Artur Heras en la memòria

El passat dia 10, ens deixà el grandíssim i admirat artista xativí Artur Heras. Bé que no fou una mort sobtada —els seus amics ja sabíem que patia una malaltia greu—, ¡impossible defugir la consternació! Lògicament s'ha escrit molt sobre la biografia artística d'Artur i sobre el sentit de la seua obra. Es corre, doncs, el risc de repetir-se. Jo mateix he escrit anteriorment molts textos en què, de manera directa o indirecta, he glossat la figura de l'amic traspassat. En març de 2025, va aparèixer en aquestes planes l'última columna que vaig dedicar a Artur amb motiu de la seua exposició "HALT! Imatges que pensen". Preferisc, per tant, evocar moments més personals, que són nombrosos. La meua coneixença de l'artista es produí a la fi dels setanta, però els contactes serien freqüents a partir de 1981. Aquell any, el grup nacionalista municipal de l'Ajuntament va editar una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en què va col·laborar Artur. El seu gravat recordava les palmeres dels cartells de la Mostra de Cinema del Mediterrani dissenyats per ell.

En 1984, persones del mateix grup ens vam embarcar en un projecte nou; editàrem Homenatge Picasso, estoig amb vint gravats i vint-i-un poemes. Artur també hi participà. En aquesta ocasió, el seu gravat estava inspirat en el Monument a la Tercera Internacional, escultura de Vladimir Tatlin. Les nombroses consultes propiciaren una bona amistat. Artur em regalà una col·lecció de proves d'artista que documentava com havien anat evolucionant les planxes. Encara conserve aquell regal. Per aquella època, un amic comú, Toni Martínez, impulsà l'obertura d'una galeria d'art, Artrés, al carrer Sant Francesc. Artur ens visitava sovint. Hi hauria més ocasions, però, de trobar-se amb el creador xativí i de fer noves amistats. En 1985, per exemple, es publicà Ronda dels veïns de l'ermita, amb textos d'Alfons Roig i il·lustracions d'Heras. El llibre es presentaria a Xàtiva. En 1992, vaig estar per primera vegada en l'estudi d'Artur a Godella. M'acompanyà el fotògraf xativí Eduardo Francés, que volia fer una exposició de retrats d'artistes de Xàtiva. La mostra se celebraria l'any següent. Amics de la Costera patrocinà el catàleg titulat Ulls d'artista.

Vaig tornar a Godella en 2002. L'Associació d'Amics de la Costera —llavors presidida per mi—lliuraria a Raimon el títol de soci honorari i li obsequiaria un dibuix d'Artur que ell i jo havíem elegit en el seu estudi. Raimon i Artur tenien una estreta amistat. D'altra banda, els retrobaments amb l'artista serien continus els anys següents. Algun encontre fou certament cridaner. Il mondo è piccolino, diu el refrany italià. Un matí de març de 2009, em trobava a Fiumicino, aeroport de Roma. Passejava esperant l'hora per a prendre un vol cap a València. De sobte, vaig ataüllar una parella que caminava cap a mi. En estar més a prop, ens vam reconèixer. Eren Artur i la seua dona. «Ximo, ¿què fas per ací?», em va preguntar amb un somrís. Ens vam encaixar les mans. «Vinc de passar uns dies a Nàpols i torne a casa. ¿I tu?», li vaig preguntar al meu torn. «Hem estat veient com va una exposició a Roma.» Aquell mateix any 2009, vam coincidir de nou al paranimf del carrer de la Nau en l'acte de lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València al nostre paisà Raimon. D'altra banda, Artur també venia a Xàtiva a presentar llibres.

Recorde bé la presentació en 2010, patrocinada per Amics de la Costera, de Madame Leonarda, a la Casa de Cultura. Jo vaig ser l'introductor de l'acte. També recorde una nit grata de març de 2019 a Pozuelo de Alarcón. Inelcom presentava les noves adquisicions per a la seua col·lecció d'art. Vicent Quilis m'havia convidat a assistir-hi. Vaig compartir vetllada amb amics de Xàtiva: Artur Heras, Patricia Bolinches, Xavi Sellés... Dies després, s'inaugurà l'antològica "Sura com el desig i el destí en la memòria". En juliol es presentaria a la Casa de Cultura Ribera i jo, un diari. I arribem a 2025. "HALT! Imatges que pensen" fou la darrera gran exposició del l'artista a casa nostra. Durant la inauguració, ja em va dir que no es trobava bé. L'11 de maig, dia de cloenda de la mostra, ens vam veure, xerràrem, ens abraçàrem i ens férem una foto junts. La presentació de Todas las tardes son una sola, carpeta d'obra gràfica d'Artur a partir de poemes de Hans Gebser, brindà l'última ocasió d'encaixar-nos les mans. Ja no ens tornaríem a veure més. Dolor i tristor.

(publicat a Levante-EMV, el 19/09/2026)