Al seu aire

Ja he dit en alguna ocasió que el grup municipal d'EUPV compta amb dues regidories merament ideològiques. La d'Igualtat n'és una. En principi, no hi hauria res a objectar. Ara bé, esperar que arribe l'equador del període municipal per a prendre decisions discutibles no sembla el súmmum de l'efectivitat. Dies enrere, la regidora Chapí anunciava que un edifici de titularitat pública, la Ferroviària, ocupat per diferents associacions cíviques i culturals, s'anava a convertir en Casa de la Dona. Vaja per davant que dotar els col·lectius de dones d'un espai on puguen desenvolupar llurs activitats és una mesura ben encertada. S'ha pres, però, unilateralment (els altres socis del tripartit no estaven d'acord amb l'emplaçament elegit). Han fallat, per tant, les formes. Tampoc no s'ha comptat prèviament amb el parer de les entitats que fins ara tenien cedits espais en la Ferroviària. La decisió de desallotjar-les era innecessària; l'Ajuntament disposa d'immobles buits al nucli històric de la ciutat. Se'n podria haver oferit algun a les organitzacions de dones.

En temps de l'anterior govern socialista, el municipi adquirí un casalot del carrer d'en Gai que ha romàs tancat més de vint anys. La Regidoria d'Igualtat tenia la possibilitat de rehabilitar-lo i convertir-lo en Casa de la Dona. En comptes d'això, ha optat per un edifici amb els usos ja consolidats. Entre les entitats culturals que hauran d'abandonar la Ferroviària es troba AFSA (Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados). Aquesta societat fotogràfica és una de les més veteranes del país; en 2014 es complí el seixanta aniversari de la seua fundació. Aparegué just quan la fotografia esdevenia un art popular. Noms ben coneguts del panorama fotogràfic local (Antoni Marzal, Eduard Francés, Vicent Marchirant, Xavier Soro, Vicent Garrido, Rafa Calabuig, Xavier Company, José María Gómez, Josep Vicent Mascarell, Eugenio Vila, Vicent Bataller...) figuren al llistat de socis. Les obres d'uns quants triomfen en certàmens nacionals. L'agrupació continua activa; una generació de fotògrafs i fotògrafes joves l'ha revitalitzada.

AFSA ha prestat serveis culturals innegables a la nostra ciutat. Des de la dècada dels cinquanta, organitza anualment els salons fotogràfics local i nacional —en les edicions del segon solen participar fotògrafs de renom. Des de 2014, organitza també un saló internacional. Realitza cursos i activitats fotogràfiques. Col·labora amb Ajuntament i entitats ciutadanes. Les fotos premiades en tots els salons estan dipositades a l’Arxiu Municipal. Es podria crear, per tant, un museu que exhibiria una col·lecció magnífica. En definitiva, el suport municipal a l'agrupació fotogràfica està plenament justificat. Des dels seus orígens, AFSA havia deambulat per diferents seus socials, però s'havia estabilitzat fa temps a la Ferroviària, on disposava d'estudi fotogràfic amb telons i flashos, laboratori per a revelar negatius de diferent format i ampliar positius, i tecnologia digital (ordinador, escàner, impressora, projector). La seu de la societat fotogràfica també comptava amb biblioteca, que guarda fons propis i donacions de diversos socis, arxiu i una abundant dotació material. Tot açò s'haurà de traure de l'edifici de plaça Espanyoleto.

Els afiliats no entenen —no entenem; jo també tinc carnet d'AFSA— per què cal despullar Sant Joan per a vestir Sant Pere. Tampoc no s'entenen certes formes autoritàries que recorden l'època d'Alfonso Rus. Els radioaficionats, posem per cas, han hagut de desocupar el seu cubicle en un termini de deu dies. Se'ls havia avisat que la brigada municipal procediria a buidar el local si seguien ocupant-lo un cop transcorregut el termini fixat. Encara recorde com Rus també ordenà al personal de la brigada que buidés, sense avís previ, els dalts que ocupava Amics de la Costera a la Casa Artigues. Els despatxats de la Ferroviària han disposat almenys d'un termini per a fer les maletes. La regidora d'Igualtat afirma que AFSA sortirà guanyant amb el canvi. ¿Guanyant? Si tan magnífic i funcional és el nou espai que es pensa cedir a l'agrupació fotogràfica i les altres associacions, ¿com és que els col·lectius de dones no estan ja instal·lats en ell? En qualsevol cas, això de prendre mesures unilaterals i anunciar desallotjaments sense haver trobat abans una nova ubicació per als desallotjats torna a mostrar que algun membre del tripartit va al seu aire.

