Extrema gravetat

Quan destacats portaveus de la dreta política i mediàtica afirmen que Rajoy és una persona honrada que no està en política per a enriquir-se, no s’està dient una falsedat absoluta. Es tracta d’un problema d’escassa consciència d’haver obrat malament. Entre els electors també està molt estesa la pràctica de manejar diners negres. Açò no és Escandinàvia ni l’Europa central. Hi ha una infinitat d’empreses, fins i tot d’organismes o institucions oficials, que tenen una caixa A i una caixa B. La fiscalia està investigant si el vicepresident de la CEOE, Arturo Fernández, ha estat pagant en negre una part del salari dels seus treballadors. I tothom haurà passat alguna vegada per l’experiència de sentir que un professional fa, a l’hora de cobrar, la pregunta ritual: «¿Vol factura o no?» Veus autoritzades afirmen que l’economia submergida d’Espanya se situa entre el 20 i el 25% del PIB. En fi, ens podríem remetre a la Bíblia: «Qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra.» ¿Què fa especialment greu, per tant, el cas Bárcenas? No és una única raó, són moltes. Tenim, en primer lloc, el període de temps durant el qual s’han produït els fets: onze anys. Durant aquest temps, hem sentit freqüentment com els peperos acusaven de corrupció els altres partits i proclamaven constantment la seua honradesa (de manera temerària, perquè comunitats autònomes governades per ells, com el País Valencià, Balears o Madrid, estaven infestades de corruptes). D’altra banda està l’origen dels diners negres amb què es pagaven els sobresous, procedents amb tota probabilitat d’empreses adjudicatàries d’obres i serveis públics. Si això fos cert, s’haurien pogut cometre delictes de suborn i prevaricació. Finalment, totes les irregularitats haurien estat perpetrades per gent que ha ocupat i ocupa la cúpula del PP i els seients del govern central en diferents etapes (afecten el mateix president de l’executiu). I tot això amb el rerefons de la crisi econòmica, els sis milions d’aturats, la fallida d'empreses, la manca de crèdits i les polítiques de retalls. Tota aquesta conjunció de factors donen una extrema gravetat a l’assumpte, perquè qui hauria de donar exemple no l’ha donat. Els afectats haurien d’assumir, per tant, responsabilitats polítiques. Altrament, la degradació del sistema democràtic sembla inevitable, i podríem assistir a l’adveniment d’algun “salvador” populista.

Més papistes que el papa

Al si del catolicisme de base hi ha tres sectors clarament diferenciats: el dels capelletes, el dels cristians progressistes i el dels indiferents. A l’hora de la veritat, només els dos primers grups juguen algun paper rellevant a la vida eclesial. Això sí, guanyen per golejada els capelletes, perquè formen part de l’estructura institucional. Constitueixen l’esglaó més baix de la piràmide eclesial. Als capelletes els encanta de repetir, mancats de qualsevol esperit crític, les consignes de dalt. Amb la seua actitud d’exagerar tot allò que diu la jerarquia, acaben sent més papistes que el papa. Quan Wojtyła va dir, posem per cas, que exerciria el seu ministeri fins a la mort, els capelletes afirmaven amb total seriositat que un papa no pot contradir mai els designis de Déu. Ara, quan Ratzinger ha anunciat la seua renúncia, els capelletes diuen que el pontífex ha pres una decisió encertada i responsable. Amb aquesta actitud d’escoltar només “la veu del seu amo”, no és estrany que la piràmide vaja estretint-se per la base de manera gradual. Al final, l’host de Crist corre el perill de tenir més generals, caps i oficials que soldats rasos.
 

La Nit Estellés

Dia de la llengua

Sempre se’n surten

L’altre dia, dèiem que el senyor Esteban González Pons té molt clara la diferència entre veritat moral i veritat judicial. ¿Quina veritat judicial s’amaga a la caixa B del PP? ¡Que el partit no ha comès cap delicte! Només hi ha delicte fiscal quan hom defrauda a Hisenda una quantitat superior als 120.000 euros. A més, els delictes fiscals prescriuen als cinc anys. Haver estat cobrant fins a 2008 diners negres sols seria una immoralitat. Però les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú. Com que els nostres polítics solen tenir una consciència moral molt laxa, resulta utòpic pensar que la cúpula pepera vaja a donar mostres de penediment. «¿Hi haurà almenys conseqüències polítiques?», es preguntaran molts. No crec. Fins ara, l’actitud dels dirigents peperos involucrats en casos d’immoralitat, o de presumpte delicte, no conviden a l’optimisme. Han passat per situacions molt difícils, però sempre se n’han sabut sortir. Tenim nombrosos precedents. Recordem unes antigues converses telefòniques de Zaplana amb el regidor Palop: Pídele más dinero. Necesito cambiarme el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas. Com que la justícia va declarar que aquella xerrada s’havia enregistrat sense orde judicial expressa, els càrrecs contra Zaplana es van arxivar. Llavors, quedà patent l’escassa moralitat del personatge: sense tallar-se un pèl, es va presentar a les eleccions. És més: les institucions valencianes estan plenes de polítics que, sobre estar imputats en diverses causes judicials, s’han presentat a les eleccions i han obtingut el vot majoritari dels electors. La qual cosa demostra que molts ciutadans de peu tampoc no tenen una consciència moral molt fina.

