemes d'El collar i resums de les proses d'Ibn Hazm a partir de la versió de García Gómez publicada per Alianza Editorial en 1979. El volum de Martínez Revert també inclou apòcrifs (com ell mateix explica en la introducció). El subtítol del llibre, Tractat sobre l'amor i els amants tampoc no és segur. De fet, en 2009, altre arabista, Jaime Sánchez Ratia, proposà un distint: El collar de la tórtola y la sombra de la nube. Aquest estudiós, després d'una llarga recerca, publicà una edició bilingüe, en àrab i castellà, que recollia tot allò que fins aleshores s'havia investigat sobre l'obra. La de Sánchez Ratia és una traducció directa del manuscrit de Leiden. (Dissortadament, no hi ha l'equivalent en la nostra llengua.) En definitiva, les circumstàncies descrites mostren com és de difícil copsar el sentit del llibre d'Ibn Hazm en la seua plenitud. Això no obstant, encara suscita admiració mil anys després. És una obra contradictòria; tan aviat enalteix la celsitud de la castedat com exalça la unió dels cossos.

Consta de trenta capítols en què s'aborden diverses facetes de l'experiència amorosa: els senyals fets pels amants amb els ulls, la guarda d'un secret, l'espieta o delator, el millor amic, la traïció, l'essència de l'amor, la mort... Hi apareixen al·lusions velades a l'homosexualitat o a pràctiques semblants a l'ephebeia grega, i detalls sorprenents, com el del palet impregnat de saliva de l'amant. A les proses de cada capítol sovintegen anècdotes de la vida quotidiana en Al-Andalus. Però el llibre recull sobretot poesia —que ens arriba mutilada, com ja s'ha dit. El collar de la coloma és el producte d'una personalitat problemàtica —Ibn Hazm sempre anà contra corrent— i d'un temps convuls en què s'ensorrava el califat de Còrdova. Al llarg de 2022, Xàtiva celebrarà la creació d'una de les millors obres literàries de la civilització andalusina, un llibre hereu de la cultura clàssica —grega sobretot— engendrat en l'època en què Hispània i Al-Andalus eren la mateixa cosa, al marge de teories sobre musulmans invasors i visigots espanyols de soca-rel.

(publicat a Levante-EMV, el 29/01/2022)

José Chaix, matemàtic i astrònom xativí

L'Associació d'Amics de la Costera continua amb el seu cicle de conferències dedicat a metges i altres científics xativins. S'hi parlarà de José Chaix Isniel, nascut el 4 de febrer de 1765 a Xàtiva —dita llavors Colonia Nueva de San Felipe—, fill d'Esteban Chaix i Antonia Isniel. Des de molt jove, estigué interessat per les matemàtiques i l'astronomia, influït pel seu germà major, el poeta, científic i polític Esteban Chaix. José estudià a la Universitat de València. En 1796, obtingué el títol d'agrimensor per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Es traslladà a França i Gran Bretanya amb ajuda del govern espanyol per tal d'ampliar els estudis d'astronomia. Visità els observatoris britànics d'Oxford, Cambridge, Edimburg i Glasgow. A París, col·laborà amb altre científic en la redacció d'uns Elementos de cálculo diferencial e integral que quedaren sense publicar. En 1793 tornà a Madrid, on fou nomenat agregat del seu observatori astronòmic. En 1795, fou nomenat vicedirector de l'observatori madrileny i ensenyà astronomia física fins a 1804. Posteriorment, impartí docència d'astronomia pràctica. Quan Godoy, en 1796, creà la nova carrera d'enginyers cosmògrafs, Chaix ocupà el càrrec de vicedirector del cos —amb el rang de capità— i, després, el de director. També fou comissari de la Inspecció General de Camins i Canals i es féu càrrec d'una de les càtedres de l'Escola de Camins i Canals. En 1800 i 1801, realitzà nombroses observacions astronòmiques, des de la casa de Cristiano Herrgen al carrer del Turco, i publicà els resultats en Anales de Ciencias Naturales al llarg de 1801. Aquest mateix any veié la llum el primer volum de les seues Instituciones de Cálculo Diferencial e Integral. Durant la Guerra del Francès, ostentà el càrrec de comissari honorari de guerra. En 1807, publicà una Memoria sobre un nou mètode general per a transformar en sèrie les funcions trascendents. En aquesta obra, fa servir el binomi de Newton i utilitza només relacions i tècniques purament algebraiques. Els últims dies de la seua vida van transcórrer a València, on morí en 1809, als 44 anys.