(publicat a Levante-EMV, el 13/05/2017)

Pintura i ceràmica

Alerta

El passat dia 15, en la meua columna per a Levante-EMV, reflexionava sobre els efectes que provoca la gradual secularització del país. Avui, aprofundiré en la crisi de vocacions sacerdotals. Com més va, més buits estan els seminaris. La crisi afecta també tots els ordes religiosos (monàstics, mendicants, de canonges i clergues regulars), les congregacions religioses clericals i laicals, tant masculines com femenines, i molts intituts seculars. Hem vist com eren tancats sengles monestirs de clarisses a Xàtiva (el Reial Monestir de l'Assumpció, fundat per Saurina d'Entença, esposa de l'almirall Roger de Llúria) i València (el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, de què fou abadessa l'escriptora Isabel de Villena). En moltes contrades de la península —Galícia, Castella, Extremadura, Andalusia—, nombrosos convents femenins sobreviuen per la presència —no sempre voluntària— de monges hispanoamericanes, africanes i asiàtiques. (L'any passat es va conéixer el cas de tres monges originàries de l'Índia que romanien recloses contra la seua voluntat, amenaçades i coaccionades, al convent de clausura de les Mercedàries, a Santiago.)

Però tornem al clergat secular. Els seminaris diocesans haurien d'estar plens, per a poder fornir noves remeses de rectors joves a les parròquies ateses per sacerdots vells a punt de jubilar-se. No és el cas. Hi ha una gran davallada de vocacions amb una derivació inesperada: ara mateix, els principals proveïdors de vocacions sacerdotals són els moviments catòlics més ultramuntans, organitzacions com Camí Neocatecumenal i instituts seculars com l'Opus Dei. No és que el seu nombre siga estratosfèric, però els catòlics integristes estan molt ben organitzats. En canvi, els progressistes, disgregats i sense relleu generacional, decauen al panorama eclesial. A poc a poc, van perdent poder i influència —malgrat l’empenta social de l'actual papa Francesc. El món catòlic conservador i tradicionalista compta amb moltes plataformes actives i influents. Les seues organitzacions, acostumades a nedar entre dues aigües, han aconseguit d'infiltrar-se en les instàncies polítiques durant els governs del PP. En resum: el poder d'influència del catolicisme ultramuntà no rau en el nombre dels seus fidels, sinó en la seua xarxa de grups i organitzacions.

L'integrisme catòlic té una gran presència al món parroquial. A Xàtiva, sense anar massa lluny, els kikos ja controlarien algunes parròquies en què es fa un apostolat tradicional i una predicació molt conservadora. S'hi blasma el món modern i la legislació sobre avortament, matrimoni homosexual i drets de les minories LGBT que impulsen els partits d'esquerra. Els grups integristes són especialment actius en la captació del jovent. Compten amb el suport de la jerarquia eclesiàtica, perquè li asseguren un mínim de clientela i l'assistència massiva a certes cites —recordem les manifestacions contra l'avortament o les trobades mundials de famílies cristianes. Açò no tindria cap importància si no fos per un detall important: els centres educatius concertats propietat de diòcesis, congregacions religioses o instituts seculars catòlics també han caigut, gradualment, en mans de l'integrisme. Fa poc, els periòdics es feien ressò d'una carta pastoral dirigida pel cardenal Antonio Cañizares als col·legis catòlics. Reivindicava l'evangelització per damunt la pura ensenyança. Als kikos, que ja ho tenien clar, no els calia la directriu de l'arquebisbe de València.