Premis de narrativa i poesia



Canviar alguna cosa perquè no canvie res

—Després d’autoritzar-lo a modificar el logotip, ara va i presenta la renúncia.

—No passa res. El vinyater és prescindible; l’important és la vinya.

—Tens raó. Això sí, advertim bé el colom; hem de vigilar a qui donem les claus de la tanca. En allò fonamental, les coses han de seguir igual.

Paper i telèfon

Ahir, el president de la CEOE, Joan Rosell, es va quedar a gust. Referint-se als funcionaris, va dir açò: «Seria més barat enviar-los a casa amb un subsidi que tenir-los gastant paper i telèfon, i creant lleis. Això té un cost tremend. Hi ha greix pertot arreu. Sobren uns 300.000 o 400.000 empleats públics.» Qualsevol persona de trellat pensarà: «¿Més parats encara? ¡Si ja n’hi ha sis milions!» Però el senyor Rosell ho tenia tot ben pensat: «No utilitzem més l’INE [Institut Nacional d’Estadística] ni l’EPA [Enquesta de Població Activa]. L’EPA dels sis milions d’aturats no respon a la veritat. Per a saber el nombre d’aturats és millor anar al registre, a les persones que s’hi apunten.» Tanmateix, l’EPA és considerada internacionalment com la millor radiografia del mercat laboral. En Espanya, la realitza trimestralment l’INE. Uns enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat estatal de treball. Per les seues característiques, els seus resultats són més complets que els proporcionats pel SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal). No sols faciliten informació sobre les persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no tots els inscrits com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. (Una part d’aqueixes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —estar desocupat, buscar activament ocupació i estar disponible per a treballar— són detectats per l’EPA.) A més, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes. De fet, l’amplitud de la diferència entre l’atur registrat i les dades de l’EPA suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines d’ocupació. El senyor Rosell deu saber tot açò. Llavors, ¿per què vol augmentar el número d’aturats amb 400.000 nous desocupats?

La patronal no dóna puntada sense fil. El president de la CEOE ha proposat minijobs per a joves, «encara que siguen d’una hora». També ha demanat que s’autoritzen salaris per davall dels nivells de conveni. ¿Voldrà que els treballadors entren al túnel del temps, que el país retrocedisca al segle XV? En fi, hom podria pensar que Rosell es guia pel principi de “contra pitjor, millor”. Per altra banda, el cap dels empresaris ha malparlat dels empleats públics sense tenir presents alguns matisos. A Xàtiva, posem per cas, hi ha moltíssims funcionaris: professors, bombers, policies, metges, carters, infermers, jutges... Totes aquestes persones presten serveis públics essencials. Molts d’aquests funcionaris col·laboren en el benestar comú; es deixen part de les seues nòmines al comerç local, paguen les taxes i els arbitris municipals. Per tant, amb mesures com les propugnades per Rosell, Xàtiva, una ciutat de serveis, patiria un veritable cataclisme econòmic. Damunt, el cap de la patronal insinua que els empleats públics no fan brot de feina. La realitat és ben distinta: hi ha funcionaris que no paren. Tothom ho pot comprovar.

Dies enrere, posem per cas, mon pare va haver d’ingressar a l’hospital Lluís Alcanyís. Durant moltes hores, vaig presenciar l’atrafegament constant al servei d’urgències. El personal sanitari no tenia un moment de descans. Quan em permetien d’entrar a la sala d’observació, per tal d’estar uns minuts amb el meu progenitor, podia veure el moviment i la dedicació contínua als malalts: medicació, control de monitors, trasllats... Després de rebre les primeres cures, mon pare fou enviat a la sisena planta. Com li vaig fer companyia en diferents moments, poguí comprovar que el treball del personal de planta també era incessant. Cal destacar, a més, el tracte humà i afectuós dispensat per les persones —metges, infermers, auxiliars i zeladors— de tots els torns. Les dones que netejaven mon pare, sobre tenir els dies comptats a la feina —la Generalitat va a privatitzar alguns serveis hospitalaris—, no perdien la calidesa de tracte amb el malalt. I clar, en llegir les declaracions estrambòtiques de Joan Rosell, em pregunte: ¿Seran aquestes les persones que cal enviar a casa amb un subsidi, perquè no gasten paper i telèfon?