Llibre sobre la Transició

 

Dimecres es presenta un llibre sobre la Transició editat per l'Associació d'Amics de la Costera amb el suport de la Institució Alfons el Magnànim. La Transició tingué a Xàtiva i la seua comarca actors autòctons i capítols ben interessants que les generacions joves solen ignorar, per escassesa d’estudis especialitzats i publicacions. En el volum que es presenta, algunes de les persones que protagonitzaren els episodis més reeixits de la nostra marxa cap a la democràcia narren les seues experiències o reflexionen sobre tot allò que s'esdevingué en diferents àmbits (polític, socioeconòmic, cultural, educatiu...). Es passa revista a diferents fites: els atemptats de l’extrema dreta, l’empresonament d’opositors al règim franquista, la sortida de la clandestinitat i la legalització de sindicats obrers i partits polítics, la constitució de l’Agrupament Democràtic de la Costera, el sorgiment del moviment veïnal i l’associacionisme cultural a la nostra comarca, la celebració dels Festivals de la Cançó, les activitats de renovació pedagògica, la programació de nombrosos actes culturals (exposicions, cicles de conferències), la visita a Xàtiva de Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic, la celebració de les primeres eleccions democràtiques... Es ret homenatge a dues figures reeixides, Eduard Serra i Manolo Casesnoves. El llibre compta amb abundant material gràfic (fotos, cartells, documents). En aquest sentit, cal destacar la magnífica documenta final, una crònica visual de la Transició a la Costera. En general, tots els protagonistes dels principals episodis esdevinguts a Xàtiva i la seua comarca durant els darrers setanta i els primers vuitanta del segle passat actuaren moguts per la vocació política i un veritable esperit de servei. Molts polítics, sindicalistes i activistes culturals de casa nostra van ser lluitadors per la democràcia. La lectura de La Transició a la Costera permetrà conèixer el seu testimoni i rememorar una època que forma part de la nostra història recent.

¿De quina democràcia parlem?

No hi ha imperialismes bons i dolents. Tots són igualment rebutjables. Malgrat la caiguda del mur de Berlín, l'imperialisme dels EUA no ha deixat d'expandir-se. Teòricament, l'OTAN —de la qual forma part l'Estat espanyol— hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN: Estònia, Letònia i Lituània. Antics membres del Pacte de Varsòvia seguiren el mateix camí: Albània, Bulgària, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Polònia i Romania. També han entrat en l'organització militar atlantista Croàcia, Eslovènia i Montenegro, fragments de l'antiga Iugoslàvia —que era líder dels països no-alineats—. Ara mateix, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia i l'antiga República Iugoslava de Macedònia també aspiren a ingressar en l'OTAN. Finalment, bona part de la població ucraïnesa no voldria ser menys; desitja formar part de la UE i l'OTAN, que ve a ser el mateix, perquè la Unió Europea no té una política de defensa autònoma.

Amb independència que la reacció dels qui foren súbdits de diverses dictadures comunistes siga comprensible (l'elecció de governs d'extrema dreta també forma part de la reacció), ningú no pot esperar que les autoritats russes es queden de braços plegats. Recordem la resposta dels EUA quan els soviètics van instal·lar bases de míssils a Cuba en 1962. Els nord-americans apel·len a la llibertat de qualsevol país per a elegir les seues aliances, però l'ingrés d'Ucraïna a l'OTAN i la instal·lació d'armes estratègiques en el seu territori, a un tir de pedra de Moscou, no és gens raonable. Dir açò implica que nombroses veus proclamaran automàticament la superioritat moral dels EUA i els seus seguidors, que sempre intervenen a favor de la pau, la llibertat i la democràcia. Antony Blinken, secretari d'estat nord-americà diu que Rússia ja no se'n va mai d'un país quan hi entra. ¡Ha! ¡El mort li diu al degollat! L'altra nit, vaig veure el documental Farenheit 11/9, de Michael Moore. El recomane a qui no l'haja vist. Està disponible fins al 30 de gener en RTVE Play. ¿Democràcia als EUA? En fi, el nombre de les seues intervencions militars a tots els racons del món és inabastable.

També recomane llegir la novel·la Llibertat, de Jonathan Franzen, que explica en clau literària la classe de negocis que van fer les empreses nord-americanes després d'envair Iraq. Putin no és un angelet, però ens remetrem al l'inici del primer paràgraf: no hi ha cap imperialisme bo. A l'est d'Europa s'hauria d'establir una franja territorial, que s'estendria de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears, ni res de res). La franja estaria formada per Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia (una Bielorússia democràtica també podria afegir-se), Ucraïna i Geòrgia. Està clar que l'Estat espanyol, membre irrellevant de l'OTAN —des d'època del "socialista" Felipe Gonzàlez i el seu OTAN d'entrada no—, manca d'autonomia suficient per a esquivar una decisió bèl·lica col·lectiva del Tractat de l'Atlàntic Nord, però el govern espanyol d'esquerres podria ser més discret i treballar a favor de la distensió i la pau. En comptes d'això, la ministra Margarita Robles (més de dretes que l'aixeta de l'aigua freda) es brinda públicament a enviar avions de combat a Bulgària i fragates a la Mar Negra.