Además de ofrecer máxima calidad de enseñanza y máximo rigor, hemos de buscar ante todo que nuestra tarea sea eminentemente evangelizadora, deia monsenyor. Aquesta consigna també s'aplica en les universitats catòliques, moltes de les quals estan controlades per l'integrisme. El corol·lari de tot plegat és la política de selecció de personal docent als centres concertats catòlics. Podem concloure, per tant, que els integristes catòlics són pocs però molt efectius. La seua capacitat de mobilització s'ha tornat a palesar en la recent manifestació convocada a València contra la supressió de concerts. Davant la indiferència dels pares —recordem les estadístiques—, que elegeixen centres concertats catòlics per motius que tenen poc a veure amb l'ensenyança de la religió, els moviments ultramuntans van fent la viu-viu. Sort que no aconseguiran plenament llurs objectius; jo, tot i haver estudiat de menut al col·legi dels pares claretians, sóc un esperit absolutament volterià. Ara bé, els defensors del laïcisme hauríem d'estar alerta.

L'orgia de Siena

El jove Roderic de Borja tingué una petita fricció amb el papa Pius II a conseqüència d'uns fets esdevinguts a Siena. En 1460, mentre Enea Silvio Piccolomini, Pius II, era a les termes de Petriolo, prop de Siena, prenent una cura d'aigues per a la seua gota, els Bichi van celebrar una gran festa de natalici en el seu palau sienés. Hi van assitir diversos porprats, entre ells Roderic. Quan ja hi eren dins dels jardins palatins els amfitrions, els cardenals amb els seus majordoms i totes les dames invitades (algunes, joves bellíssimes), hom tancà les portes, deixant fora els homes, marits i promesos. La bacanal durà tota la nit. En clarejar, els vapors alcohòlics i la luxúria espurnejaven en els ulls de tots els participants. La irritació dels casats consentits i mossards enganyats prengué un caire amenaçador. Roderic no havia rebut encara l'orde del presbiterat, però la presència del vice-canceller de l'Església en aquella orgia alçà un enorme enrenou i obligà el papa a reprendre'l molt severament. Un coetani afirmà: «Si tots els xiquets que hauran de nàixer d'ací nou mesos porten els vestits dels pares, aniran tots amb robes de clergue o cardenal.»

El final del túnel

La foscor no s'acabava. Pensaven que mai no tornarien a veure la llum.
Aquell viatge es feia etern. Però aparegué claror al final del túnel.

Trens que passen de llarg

De vegades, hi ha coses que no s'acaben d'entendre. El procediment seguit per a elegir la capital cultural valenciana n'és un. A finals de gener, la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport anunciava les condicions per a obtenir al guardó de 2017. ¡Incomprensible! Si es pensava elegir la capital cultural d'enguany, els terminis s'haurien d'haver obert abans, en 2016. Només així, els ajuntaments haurien tingut temps per a redactar projectes solvents i amb possibilitats d'optar al nomenament. Potser per l'extemporaneïtat de l'anunci de conselleria, pocs municipis s'hi van mostrar interessats. Llavors, des de la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport es va trucar a diversos ajuntaments —al de Xàtiva, posem per cas—, per a pregar-los que presentaren llurs candidatures abans del dia 5 d'abril. La Regidoria de Cultura de Xàtiva, a més córrer i amb ajut extern, redactà un projecte que també incloïa la programació cultural ordinària del present curs. El projecte s'aprovà per unanimitat al plenari municipal del 25 de març. (Llíria i Sagunt ja havien presentat les seues candidatures.) Ignore quines eren les nostres possibilitats reals.

En qualsevol cas, Xàtiva aspirava a ser capital cultural valenciana 2017. ¡Estranya capitalitat! Si l'hagués aconseguit, només l'hauria pogut exercir durant vuit mesos. Però encara hi ha més aspectes incomprensibles en aquest assumpte. El consistori de Gandia, que també havia aprovat el seu projecte, el presentà en conselleria el 7 d'abril. Ara bé, ¿no havíem quedat que el període per a presentar candidatures finia el dia 5? ¿Presentà els papers, la capital de la Safor, fora de termini? Allò ben cert és que el nomenament de capital cultural 2018 ha recaigut en Gandia. ¿2018? Que algú m'ho explique. Els consistoris i les entitats cíviques de les altres poblacions candidates creien que s'anava a elegir la capital cultural de 2017, és a dir, la d'enguany. Tot açò transporta de la sorpresa a l'enuig; la conselleria havia dit que «l'elecció s'anava a fer mitjançant un procediment obert, transparent i de lliure concurrència entre els municipis que manifestaren la seua voluntat de participar.» En fi, jo no veig cap transparència. I fa l'efecte que les trucadetes telefòniques perseguien aconseguir l'aparença d'una "concurrència" que no existia.