(publicat a Levante-EMV, el 09/02/2013)

Dret i moral

Assistim, aquests dies, a moltes disquisicions sobre moralitat. La moral, la justícia i la política només van unides idealment. En la pràctica, caminen separades. La moral es relaciona amb els valors i ateny primordialment l’esfera individual; el dret pertany, en canvi, al camp social. La moral és el territori de l’“hauria de ser”; el dret, el de l’“ha de ser”. L’especificitat de la moral rau a la voluntarietat del compliment de les seues regles i, per tant, a la pluralitat de les seues manifestacions. En canvi, el món jurídic protegeix els seus mandats amb l’amenaça de la sanció externa. Les lleis són coercitives; la moral és sobretot assumpte personal de cadascú —l’única sanció que pot rebre una infracció moral és el remordiment de consciència. Naturalment, la infracció de determinades pautes morals socialment acceptades pot implicar també reaccions de reprovació, però no sanció penal. (Només hi haurà càstig si dites pautes estan recollides per l’ordenament jurídic.) Per això, el vicesecretari general d’Estudis i Programes del PP, Esteban González Pons, ha assenyalat, en saber que la Fiscalia General està disposada a investigar el cas Bárcenas, que eso nos debe tranquilizar a todos, porque de las investigaciones de la Fiscalía siempre sale la verdad absoluta, por lo menos la verdad judicial. En altres paraules: el senyor Pons sí que té molt clara la diferència entre veritat moral i veritat judicial. I de les seues paraules es desprèn que, per a ell, l’única veritat absoluta és la judicial.

 

Memorial del bombardeig de Xàtiva

Takva

L'Associació d'Amics de la Costera continua amb el cicle Cinema d'Hivern. Aquest Divendres 8 de febrer, a les 22 h, a la Penya del Barça (Portal del Lleó 9 de Xàtiva), es projectarà la pel·lícula Takva, en versió original subtitulada en valencià. Com sabeu podeu portar-vos l'entrepà. A la Penya del Barça es poden adquirir refrescs al preu d'1 euro.

 

Takva / Turquia / 2006

Director: Ozer Kiziltan
Actors: Erkan Can, Meray Ulgen, Guven Kirac.

El protagonista viu una vida islàmica plena d'ascetisme i, precisament per això, és elegit per administrar l'economia d'un grup religiós. A partir d'aquest moment, la seua vida entra en un remolí en què tot es veu sotmès a dubte, incloses les seues més fermes creences, per les conductes no precisament ètiques de la gent que l'envolta. No és corrent veure en cinema d'un país islàmic aspectes negatius de les seues creences. Pel·lícula amb un estil narratiu molt actual en la qual destaca la interpretació d’Erkan Can en el paper principal.

 

La formació dels docents

Les diferents reformes educatives que s’han produït des de 1970 rarament han aconseguit millorar la formació del professorat que ha d’aplicar-les. (S’ha de tenir present que els ensenyants no solen ser consultats pel govern quan aquest vol portar una nova llei educativa al parlament.) És més: el nombre exagerat de canvis legislatius ha acabat adobant un escepticisme generalitzat entre els docents, que es prenen les reformes amb resignació —i sovint, amb indissimulada befa. El sistema de formació vigent (crèdits a canvi d’augments salarials) està absolutament burocratitzat. Funcionava molt millor —en àmbits més restringits, és cert— l’autoformació propugnada pels moviments de renovació pedagògica dels anys setanta. Llavors, el professorat que volia actualitzar-se participava en activitats veritablement profitoses: escoles d’estiu, congressos, cursos sobre tècniques Freinet o didàctica de les diferents matèries del currículum... Amb la formació institucionalitzada, hi ha professors que s’apunten a cursos d’allò més exòtics —de macramé, posem per cas—, per tal d’aconseguir els crèdits necessaris per a cobrar sexennis.  I sovint, aquestes excentricitats han comptat amb el suport dels mateixos Centres de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE). Però la crisi econòmica de la Generalitat ha obligat a suprimir quasi tots aquests centres. A més, els professors veterans han vist retallada la meitat dels seus sexennis. (Els més joves encara ho tenen pitjor, perquè no els cobraran fins a nova orde.) Hi ha el perill, per tant, que els ensenyants perden l’interès per les activitats formatives. Olorant-se aquesta reacció, la Conselleria d’Educació ja ha pres mesures: col·legis i instituts hauran de redactar obligatòriament els seus projectes de formació i hauran de nomenar un coordinador de tasques formatives. Pel que es veu, les autoritats educatives projecten reduir totes les modalitats formatives a una sola: la formació en el centre de treball. En fi, aquest projecte fracassarà si és imposat i no compta ni amb incentius ni amb finançament. Total: si sumem l’escassa formació permanent del professorat —tant de l’ensenyança pública com de la privada— i les seues reticències envers els canvis, podem acomiadar-nos de la implicació docent en l’èxit de qualsevol reforma. I no hauríem d’oblidar que els docents són peça clau en el procés educatiu.