Algun periodista ha recordat els acudits de Gila. Que jo sàpiga, el govern central no té mandat dels electors per a embarcar-se en aventures bèl·liques. Jo al·lucine quan escolte declaracions dels líders polítics europeus —Josep Borrell inclós. Podrien explicar millor la situació als ciutadans, perquè aquests tinguen una opinió informada. Caldria recordar les manifestacions multitudinàries contra la invasió d'Iraq. Europa hauria de contribuir de manera autònoma a la solució d'un problema que afecta directament el seu territori. No li convé de cap manera un enfrontament amb Rússia i els seus aliats asiàtics —Xina, Índia—; ensems, porten camí de convertir-se en bloc hegemònic, econòmic i militar, a escala mundial. Sí, s'ha de trobar una sortida al laberint de nacionalitats ucraïneses en conflicte, però sense desfermar una nova guerra freda que desemboque en malsons que semblaven esvaïts. Calen distensió i diàleg. I tots els problemes s'haurien de resoldre amb més democràcia, aquesta sí esvaïda als EUA i molts estats europeus; els polítics actuen d'esquena als ciutadans que, com es veu, no pinten res en assumptes d'enorme transcendència.

Presentació d'una nova publicació

Sant Antoni Abat i la bacona

Dilluns se celebra la festa de Sant Antoni Abat, però no hi haurà fogueres a la comarca. Joan Amades va escriure que la festa de Sant Antoni és una cristianització de les antigues consuàlies romanes, que se celebraven pel desembre en honor a Consus, a qui es demanava que preservés el bestiar de qualsevol mal. A Roma, el 8 de gener, també tenia lloc la festa de la coronació dels rucs davant l’altar de Júpiter. Un cop celebrats els sacrificis, forners i flequers coronaven llurs ases amb murtra i llorer, i organitzaven una cavalcada pels carrers de la gran urbs. L’Església posà aquestes celebracions paganes sota l’advocació de Sant Antoni Abat o del porquet. Sembla que aquest sant havia nascut vers l’any 251 a Egipte. Als 19 anys, va repartir els seus béns i marxà a viure tot sol en una cova, a Tebes. Més tard, es va retirar en un castell abandonat, situat a les muntanyes orientals d'Egipte, on va viure 20 anys. (Altres afirmen que es retirà al desert de Nítria, al sud d'Alexandria.) El 305, tornà a la vida comunitària i es voltà de molts deixebles. Es diu que feia miracles. Durant el regnat de l'emperador Maximià, estigué a punt de patir martiri.

Fundà molts ermitoris i es relacionà amb Sant Atanasi, bisbe d'Alexandria. L'anacoreta s'oposà als heretges arrians. Malgrat la dieta escassa i les feines, diuen que visqué 105 anys. Morí el 17 de gener de 356. Fou enterrat en secret. Es conserven set textos seus. Sant Atanasi, que escrigué la biografia de l'eremita, conta que el diable el temptà en el retir de Tebes amb diverses visions pecaminoses, però Sant Antoni s'hi va resistir. La proesa fou coneguda arreu i es van multiplicar els seus deixebles. El sant és representat a la porta d’una cova amb un llibre i una creu en forma de tau o T. Altres vegades duu un gaiato de què penja una campaneta. Sol estar acompanyat d'un porquet. Fins ací, la història més o menys constatable. Amades explica, però, una llegenda amb elements que semblen freudians. Potser, el sant visità terres catalanes. El governador de Barcelona tenia una filla greument malalta; els mals esperits li havien entrat al cos. La fama miraclera de Sant Antoni arribà fins a la ciutat. El governador, cansat de no trobar remei per a la seua filla, envià uns emissaris a visitar l’eremita i a demanar-li que fes alguna cosa per la jove.

Sant Antoni s'enfilà dalt d’un nuvolet i volà a Barcelona. Desembarcà en una platgeta i visità la filla del governador. La beneí i els dimonis fugiren del cos de la jove. En un tres i no res, restà guarida. Poc abans, només arribar el sant a la ciutat, se li havia presentat una bacona amb un garrí a la boca; el petit cadell no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el seu fill als peus del sant. El solitari de la Tebaida el va beneir. De sobte, el porquet restà guarit i, com si hagués anat dret sempre, es posà a córrer. La bacona, agraïda al sant, el va seguir sempre pertot arreu. Com que ell va morir primer que la bèstia, la llegenda diu que la bacona el va enterrar. De la qual cosa es desprèn que l'animalet de la iconografia és una porca i barcelonina, no un porc. ¡Ha! L'ermità té dedicades moltes esglésies i capelles al llarg del nostre país. La gent que ho entén encara aplica el nom de barqueta de Sant Antoni a uns nuvolets llargs i atrompetats que solen eixir cap a la posta; recorden el núvol que el sant féu servir de barca.