Atès el tripijoc sospitós en què ha derivat l'elecció de capital cultural, els municipis desestimats haurien d'impugnar el procés al·legant presumptes irregularitats i falta de transparència. S'ha de tenir present que el guardó porta aparellats beneficis per a la població distingida. Obtenir el nomenament hauria donat un gran impuls a l'activitat cultural de la nostra ciutat; la conselleria es compromet a programar en la població elegida esdeveniments (un congrés, un simposi o unes jornades), exposicions, espectacles teatrals i altres activitats que complementen la programació cultural local. També adquireix el compromís de traslladar a l'Agència Valenciana de Turisme el projecte i les dades de la població, perquè siguen incorporats als paquets turístics. Gràcies a la capitalitat cultural, la promoció turística de Xàtiva podria haver donat un salt qualitatiu, hauria millorat molt la seua projecció cap a l'exterior. La ciutat compta amb infraestructures culturals i un patrimoni històric i artístic que aporta gran potencial turístic, però els espais s'han d'omplir de contingut —són paraules del regidor Jordi Estellés. La capitalitat hagués estat molt profitosa.

En contexts d'innovació i alta productivitat, l'activitat cultural aporta un plus a l'economia local i crea treball estable i de qualitat (bé que els ajuntaments han d'invertir en cultura un percentatge significatiu dels seus pressupostos). Segons les informacions que hem anat coneixent, Gandia ha obtingut la distinció per la seua història, el seu passat borgià i els seus monuments. Serà perquè Xàtiva no té història, ni passat borgià, ni monuments. Fins on jo sé, Alfons de Borja fou batejat a Xàtiva i Roderic de Borja nasqué a la plaça xativina d'Aldomar. «No passa res; ja optarem a la capitalitat cultural de 2019», pensaran vostès. Estaria bé que Xàtiva l'obtingués l'any en què es commemorarà el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja. Però veig poc probable que ens concedisquen el guardó en 2019. Coneixent de quin peu es dol la política valenciana, apostaria que les pròximes poblacions elegides pertanyeran a les comarques castellonenques i alacantines. ¡Perquè no hi haja greuges comparatius entre "províncies"! En el millor dels casos, Xàtiva haurà d'esperar fins a 2021. D’un temps ençà, la nostra ciutat veu com passen de llarg molts trens.

(publicat a Levante-EMV, el 29/04/2017)

Abril de 2017

L'aigua en èpoques romana i islàmica

La remor de l'aigua, que es percep pertot, és un dels elements més característics de Xàtiva, denominada aviat “ciutat de les mil fonts” (així ho confirmen diferents testimonis). Bé que puga semblar hiperbòlica, aquesta denominació podria ajustar-se prou a la realitat. Ventura Pascual afirma, en la seua obra El turista en Játiva, que la ciutat arribà a tenir 750 fonts. Aquesta abundància hídrica s'explica per l'enorme cabal que proveeixen, des d'antic, diferents brolladors. L'aigua ha estat un element articulador de primer ordre per a la societat xativina. En temps passats, l'abundància d'aigua, ben administrada i ben repartida, constituí una fita al voltant de la qual es desenvolupà la vida ciutadana. Carrers i places plenes de bullícia van créixer a l'entorn de les fonts. L'eco d'aquella bullícia ressona encara; moltes persones, autòctones i foranes, continuen utilitzant les fonts públiques, la dels vint-i-cinc dolls per exemple, per a omplir els seus receptacles. L'origen del subministrament hídric a les fonts de Xàtiva és antiquíssim.