Concatenació

No existeix caixa B. La comptabilitat del partit és molt transparent; ha estat supervisada pel Tribunal de Comptes. ¡Visca la República de Nauru! El Tribunal de Comptes tarda cinc anys en auditar les finances dels partits i emetre un informe no vinculant. El partit ha encarregat dues auditories, una interna i altra externa. Les muntanyes de Suïssa i Liechtenstein sempre estan nevades. Una auditoria de la comptabilitat A no detectarà la comptabilitat B. Hi ha sis milions d’aturats. Les seqüències narratives (plantejament, nus, accions, desenllaç i final) estan dissenyades. Unes anotacions a mà del comptable no demostren res. Neguem la premissa major. Jo també podria fer anotacions fictícies en un quadern i fer xantatge amb elles. Han llevat la paga extraordinària. L’autenticitat d’algunes anotacions puntuals no valida el conjunt de totes les anotacions, que poden haver-se manipulat pel procediment de tallar i enganxar. Jo vaig rebre una quantitat en negre, però era un préstec que vaig tornar religiosament. Montserrat, Antigua i Barbuda són tres illes del Carib. Aquest préstec no va generar interessos ni despeses fiscals, és clar. El ciutadà comú espera que els polítics donen exemple d’honestedat i transparència. En tot cas, haver rebut aquests sobres no implica delicte, perquè les quantitats percebudes no superaven els 120.000 euros anuals. Això sí, la possible irregularitat fiscal ha prescrit, perquè ja han passat més de cinc anys. Podria haver finançament il·legal del meu partit. El càstig per al finançament il·legal és una multa que dobla la quantia de la suma irregularment obtinguda. Com que no aconsegueix l’indult, David Reboredo, antic toxicòman gallec, ha d’ingressar en presó. Alguns parents meus han viatjat a l’illa de Jersey. És possible que el comptable haja acceptat suborns d’empreses adjudicatàries, però ja no és membre del partit; el vam expulsar fa tres anys. El ministeri públic decidirà si hi ha indicis de delicte i quin jutge haurà de fer-se càrrec hipotèticament —repetisc: hipotèticament— de la instrucció. Mentre no hi haja sentència judicial, el polític també té dret a la presumpció d’innocència. David Reboredo, que havia esdevingut activista social, haurà de complir set anys de reclusió. Fou detingut en 2006 i 2009 amb dues paperines que no sumaven mig gram d’heroïna. ¡Que bonic és Gibraltar! El president no ha d’assumir responsabilitats polítiques. ¿I si després s’anul·len les proves, s’arxiva el cas o prescriu el presumpte delicte? ¿Qui repararà l’honor del cap de govern, una persona d’honradesa i bonhomia indiscutibles? Mònaco mon amour. L’assumpte dels sobresous revesteix extrema gravetat —o hauria de revestir-la—, però acabarà sent una tempesta en un got d’aigua. Tothom cobra dietes. Els altres han de netejar el seu partit; el nostre està molt net. ¿Per a quan una diada estatal de protesta amb quinze milions de manifestants que exigisquen al carrer un canvi radical de cicle polític?

Després de la boda

L'Associació d'Amics de la Costera reprén el cicle Cinema d'Hivern. Aquest Divendres 1 de febrer, a les 21:30 h, a la seu de la Penya del Barça (al carrer Portal del Lleó 9 de Xàtiva) es projectarà la pel·lícula en versió original subtitulada en valencià Efter brylluppe (Després de la boda). Com ja sabeu, podeu portar-vos l’entrepà. A l’indret on es projecta la pel·lícula es pot adquirir qualsevol refresc al preu d'1 euro.

Efter bryllupp / Dinamarca / 2006

Directora: Susanne Bier
Actors: Mads Mikkelsen, Sidse Babett Knudsen, Rolf Lassgard.

Una pel·lícula en què quatre personatges (la seua vida es mou segons allò que han planificat amb anterioritat) veuen alterat el rumb quan renaix un passat que creien superat. La directora, Susanne Bier (1960), mostra un enorme domini dels recursos fílmics, sobretot de l'aprofundiment de la psicologia dels personatges. I de fons, els contrastos entre les necessitats del primer i el tercer món... El 2011, Bier va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera per Haevnen (En un món millor). Molts crítics pensen, però, que el film d’aquesta nit és encara millor que el premiat.

Pluja