En alguns indrets és patró dels llauradors i amb aquest motiu es fa la benedicció del bestiar el dia de la seua festa. Els gremis de traginers el tingueren també com a patró i en celebraven la diada amb la cavalcada dels Tres Tombs. A les Illes Balears, al País Valencià i a la comarca del Matarranya, la festa se celebra amb fogueres. A la Costera, el sant és patró de Cerdà i Canals. En aquesta segona, les festivitats acaben el dia 18 per la nit, quan arriben els festers a l’església i, segons mana la tradició, li donen tres voltes. Moltes poblacions dels Ports de Morella celebren també la Santantonada, que guarda molts paral·lelismes amb les festes de Canals. Al Portell, posem per cas, els majorals, vestits de fosc i amb barrets, recorren la vila a cavall anunciant la festa. Es fan representacions al voltant d’una foguera o “barraca” de grans dimensions bastida al voltant d’un arbre central, el “maig”, revestit de brancatge verd. Enguany, per causa de la variant òmicron de la covid-19, les tradicions ancestrals tornen a estar en suspens forçat.

(publicat a Levante-EMV, el 15/01/2022)

Exposició d'Armengol

El passaport covid

La pandèmia de covid-19 ha afectat el discerniment de nombroses persones, fins i tot d'algunes no contagiades. Un tema molt propici per a esbojarrar-se és el del passaport covid. És obligatori el document per a entrar en locals relacionats amb l'oci i en establiments d'hostaleria que tinguen capacitat per a cinquanta o més persones. També s'ha de mostrar a l'entrada de residències i centres sanitaris. Els polítics i molts metges afirmen que és un incentiu per a la vacunació. Jo, en canvi, crec que és una mesura coercitiva. Vaja per davant que no tinc res en contra de les vacunes. De fet, ja he rebut tres dosis vacunals contra la covid-19. I m'he descarregat el meu passaport covid. Però l'obligatorietat de mostrar-lo en determinats espais és incompatible amb el concepte d'incentiu; incentivar significa premiar, no punir. Tanmateix, la norma vigent al País Valencià restringeix drets i llibertats, castiga les persones que no mostren el passaport, no les permet d'entrar en certs establiments i espais. Per això ha calgut validar judicialment la norma. En fi, des de l'inici de la pandèmia, les autoritats tracten els ciutadans com a menors d'edat.

Segons la Generalitat, l'objectiu del passaport és garantir la seguretat a l'interior dels locals en què hi ha molta interacció social i estimular la vacunació, tant de ressagats que no han completat la seua pauta com de persones que encara no s'han vacunat contra el coronavirus. ¿El passaport garanteix la seguretat? Una persona vacunada amb triple pauta pot contraure la variant òmicron i ser asimptomàtica (el vaccí alleuja o elimina símptomes, però no evita el contagi). Si entra en un saló de banquets, ensenyant el seu certificat, escamparà entre els altres comensals una variant del coronavirus altament transmissible. En realitat, la funció del passaport és obligar a vacunar-se aquell que encara no ho ha fet. Em sembla molt aconsellable que es vacune tothom, però no suporte que el polítics mentisquen. A més, llurs contínues contradiccions cansen. En començar el procés de vacunació, el ministre de Sanitat digué que un 70% de població diana vacunada proporcionaria immunitat de grup. Segons dades oficials, ja està vacunat el 90% de la població diana al conjunt de l'Estat. No cal coaccionar ningú. Ja es veu que el nombre d'antivacunes és mínim.

A més, no s'ha de presumir que hi ha a l'Estat tres milions de persones contràries als vaccins. Potser, un percentatge indeterminat dels tres milions no s'haurà vacunat per consell mèdic (a causa de trets fisiològics o afeccions que ho desaconsellen) o per altres motius raonables. I cal recordar una premissa bàsica: a l'Estat espanyol, les vacunes contra les malalties infeccioses mai no han sigut obligatòries, ni ha calgut que ho foren; la gran majoria dels ciutadans les valora positivament. Per tant, l'autoritat no té motius per a enganyar la població. ¿Dir la veritat fa por? Les vacunes disponibles contra la covid-19 ni són esterilitzants, ni eviten contagis, ni garanteixen immunitat de grup, però lleven molta gravetat a la malaltia, disminueixen ingressos hospitalaris i baixen la letalitat. Per això caldria que es vacunés el 100% de la població. Ara bé, en comptes de dir-ho clarament, s'opta pel subterfugi del passaport. Es demana fins i tot a qui no toca; un xiquet de sis anys no podrà visitar la seua iaia en una residència si manca de passaport, no exigible a menors de dotze anys. Total: la mentida podria tornar-se en contra i augmentar el nombre dels escèptics.