Des de temps immemorials, les característiques orogràfiques de la nostra ciutat i les possibilitats de supervivència i desenvolupament que permet l'abundància d'aigua han atret múltiples pobles i cultures. La Saetabis Augusta romana, posem per cas, es dotà d'un dels primers sistemes de captació d'aigua. Es tractava d'un conjunt de mines o caves ("alcavons") que extreia aigua de les capes freàtiques existents a l'interior de la Serra del Castell i la conduïa fins als llocs de subministrament. L'assumpte ha estat estudiat pel cronista local, Agustí Ventura, que publicà un article, “L’aljub de Montsant en el solar de la Xàtiva Romana”, en l'obra Homenaje a Domingo Fletcher, volumen II, publicat per la Diputació Provincial de València en 1989. Més tard, en època islàmica, aquest sistema de distribució i control de l'aigua (que encara es conserva i, en part, s'utilitza) progressà ràpidament, gràcies a l'evolució dels enginys hidràulics. En realitat, els musulmans adoptaren i milloraren, a tot arreu, els sistemes hidràulics inventats pels romans.

S'especula amb la possibilitat que puguen trobar-se, sota l'antiga Aljama —actual Montsant— o la Torre del Sol, diversos pous i una mina (qanāt) d'època islàmica. Es tracta d'un nou argument per a oposar-se al museu que Inelcom projecta construir entre la Penya Roja i les muralles de llevant. Això només ho podria verificar una excavació arqueològica. La probabilitat que aquests enginys hídrics estigueren situats fora dels murs, quan la ciutat encara no havia ultrapassat el Bellveret, és molt baixa. Durant un atac, l'existència d'una mina amb sortida a l'exterior podia ser utilitzada, en cas de setge, per les hosts atacants. Qüestió distinta és la séquia de la Vila, estudiada per M. González. Aquest autor afirma que el primer subministrament d'aigua per a consum humà de la nova Madinat al-Sateba situada al nord del Bellveret provingué de la séquia de la Vila. En qualsevol cas, si es trobaren restes fins ara desconegudes dels sistemes hidràulics romans o islàmics, haurien d'estar garantides la seua conservació i la seua protecció.

Quan el mal ve d'Almansa...

Transparència

El projecte de museu d'Inelcom està generant molta informació i molta rumorologia. Sovint, des de l'entorn de l'equip de govern municipal arriben afirmacions difícils de casar. «A Quilis se li han oferit altres alternatives, perquè no construïsca el museu a la Serra del Castell», diuen uns. «Hi ha hagut contactes informals, però cap negociació; l'empresari no ha anat a l'Ajuntament a presentar cap projecte», diuen altres. En realitat aquestes dues versions són complementàries; sembla clar que, durant diversos contactes informals amb Inelcom, l'alcalde ha rebutjat les idees variables de l'empresa —que ha anat introduint modificacions en la seua proposta inicial. Ara bé, una visita formal a l'Ajuntament, una presentació del projecte pel conducte administratiu i la sol·licitud de la llicència corresponent no han existit. Gent del PSPV, posem per cas, assegura que Quilis no ha posat un peu en la Casa de la Ciutat per a parlar de l'assumpte amb l'alcalde. En canvi, sembla que ha visitat diverses autoritats autonòmiques per a vendre-les la seua idea. Ningú no s'ha d'estranyar que l'empresa faça feina de lobby. Mentre no hi haja intent de comprar voluntats, aquestes gestions, prou habituals en casos semblants, no són il·lícites, però alcen tota classe de sospites quan acaben transcendint a l'opinió pública. Els polítics locals es queixen de l'estratègia d'Inelcom i afirmen que no es deixaran influir per ningú. De fet, l'alcalde ho deixava clar, setmanes enrere, en una entrevista. Per altra banda les pretensions de l'empresa afecten un BIC que gaudeix de la màxima protecció. Qualsevol actuació exigiria una modificació de les normes generals i urbanístiques en vigor que hauria de comptar amb el vistiplau de la Direcció General de Patrimoni. És poc probable que aquesta resolgués seguint els dictats de presidència o d'alguna conselleria. Finalment, s'oblida que el de Xàtiva és un govern local tripartit. Si EUPV, posem per cas, no dóna suport als plans d'Inelcom, totes les gestions discretes que hagués fet la mercantil haurien resultat vanes. Em resulta impensable que el PSOE s'aliés amb PP i C's per a votar a favor de la ubicació proposada per l'empresa; això rebentaria l'actual govern local. (A més, una part de la militància socialista rebutja tocar la Serra del Castell.) En fi, les autoritats xativines han manifestat els seu interès perquè la Col·lecció Inelcom es quede a Xàtiva. Jo crec que mereixen un marge de confiança, però caldrà exigir màxima transparència quan finalment s'inicien les negociacions formals amb la mercantil.

