Secularització

S'acaba la Setmana Santa, el període més sagrat per a tots els cristians convençuts. Els escèptics també tenen motius per a desitjar l'arribada d'un d'aquells tres dies que llueixen més que el sol; per a molta gent, Dijous Sant és l'inici d'uns jorns de descans laboral. En fi, aquesta distinció entre escèptics i convençuts no és ociosa; bé que el cristianisme sociològic encara impregna molts costums del nostre país, el nombre d'ateus, agnòstics i, sobretot, indiferents no deixa de créixer constantment. Les dades són inapel·lables; al conjunt de l'Estat, sols el 22% de les bodes se celebra davant d’un altar. En algunes comunitats autònomes —a Catalunya, posem per cas—, el percentatge encara és més baix. Al País Valencià, els matrimonis civils també superen els oficiats per un capellà. A poc a poc, l'Església Catòlica perd rellevància en la societat. Segons el CIS, a la pell de brau hi ha un 73,9% de creients (catòlics i d'altres religions). Si es pregunta als catòlics quines són les seues pràctiques religioses —més enllà de ritus socials com el bateig, la comunió, el matrimoni o el funeral—, només el 12% diu que va a missa diumenges i festius.

El 64,7% dels catòlics no hi acut quasi mai. Si sumem les persones que hi van almenys una vegada a la setmana, i descomptem els fidels d'altres religions, resultaria que només el 10% del total dels ciutadans de l'Estat compleix allò que mana la Santa Mare Església. Per analogia, podríem dir que molts xativins i xativines són una cosa estranya: catòlics no practicants. (És com si jo digués que sóc saltador de perxa no practicant, perquè mai no he botat per damunt de cap llistó.) Però encara hi ha dades més preocupants per a l'Església Catòlica. La secularització de la societat té com a conseqüència una enorme crisi de vocacions sacerdotals. En moltes diòcesis, l’envelliment accelerat del clergat i la manca de relleu obliguen a l'agrupació de parròquies sota un sol rector. La jerarquia també es veu obligada a confiar l'administració d'alguns sagraments a homes i dones laics. Fins i tot atorga l'orde diaconal a homes casats, a fi de suplir la mancança de sacerdots. Atesa la gran concurrència de públic —fidels i espectadors— a les processons de la Setmana Santa xativina, ningú no diria que la pràctica religiosa estiga sota mínims.

A la processó de la "Burreta", un detall palesava l'escassesa de canonges. Els dos rectors que acompanyaven l'abat de la Col·legiata eren africans —feien funcions de diaca i sotsdiaca, bé que aquest segon orde està suprimit des del pontificat de Pau VI. En realitat, les processons han esdevingut una manifestació etnològica, folklòrica. En moltes poblacions castellanes i andaluses —Valladolid, San Vicente de la Sonsierra, Múrcia, Sevilla, Màlaga—, la Setmana Santa és un aiguabarreig d'elements devocionals, socials, etnològics i teatrals amb gran seguiment popular i múltiples derivacions (seus per a guardar els passos, tabernes propietat de cada confraria obertes tot l'any, reunions, assajos, juntes directives, cartells anunciadors, enorme afluència de visitants durant les celebracions...). Algunes d'aquestes derivacions són molt presents a la Setmana Santa xativina. Per això, els trasllats i les desfilades de les confraries més populars, les "Cortesies" i la processó general de Divendres Sant esdevenen unes manifestacions tan multitudinàries.

És possible que l'Església perda rellevància social, però el catolicisme encara forma part de l'ambient, impregna l'aire social que respirem. El suport brindat pels organismes oficials a una confessió en decadència —segons les xifres adés esmentades— i l'ocupació excessiva dels espais públics són objecte de crítica. ¿Són raonables, aquestes crítiques? Des del punt de vista etnològic, la Setmana Santa és un esdeveniment equiparable a les falles, que també s'emparen de l'espai públic durant molts dies de l'any amb tota mena d'actes: revetlles, cercaviles, ral·lis, despertades... (Lògicament, la màxima ocupació arriba amb la plantada dels monuments fallers.) S'hauria d'arribar a un punt d'equilibri. Això sí, jo trobe criticable que les autoritats presidisquen actes religiosos. Si els membres d'un govern local d'esquerres van darrere les imatges, ¡bona nit i tapa't! Hi ha coses (la presència institucional d'autoritats i cossos militars o policials i la interpretació de la marxa reial en processons) que repugnen en un país laic, plural i democràtic.

(publicat a Levante-EMV, el 15/04/2017)