Espai viu

Secularització

S'acaba la Setmana Santa, el període més sagrat per a tots els cristians convençuts. Els escèptics també tenen motius per a desitjar l'arribada d'un d'aquells tres dies que llueixen més que el sol; per a molta gent, Dijous Sant és l'inici d'uns jorns de descans laboral. En fi, aquesta distinció entre escèptics i convençuts no és ociosa; bé que el cristianisme sociològic encara impregna molts costums del nostre país, el nombre d'ateus, agnòstics i, sobretot, indiferents no deixa de créixer constantment. Les dades són inapel·lables; al conjunt de l'Estat, sols el 22% de les bodes se celebra davant d’un altar. En algunes comunitats autònomes —a Catalunya, posem per cas—, el percentatge encara és més baix. Al País Valencià, els matrimonis civils també superen els oficiats per un capellà. A poc a poc, l'Església Catòlica perd rellevància en la societat. Segons el CIS, a la pell de brau hi ha un 73,9% de creients (catòlics i d'altres religions). Si es pregunta als catòlics quines són les seues pràctiques religioses —més enllà de ritus socials com el bateig, la comunió, el matrimoni o el funeral—, només el 12% diu que va a missa diumenges i festius.

El 64,7% dels catòlics no hi acut quasi mai. Si sumem les persones que hi van almenys una vegada a la setmana, i descomptem els fidels d'altres religions, resultaria que només el 10% del total dels ciutadans de l'Estat compleix allò que mana la Santa Mare Església. Per analogia, podríem dir que molts xativins i xativines són una cosa estranya: catòlics no practicants. (És com si jo digués que sóc saltador de perxa no practicant, perquè mai no he botat per damunt de cap llistó.) Però encara hi ha dades més preocupants per a l'Església Catòlica. La secularització de la societat té com a conseqüència una enorme crisi de vocacions sacerdotals. En moltes diòcesis, l’envelliment accelerat del clergat i la manca de relleu obliguen a l'agrupació de parròquies sota un sol rector. La jerarquia també es veu obligada a confiar l'administració d'alguns sagraments a homes i dones laics. Fins i tot atorga l'orde diaconal a homes casats, a fi de suplir la mancança de sacerdots. Atesa la gran concurrència de públic —fidels i espectadors— a les processons de la Setmana Santa xativina, ningú no diria que la pràctica religiosa estiga sota mínims.

A la processó de la "Burreta", un detall palesava l'escassesa de canonges. Els dos rectors que acompanyaven l'abat de la Col·legiata eren africans —feien funcions de diaca i sotsdiaca, bé que aquest segon orde està suprimit des del pontificat de Pau VI. En realitat, les processons han esdevingut una manifestació etnològica, folklòrica. En moltes poblacions castellanes i andaluses —Valladolid, San Vicente de la Sonsierra, Múrcia, Sevilla, Màlaga—, la Setmana Santa és un aiguabarreig d'elements devocionals, socials, etnològics i teatrals amb gran seguiment popular i múltiples derivacions (seus per a guardar els passos, tabernes propietat de cada confraria obertes tot l'any, reunions, assajos, juntes directives, cartells anunciadors, enorme afluència de visitants durant les celebracions...). Algunes d'aquestes derivacions són molt presents a la Setmana Santa xativina. Per això, els trasllats i les desfilades de les confraries més populars, les "Cortesies" i la processó general de Divendres Sant esdevenen unes manifestacions tan multitudinàries.

És possible que l'Església perda rellevància social, però el catolicisme encara forma part de l'ambient, impregna l'aire social que respirem. El suport brindat pels organismes oficials a una confessió en decadència —segons les xifres adés esmentades— i l'ocupació excessiva dels espais públics són objecte de crítica. ¿Són raonables, aquestes crítiques? Des del punt de vista etnològic, la Setmana Santa és un esdeveniment equiparable a les falles, que també s'emparen de l'espai públic durant molts dies de l'any amb tota mena d'actes: revetlles, cercaviles, ral·lis, despertades... (Lògicament, la màxima ocupació arriba amb la plantada dels monuments fallers.) S'hauria d'arribar a un punt d'equilibri. Això sí, jo trobe criticable que les autoritats presidisquen actes religiosos. Si els membres d'un govern local d'esquerres van darrere les imatges, ¡bona nit i tapa't! Hi ha coses (la presència institucional d'autoritats i cossos militars o policials i la interpretació de la marxa reial en processons) que repugnen en un país laic, plural i democràtic.

(publicat a Levante-EMV, el 15/04/2017)

¿Només impacte ambiental?

Entre els problemes que podria crear la construcció del museu d'Inelcom junt a les muralles de llevant no està sols l'impacte ambiental. Hi ha altres aspectes pràctics que preocupen a la gent interessada en l'assumpte. Un n'és el següent: ¿com s'introduiria la maquinària pesant necessària per a fer obres en la part posterior del carrer Sant Pasqual i l'hort de Sant Onofre? Jo no ho tinc gens clar. ¿Podrien passar, camions i excavadores, pel carrer Sant Pasqual? No. ¿Potser entrarien travessant l'hort de Granero? Per altra banda, el procés de desenvolupament del projecte també planteja altres incògnites. ¿Quines garanties de continuïtat ofereix? (Seria catastròfic que, un cop iniciades les obres, el projecte quedés paralitzat per alguna circumstància sobrevinguda.) ¿Demanarien, les administracions públiques, alguna caució —una fiança, posem per cas— en previsió d'aquesta possibilitat? La península està plena de projectes megalòmans que romanen a mitjan construir després d'haver-s'hi invertit molts diners o d'haver-se alterat l'entorn. Finalment, Inelcom i l'equip de govern de l'Ajuntament haurien d'explicar, si seuen a negociar —sembla que encara no ho han fet de manera formal—, quines fórmules barallen per a dotar de personalitat jurídica el museu, un cop aquest estigués enllestit al lloc que s'elegís. ¿Se cediria la seua titularitat a una fundació sense ànim de lucre, participada per la Generalitat, l'Ajuntament i el promotor privat, o seria de l'exclusiva propietat d'Inelcom? (Pense que aquesta segona opció s'hauria de descartar.) En fi, són moltes qüestions, tècniques i jurídiques, sobre les quals encara no hi ha informació. També convindria saber si la col·lecció d'art es pensa cedir al museu de forma permanent o per períodes de temps prorrogables. És difícil, per tant, formar-se una opinió sòlida i definitiva sobre un oferiment que, en principi, sembla altruista i molt interessant per a la ciutat. Quan es tinguen totes les dades a la mà, tothom podrà adoptar una posició fonamentada. Mentrestant, l'Ajuntament hauria de tenir marge per a la negociació. Seria lamentable que certes reaccions maximalistes malmeteren qualsevol possibilitat d'acord amb els propietaris d'Inelcom.

Gegants

Corria entre monuments que havien esculpit gegants i un oceà encrespat.
Trepitjava platges d'arenes i pedres negres batudes per les galernes.

Elecció d'emplaçament

L'aspecte més polèmic del museu que l'empresa Inelcom projecta construir a Xàtiva és la seua proposta d'emplaçar-lo a la Serra del Castell. He intentat entendre els mòbils que han portat els propietaris de la mercantil a elegir aqueixa ubicació. Per a copsar millor quines en són les motivacions, seria interessant analitzar les iniciatives museístiques dutes a cap en altres indrets, a Màlaga, posem per cas. La ciutat andalusa té, a hores d'ara, una densitat museística envejable. Compta, entre d'altres, amb el Museo de Málaga —semblant a l'antic Almodí de Xàtiva, amb pinacoteca i secció d'arqueologia—, el Museo Picasso, el Museo Carmen Thyssen, el Centro Pompidou Málaga i la Colección del Museo Ruso (San Petersburgo / Málaga), sengles delegacions del Centre Nacional d'Art i Cultura Georges Pompidou de París i l'Ermitage de Sant Petersburg. Centrant-nos en tres (el Pompidou, el Picasso i el Carmen Thyssen), constatem una primera diferència amb el Projecte d'Inelcom: els conjunts immobiliaris que alberguen els tres museus de Màlaga eren o són propietat de les administracions públiques local i autonòmica.

Les obres que s'hi exposen són cedides. El Picasso i el Thyssen estan regits per les respectives fundacions i compten amb diversos patrocinadors. Tita Cervera ha cedit les seua col·lecció fins a l'any 2025, però la cessió pot prorrogar-se. El Beaubourg cedeix les 70 obres exposades en la ciutat andalusa per períodes de 5 anys prorrogables. La col·lecció del Picasso és permanent. Les inversions que es van fer per a construir o rehabilitar els recintes museístics també anaren a càrrec de les administracions públiques. (A Xàtiva, en canvi, Inelcom ho posaria tot, edificis i col·lecció, si el museu es construís sota les muralles de llevant.) Tant al Palau de Buenavista, seu del Picasso, com al Palau de Villalón, seu del Carmen Thyssen, conviuen l'arquitectura antiga i la moderna (en els dos casos han calgut edificacions annexes). Als dos llocs s'han fet excavacions arqueològiques. S'hi han trobat restes fenícies i romanes —les fenícies del Museu Picasso són visitables. Potser açò dóna moltes pistes sobre l'interès de Vicent Quilis per unir art contemporani i arqueologia. Pel que sé, aqueixa idea ronda pel seu cap des del primer moment.

Per això, s'ha dedicat a comprar les parcel·les dels volts de Montsant. Les desafeccions de terreny públic no diuen res en favor seu; estan pendents de possible reversió o, almenys, d'explicacions per part de l'autoritat competent. En descàrrec de l'empresari s'ha de dir que, amb aquestes adquisicions, preparava el terreny per al museu d'art contemporani. Possiblement és fa sentir la influència de l'arquitecte Arturo Sanz. La planta xativina d’Inelcom (projecte de Sanz i Carmel Gradolí) és un estimable edifici modern que obtingué el Premi del COACV a la millor obra del bienni 1994-95. Com vaig dir en altre text, el currículum del tàndem Gradolí-Sanz impressiona. És responsable de les restauracions de l’Alt Forn nº 2 de Sagunt i una torre medieval a Moixent, o d’un estudi per a la reintegració de les torres i muralles islàmiques del Barri del Carme, a València. (Gradolí encapçala l'equip que dissenya l'estratègia global per al barri del Cabanyal.) S'haurien d'estudiar altres alternatives —el monestir de Santa Clara, posem per cas—, però la presència de Sanz és garantia que les coses es farien bé si s'optés per la Serra del Castell.

I açò em porta de nou a Màlaga. El contenidor del Centre Pompidou és el Cubo, un immoble dissenyat pels arquitectes de la Gerència Municipal d'Urbanisme i soterrat al subsòl. La planta superior està coronada per una gran claraboia de forma cúbica, feta d'acer i vidres tintats, que dóna nom al conjunt. Sense la presència d'aquesta llanterna, l'existència del museu passaria totalment desapercebuda. Evidentment, l'entorn del Centre Pompidou de Màlaga no té res a veure amb el del Castell de Xàtiva. Però el Cubo demostra que la proposta d'Inelcom és viable. En fi, discutir si la construcció d'un conjunt museístic als peus de la Penya Roja tindria impacte sobre el patrimoni arqueològic i natural del paratge (sobre la seua flora i la seua fauna) no té massa sentit. Caldria analitzar, més bé, si l'impacte seria mínim i assumible. Com que no coneixem les especificacions tècniques del projecte, debatre l'assumpte en aquests moments és molt difícil. Al final, quan es tinga més informació a l'abast, els xativins hauran de dir la seua. Mentrestant, no estaria mal que l'Ajuntament oferís alternatives a l'empresari.

(publicat a Levante-EMV, el 01/04/2017)